Aquesta vegada NO

S’acosta la festa de la democràcia: 9 de març, eleccions espanyoles. Si no esteu completament desconnectats de l’actualitat, els pròxims dies us seguiran oferint mil promeses, us demanaran el vostre vot decisiu i et diran que no et pots quedar a casa.

Per contrarestar, una miqueta, el xàfec que ens caurà a sobre, començo avui una sèrie d’entrades dedicades a plantejar algunes possibles raons per no votar a cadascun dels diferents partits polítics que obtingueren representació, a Catalunya, a les eleccions espanyoles que se celebraren tres dies després de l’11-M.

Per començar, tocarem el tema d’ERC, el partit que més vegades he votat quan he anat a dipositar el meu sufragi a l’urna. Per enfocar correctament la meva particular relació -i la de molts, em sembla- amb aquest partit, faré ús d’una deliciosa paràbola creada per J.B. Toshack, aquell entrenador gros i gal·lès.

Un dia de la seva 2a època com entrenador del Madrid, el Toshack va explicar, perfectament, quins són els pensaments més íntims d’un entrenador després d’una derrota estrepitosa: en acabar el partit, l’entrenador -encès de ràbia- pensa: “me’ls carregaré a tots. Diumenge que ve, totes les vaques sagrades a la barra”. Però l’endemà del diumenge ve el dilluns i, així, al seu ritme, van passant els dies. A mitja setmana, ja més calmat, l’entrenador rumia: “potser n’hi haurà prou amb tres o quatre canvis a l’onze titular”. Finalment, arriba el diumenge i tornen a jugar els “11 mateixos cabrons de sempre”.

Sergi, què dius? Quin lligam hi ha entre el Toshack i ERC? Que fins aquí hem arribat: a les últimes eleccions catalanes, ja força desencisat amb l’actuació política d’ERC els últims anys, malgrat tot, els vaig tornar a votar per inèrcia. Tenia uns quants motius per no fer-ho; i m’havien decebut ja massa vegades, però vaig tornar a votar els mateixos cabrons de sempre. Aquesta vegada ja no.

Fa 4 anys, el Carod es va presentar com a cap de llista i va obtenir 650.000 vots. Des de llavors, què? Una llarga llista de decepcions. Poc abans d’obtenir tants vots, ERC semblava un partit ple de força i il·lusió: aconseguiren engrescar a molta gent. Deien que amb Espanya no hi ha res a fer i afirmaven que el camí de la llibertat i la prosperitat del poble català és la independència.

Per anar-hi anant deien que de cara el 2007-2008 volien 1 milió de vots. Ara ja hi som i no hem arribat enlloc. Què en queda d’aquella trempera? Fum. Entremig, els dirigents d’ERC han dit i fet de tot per tal de justificar les seves accions i omissions: ens han parlat de l’horitzó 2014, de tenir el concert econòmic el 2020, de peix al cove, del ZP com a mal menor, d’estar fent un “test federalista” a Espanya, de l’estat federal com a objectiu…

Tantes paraules i tan contradictòries que la sensació que en queda és més aviat trista. Cap estratègia seriosa, només una fita: escons, càrrecs i repartidora. Tants anys criticant CiU i, a l’hora de la veritat, han acabat fent el mateix, o pitjor encara. Deien que tenien la clau (la clau de què?) i el PSOE se’ls ha manegat per totes bandes. Amb la boca petita, els mateixos sociates espanyols han dit que “estos de esquerra nos han salido muy baratos”.

ERC es fa dir partit independentista però, de moment, no han mostrat cap voluntat d’assumir el repte -difícil, ja ho sabem- d’enfrontar-se amb Espanya per trencar-la. Per arrencar s’ha de mossegar. Si no se’n veuen capaços, que ho diguin i que pleguin. A mi també m’agradaria ser l’heroi del poble català, però no ho seré. El meu escó el tinc al bar.

Sergi