Alguns dels més fidels seguidors d’aquest bloc hem dedicat els caps de setmana dels millors anys de la nostra vida (que ja han passat avall) a mastegar sorra perseguint la piloteta. Aquesta forma de lleure ens ha permès conèixer diferents camps i racons inhòspits de la geografia catalana.
Mentre altra gent dedica les seves estones lliures a practicar turisme cultural, natural, actiu, sexual o de borratxera, nosaltres ens hem especialitzat en el turisme futbolístic. Cada quinze dies, un camp de sorra diferent.
Dels terrenys de joc, pobles, ciutats i barriades per on hem passat, podríem col·leccionar-ne moltes anècdotes i curiositats. Per no ser pesat i no voler acabar-m’ho tot, resumiré les experiències que més m’han impactat dels nostres caps de setmana de futbol.
- A mi ningú m’enganya, Manresa és Espanya: Fins fa pocs anys, em pensava que al cor de Catalunya només s’hi parlava castellà. De ben petit, la meva relació amb Manresa es limitava a visitar camps de futbol com els de Sant Pau, la Pirinaica, la Balconada, el Xup o la Font dels Capellans. En aquests temples del futbol, una llengua era la dominant. No era el català. Cada partit igual. Per tant, la conclusió semblava evident: a la capital del Bages tothom s’expressa amb la llengua del Cervantes, el PP, el PSOE i La Vanguardia.
- Can Jofresa, Terrassa: Baixant cap a Barcelona, a les afores de Terrassa, destaquen un conjunt de blocs de pisos molt alts. Es veuen des de ben lluny. Allò és Can Jofresa. Aquella gent també tenen un equip de futbol. Una “escola” en diuen ells. Després d’haver-m’hi enfrontat algunes vegades, gairebé diries que són “fills de puta per definició”. Gent violenta i intimidadora. Una vegada -érem juvenils- van venir a Berga com a líders i perdien 1-0. Al final del partit ens van remuntar i, per celebrar-ho, un d’ells -el més gros, un ésser terrorífic- s’acostà al Pai i li clavà un cop de puny que li va trencar el nas. És la pitjor experiència que recordo haver viscut en un terreny de joc. Ràbia i impotència: volíem fer alguna cosa per venjar-nos però no vam gosar. Ens estaven esperant. Encara no en tenien prou amb els 3 punts. També ens volien fer mal.
- Descobrir Catalunya: Monistrol de Calders, Torroella de Baix, Collsuspina… Jugar a 3a Regional és descobrir l’existència de pobles com Monistrol de Calders. Llocs amagats dels quals ningú havia sentit a parlar. La 1a vegada que vam anar a jugar contra la Monistrolenca ens va sobtar el camp de futbol d’aquell poble. Una instal·lació envellida i decrèpita on pots imaginar-hi, jugant, el Samitier, el Puskas o el Kubala. Com que no queda clar en quin any del segle XX s’han quedat aturats aquella gent, nosaltres els vam informar que la Guerra Civil ja va acabar i que, malauradament, van guanyar els “nacionals”.
- “Despejes” i toros a Sant Vicenç de Castellet: Un altre camp lamentable. Com un pati d’escola però amb grades. I unes graderies habitades per aficionats curiosos. A vegades violents, a vegades divertits. Quan volien fer-se els durs, ens tiraven pedres als “cabrones” del Berga. Si volien riure agafaven el megàfon. Un dia, quan tenia 15 anys, estava a punt de saltar el terreny de joc i ells anunciaren, amb el megàfon, la substitució: “Torete por Vaquilla”. Jo era “El Vaquilla”.
Sergi
Un altre poble de mala mort on es pot gaudir del pitjor futbol de Catalunya és Santa Maria d’Oló. L’altre dia, els cabrons de l’Oló van venir a Olvan i ens en van fotre quatre. D’aquesta desfeta, però, en faig una valoració positiva perquè vaig recollir dues anècdotes més pel memorial dels camps de sorra:
1. Els més malalts del món del futbol són els entrenadors. I el de l’Oló em sembla que no està gaire bé. En aquell equip només cobra un jugador. Qui? Un mite: Juanjo Orellana. I per què cobra? Perquè és el jugador de confiança del mister. On va un, també hi va l’altre.
I qui el paga al Juanjo si el club té clar que no vol/pot pagar a cap jugador? És el mateix entrenador qui es rasca la butxaca.
El senyor Juanjo Orellana també es mereix un comentari. Quan era adolescent, era un crack. El va fitxar l’Espanyol i s’hi va estar uns quants anys. La seva trajectòria perica, però, va acabar malament: diuen (informació contrastada per la rumorologia popular) que el van fer fora perquè robava als companys de vestuari, fins i tot a l’entrenador. Un mister que aleshores era el Paco Flores, el descobridor del Tamudo (tranquil Pax, no t’esveris).
2. A l’Oló hi juguen els germans Manubens. Un d’ells, el gros, va ser un molt bon central del Berga unes quantes temporades. Actualment, ambdós estan sancionats. Per què? Per haver escrit, al final d’un partit, CABRON al cotxe de l’àrbit. Per aquesta acció, a un germà li van caure 7 partits i a l’altre 2. Costa d’entendre. Potser un pintava i l’altre mirava que no vingués ningú. Un detall: tots dos tenen uns 30 anys.
Si voleu gaudir d’una de les expressions artístiques més remarcables del món contemporani (l’art del despeje), passeu a … http://es.youtube.com/watch?v=2H5GZeZpfLw
Si us hi fixeu bé, veureu passar una baldufa que va voltant pel centre de la pantalla.
A principis de temporada, repassant el calendari del grup 7 de la 2a Regional, dos dels desplaçaments que em feien més mandra eren Can Parellada (Terrassa) i el Xup (Manresa). Dos camps situats a l’anomenada “Catalunya real”, és a dir, la que parla en castellà i vota sociata.
A Can Parellada vam perdre 1 a 0. Al final del partit, ells estaven molt contents i van ser molt amables. A mi, un jugador seu em donà la mà, ens desitjà sort i em digué “vaya bien, pisha”. Igualment, compatriota.
Si haguéssim guanyat nosaltres, les paraules boniques haurien desaparegut. Segurament, ens haurien cardat d’hòsties fins al carnet d’identitat, com diria un il·lustre exentrenador nostre.
Al Xup (diumenge passat) la cosa va anar millor. Victòria (o-3) i cap problema. Després de la visita, però, estic esperant que arribi el 9 de març per veure els resultats electorals i repassar quin % de vots obté el PSOE al Xup. Dubto que baixin del 60% dels vots emesos.
Fent un cop d’ull al barri, allò semblava un règim de partit únic. Només hi havia banderoles de la Chacón i la seva Catalunya optimista.
En el món del futbol abunden els mamats. D’acord amb aquest fet, a Lloret de Mar -capdavanters mundials en el turisme de borratxera- han impulsat una iniciativa interessant: per veure jugar el seu equip de Preferent, els aficionats han de pagar 10 ecus.
Una mica car, pensareu. No. La gràcia de l’entrada és que permet fer dues consumissions.
On anirem a parar? El futbol territorial utilitzant les estratègies comercials del Menfis!
Aquest diumenge, a les 12 del migdia, el partit del canal + de 2a, 2a Regional: Pirinaica-Olvan. Partidàs.
El terreny de joc de la Pirinaica és un altre dels camps llegendaris de la nostra regió 7. Des d’allà, en un punt elevat de la capital bagenca, es pot observar, perfectament, tota la lletjor de Manresa.
Quan érem petits, un dels monstres que ens havia de fer por era l’home del sac. Els que som exjugadors del futbol base del Berga de la collita del 81 mai ens ha preocupat gaire aquesta figura. Teníem enemics i perills pitjors. Per exemple, el Pedrito, un jugador monstruós que tenia el seu hàbitat natural enmig de la sorra de la Pirinaica. Era el doble de gros que nosaltres i mostrava certa simpatia per l’ús de la violència.
Com sol passar en aquests casos, els nostres entrenadors ens deien que no li tinguéssim por i que hi fiquéssim el peu amb decisió. I una merda! Més m’estimava no fer enfadar el Pedrito que no pas recuperar la pilota.
Per últim, recordar un himne de guerra que els de la Pirinaica van crear, fa molts anys, per atemorir els rivals: “La Piri es tan pequeña que no sale en los mapas / pero pegando caches la Piri es cojonuda!”.
Molt maco l’escrit d’Oló….pero abans de parlar informat, si us plau.. al final els hi van treure partits pk es va demostrar k no sabia ki ho havia fet i l’arbitre es va xafar el cotxe ell.
Aixó de poble de mala mort…jajaja i cabrons suposo que son pels 4 gols k fan molt mal…crec k akests escrits son una falta de molt respecte …pero b si aixi disfrutes…
Xavi, et noto un xic esverat. Deixa que m’expliqui: quan vaig escriure l’anècdota referida a l’Oló que tant t’ha indignat, no pretenia ofendre a ningú. En aquest bloc, sobretot, ens agrada riure. I la història de l’àrbit amb els germans Manubens em va semblar graciosa. Per això la vaig explicar. I si a sobre em dius que es va acabar sabent que va ser el mateix àrbitre qui va trinxar el seu cotxe, encara em fa més riure tot plegat.
I lo de parlar de poble de “mala mort” no crec que sigui tan greu. És una manera d’entendre’ns. Volia dir que Santa Maria d’Oló és un poblet petit, allunyat de les grans ciutats, on es respira (i que sigui per molts anys) un ambient popular (una manera de parlar i veure les coses) que costa de trobar a les ciutats.
Per últim, felicitats per l’ascens de categoria. Aquest diumenge, l’Olvan us farà el passadís dels campions.
Ahir, alguns aficionats de la Balconada van decidir passar la tarda del diumenge fent turisme futbolístic a Olvan i, en veure el nostre terreny de joc, una veu d’ells va dir: “vaya campo más garrulo!”. Ui sí, és veritat, ja no me’n recordava que el camp de la Balconada és súper guapu.
Fullejo el Regió 7 buscant què va fer el Berga aquest cap de setmana… i trobo l’anècdota de la jornada: el Marganell-Berga no es va poder jugar perquè hi havia massa pol·len. L’àrbit va decidir que jugar amb tant pol·len -volant i sobre la magnífica gespa del camp del Marganell- podia resultar perillós per a la salut dels jugadors i d’ell mateix.
Depèn del pollen.