Diuen que vaig néixer el 17 de juny de 1981, dimecres de Patum. Per tant, jo ja voltava per aquí mentre Espanya feia el ridícul al seu propi Mundial; quan el Puyal va cridar el ja mític “Urruti t’estimo” i, també, el fatídic dia que el Barça va perdre la final de Sevilla contra l’Steaua. Tot això els meus ulls ja ho han vist, però no me’n recordo.
Mirant enrere, no puc recordar res de quan tenia menys de 5 anys. Per tant, no tinc 26 anys. En tinc 21. Els cinc primers no compten: no els he viscut pas jo. Són cosa dels meus pares, que em van haver de suportar.
Tenint 5 anyets, em sembla que començo a recordar alguna cosa: diria que m’ha quedat gravada alguna imatge del Mundial 86, quan aquell periodista creà, en directe, poesia futbolística tot veient les filigranes del Maradona (”¿De que planeta viniste barrilete cósmico?”).
A partir dels 6 anys, el cap se m’omple de records. Per començar, un viatge a Àustria on, com se sol dir, vaig tornar a néixer. M’explico: amb els meus pares vam anar a visitar el camp d’extermini de Matthausen. Malauradament, la meva estada allà va durar molt poc. Devíem estar fent algun joc estúpid amb el meu germà i, de sobte, vaig perdre la verticalitat del meu cos de 6 anys. Resultat: cop al cap (gros) i estès a terra.
Vaig perdre la consciència uns minuts i els meus pares no s’adonaren de res. Em van haver de recollir uns xinus (o japonesos, no ho sé) i em mostraren perquè algú em reclamés com a fill seu. En veure’m, els meus pares m’imaginaren mort. Però no. Se m’emportà una ambulància i, amb l’espant, em vaig despertar: m’estaven parlant en alemany!
Quan vam arribar a l’hospital -al bell mig de la neta, rica, verda i civilitzada Àustria-, la meva família i jo devíem semblar una colla d’arreplegats -sense papers- vinguts d’algun lloc remot, potser de les espanyes.
A partir d’aquell moment, i fins que arribaren els anys 90, els meus 80 també són els vostres, companys de bloc i de bar: les Carmes i el seu pati, on jugàvem fins altes hores de la tarda; els Barrufets i tots els dibuixos que feien a la tres i, també, la música del moment.
Mentre a Madrid encara durava La Movida, al Peugeot 205 del meu pare la ràdio era molt restrictiva: només funcionava amb el so d’Els Esquirols, La Trinca, el Llach, el Sisa, l’Ovidi i, sobretot, amb el K7 de la Història de Catalunya amb cançons.
Sergi
Com refilava la mare del Thiago Motta, la Guillermina:
Per allà la Prehistòria vam tenir uns avantpassats
que es van cobrir de glòria tot pintant retrats.
(…)
Tot això passava abans que fòssim catalans
i pels boscos i pels prats trobaves quatre gats.
La mar era més blava, la ginesta feia olor
i encara no es parlava de televisió.
http://webs.racocatala.cat/historiacatalunya/
Quina emoció Sergi!! I d’això del cop al cap encara et queden seqüeles? Potser la calvície? No en sabia res!
Jo vaig fer la meva aparició al món un mes després del cop d’estat d’un tal Tejero. Vaig ser prudent i em vaig esperar que la cosa s’hagués refredat una mica. A la clínica em vaig colar al Ferran que s’eperava dins la panxa de la seva mare que li féssin una revisió. Jo tenia pressa i va sortir primer. Ja es nota!
Dels vuitanta recordo el paper de paret del menjador de casa. Què lleig! I les revisions mèdiques a l’escola. Quin trauma!
I per acabar un fragment més d’aquests obra mestra:
“Quin soroll d’espases quin brillar d’argent.
El rei! El rei! Mil veus cridant al vent.
Amb la cara encesa sota el casc lluent
cavalca en Jaume bell i somrient!
Des de ben petit que sap defensar-se sol,
és el més valent i és amorós…”
Llàgrimes!!
Ja m’he baixat les cançons!!! Estic emocionat, he he. Eternament jove!
Vull dir que com a home, mentalment seré eternament jove! una avantatge que no tenen les companyes de l’altre genere ;)
Si el que pretens, és que et busqui un trauma infantil, vas fi…
Els meus records arriben fins bastant abans dels 5 anys (jo no he rebut cops al cap). Tot i que diuen que abans dels tres no et recordes de res perquè no s’ et han fet les conexions neurals pertinents, jo tinc records d’ abans i tot. O no. La memòria està en constant transformació, i crea records del no res.
Per cert, què collons t’ estic explicant jo ara…
A la bola de Cristal es cantaven cançons com aquesta dels toreros muertos:
-Me gusta jugar
con mi amigo manolito
me gusta jugar
con mi amigo joselito
me gusta jugar
con mi amigo lolo
me gusta jugar
con mi amigo sebastian
cerca de mi casa
hay un solar
donde no puedo
ir a jugar
porque a las ñiñas del lugar
les da por venirnos a visitar
y no siempre quieren
y eso nos molesta
y nos meten la mano
entre las piernas
y todo es muy aburrido
quiero estar a solas
con mis amigos
Me gusta jugar
con mi amigo manolito
me gusta jugar
con mi amigo joselito
me gusta jugar
con mi amigo lolo
me gusta jugar
con mi amigo sebastian
que bien me lo paso
en el salon de mi casa
con mis amigos de la ofina
nos ponemos a jugar
a las cartas
y mi mujer se
encierra en la cocina
y se esta callada
y no lo estropea
y nos trae las cervezas
y nos limpia el cenicero
y nos recoje
cuando nos caemos
Kiku, no intoxiquis amb cançonotes espanyoles. De petit t’haurien d’haver lligat més curt: només TV3.
Aprofito, també, per reivindicar ELS ESQUIROLS. Les millors cançons del món xirucaire són seves (Fent camí, Arrels, Mots, Torna torna Serrallonga…). Per a més informació, podeu consultar http://esquirols.lateneu.org
A ells els dec la primera cançó de combat que em va fer vibrar: el “Conte Medieval”. Ho recordeu… “ai del poble ai de la vila que té un lladre per senyor!”
Em sembla molt bé que practiquis la memòria, que reparteixis nostàlgia i que es reivindiqui l’star system català.
Però la pròxima vegada que facis públiques històries de caire clarament familiar on es pot vincular el meu nom amb l’adjectiu “estúpid”, muntaré un cristu que ens trobarem als tribunals.
És a dir: “se va a vé un folló, se va a vé un folló … que no sabe ni a dooonde se ha metido!!!”
Sense cap mena de dubte, un del records més emblemàtics dels nostres anys 80 era fer el minut de fluor fosforescent vermell a les 9 del matí i aixecar-te quan entraven els “hermanus”. Només faltava que ens donessin pel cul i podria ben ser una peli de l’Almodóvar.
Els 80 han fet molt mal. Només cal veure com hem acabat: borratxus i amb estudis. Lamentable.
En música, els 80s no són dels Esquirols; són de Queen i Kortatu.
En futbol, els 80s no són d’un grup d’argentins pesats amb ànsies de psicoanalistes liderats per un toxicòman txupon; son d’un grup de centreeuropeus civilitzats que es vestien de color taronja més llempant imaginable. Afortunadament no recordo la final de Sevilla, però desgraciadament tampoc recordo la de Leverkusen.
Torna, torna Oliana Molls…
Com a testimoni presencial, afirmo que el Torraxic és un “culón”.
Aquell dia el recordo de manera especial, de fet tota la meva vida ha estat marcada per aquest acte. Si fa 26 anys que estic aprop del Torraxic no és per casualitat. El meu objectiu és molt clar. Algun dia no sé quan em COLARÉ.
Respecte a la infantesa m’encantava aquells partits de 5 a 2/4 de 9 que es feien a l’acabar les classes, i que provocaven les enrabiades de la mare quan el nen arribava amb el pantalons foradats, genolls pelats, les bambes plenes de sorra i de regalu el plat ja era a taula i a sobre FRED!!!! Tot i la bronca, l’endemà QUI FA LES ESTRIES???
Apa la lluita continua
Mentre esperem les barraques, explicaré l’anècdota de la jornada. Si llegiu el principi d’aquesta entrada, veureu que avui faig anys. Per mi és un dia més (i un dia menys), però, vulguis o no, hi ha tot aquest cerimonial de les felicitacions i bla, bla, bla. Personalment, si algú em felicita li dic gràcies i si algú no hi pensa no em preocupa gens.
Ara bé, normalment penses que hi ha una persona que, com a mínim, se’n recordarà. Doncs avui ni aquesta: la meva mare, qui em va portar al món, no recordava que avui és el dia del meu aniversari. La mare que em va parir!
Feu-me un favor: després de llegir això, no ompliu el bloc de “felicitats Sergi” (tampoc sms, estalvieu-vos els 15 cèntims, ja ens veurem el bar). D’insults i ofenses, que no en faltin, però aquest ritual del per molts anys no cal, que el bloc el fem servir per coses més serioses. Per exemple, per observar i comentar barraques.
Felicitats Sergi!
Es confirma la meva sospita (mireu el 2n paràgraf d’aquesta entrada): tinc 21 anys. Ahir, vaig obtenir la prova definitiva: abans de bufar l’espelma del pastís d’aniversari, vaig veure que els dos números clavats al mig de la dolçor eren el 2 i l’1. 21.
La meva mare és molt sostenible i, per això, va voler aprofitar els numerets d’espelma que ja tenim per casa. En veure que ens falta el 7, es va dir “hi fotrem l’1 i tema sanjat”.
La Bibiana insisteix: vol escriure en el nostru bloc i vol fer-ho a la secció “Ens fem grans”. Ahir, per fer punts, va dedicar el seu article setmanal a l’AVUI a parlar dels anys noranta: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/138488/noranta.html
Molt bé maca, ho fas força bé. Si cas ja et trucarem.