Actualment, els que som aficionats a la política catalana ens és molt difícil evitar la ràbia, l’insult i el menyspreu quan obrim el diari o mirem les notícies. Estem envoltats de polítics miserables, incompetents i malparits que ens governen aquí i allà. Sort (trist consol) en tenim del Polònia, que ens permet, per uns moments, transformar la mediocritat, la incompetència i la mala bava en bon humor.
Fa molt temps (anys 20-30 del segle XX), no existia el Polònia, però sí que ja hi havia polítics dolents i ganes de riure. A la Barcelona d’aquells anys, el polític amb més potencial humorístic era Joan Pich i Pon, un home d’orígens humils que esdevingué ric i polític. Fou l’autèntic precursor del Joan Clos. Com ell, també fou alcalde de Barcelona (l’any 1935) i es féu molt popular per les seves pífies a l’hora de parlar. Tan popular, que les seves anècdotes relacionades amb els seus errors i les seves bestieses verbals generaren una concepte nou: les piquiponades.
La gent s’ho passava tan bé comentant les aventures d’en Pich i Pon que les revistes satíriques com El Be Negre (el Polònia de l’època) pagaven a qui pugués aportar una nova anècdota del personatge.
Durant la seva vida política, el Pich i Pon digué bestieses com aquestes:
- A la cerimònia d’entrega del Palau de Pedralbes al rei d’Espanya, en Pich s’adreçà a Alfons XIII amb aquestes paraules: “Dios quiera que Su Majestad disfrute de este palacio por muchos siglos“. El rei borbó -que era una mica més llest que l’actual- li respongué: “Gracias Pich! Y que tú lo veas”.
- Durant la I Guerra Mundial (1914-1918), Catalunya es debatia per veure qui havia de guanyar la guerra: els alemanys o els aliats encapçalats per França. Un bon dia, en Pich deixà anar la seva lectura del clima polític del moment: “¡Barceloninos! Aquí ho hay bifias ni bofias (volia dir ni filias ni fobias); aquí todos somos hermafroditas (volia dir neutrals).
- Quan va ser alcalde de Barcelona, en Pich també fou un predicador de la bona gestió per sobre de tot. Però ho deia a la seva manera. Defensava un govern basat en la triple M: “ministración, ministración, ministración”. A més, en Pich volia ser un home ordenat. Sabia que abans de la M cal passar per la A. I en una de les seves primeres sessions com alcalde, reclamà començar per la A: Acienda.
- Dels discursos i parlaments en públic del Pich i Pon es recorden expressions de collita pròpia com: faig vida sedimentària; aquestes obres m’han costat un ou … de la cara; fa molta calor, estem en plena calígula; posar els peus sobre les is; presentar-se per la circumcisió de Barcelona; disfressar-se de radiador romà; referir-se a l’assajament sexual com una cosa molt lletja, etc.
I un dia saltà la sorpresa: en un diari sortí publicat un article signat per l’eminent personatge. El Be Negre estigué a l’alçada del moment i afrontà la novetat amb les següents paraules: “En Pich i Pon ja escriu articles. Aviat sabrà llegir-ne”.
Contra els que feien broma de la seva incultura i constants pífies, el Pich responia: “Jo no sé signar, però sé fer molts diners”. Un bon resum de la seva vida: potser la seva cultura no era gaire refinada, però sabia anar per feina. I políticament també era molt llest. A la pregunta de com es definia políticament, responia: “Jo faig com els taxis, duc el libre, a disposició de qui em contracti”.
Sergi
Per fi es descobreix en qui s’inspira el personatge que truca al Minoria Absoluta poc abans de la una del migdia. Crec que és el Víctor Ollé. Aquest Poch i Pin devia ser un personatge molt divertit i numismàtic
El nostre Piki conegut en els camps de futbol sala quan falli un xut li podrem dir que ha fet una piquiponada ??
Torragran!
Que gran aquell que truca: “Hola, em dic Adam Torrellardona, què tal, com esteu? Ei, Toni, us escolto cada tarda, amb el senyor Marcel·lí i companyia! Ho feu molt bé, eh! Sempre dic que, a qui no li agrada, que si posi gasolina, eh!”
A mi em fa molta gràcia aquell tiu!!
En Pich també va inspirar uns ninos espanyols, en Pin i Pon, no?
Moltes gràcies per entendre’m la trucada, tot i que estava amb l’all al cor dels nervis. Estic encastat d’haver parlat amb vosaltres, moltes facilitats pel programa. Records pel Roger Desgràcia, m’agrada molt la seva disecció, una persona realment poligàmica.
No trobeu que al dibuix aquest Pinipon té una retirada al Felip Puig, el doberman?
Felip Puig + Echanove.
http://es.youtube.com/watch?v=IssKkhDyiIQ
Les piquiponades no van desaparèixer amb la mort del seu creador (el Pich i Pon). Encara avui, els polítics segueixen dient moltes bestieses. Dissabte passat, a l’AVUI, el Sánchez Piñol va presentar-nos una mostra de les piquiponades dites pel Bush en els seus anys de presidència dels EUA: http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0124/090124sup_a005.pdf
Dos exemples:
“La manera més eficaç de prevenir els incendis forestals consisteix a talar tots els arbres dels boscos”.
“L’ambaixador i el general m’han informat que la vastamajoria dels iraquians volen viure en pau, en un món lliure. I nosaltres trobarem aquesta gent i la farem comparèixer davant la justícia”.
En el repertori de l’article, però, no hi trobareu la gran creació verbal del Bush fill: poques hores després de l’atemptat de les Torres Bessones, va dir: “els qui han fet això aviat tindran notícies nostres”.
Això em recorda que el senyor Powel i el senyor Negroponte van tenir la gran idea de justificar la guerra d’Iraq en una roda de premsa (a la seu de l’ONU) devant d’una litografía del Guernica. A sobre, van tenir la cara dura de tapar-la amb una manta blava, un fet encara més evident devant dels periodístes.