Quan era petit, si algú em feia la infausta pregunta Quin és el teu somni?, la meva resposta era la pròpia de tot nen català normal: ser jugador del Barça.
Aviat vaig anar veient, però, que el meu somni mai no es faria realitat: incomprensiblement, ningú del Barça no em trucava per fer-me una oferta irrebutjable. Malgrat el desencís, no vaig caure en el desànim paralitzador ni vaig buscar una nova fita per a la meva vida. Simplement, el meu somni va canviar de samarreta.
Des que vaig començar a jugar amb el Berga, el meu somni -un somni petitet, casolà, relativament factible- esdevingué poder ser jugador del primer equip de la nostra ciutat.
Per aconseguir-ho, però, havia de passar per totes les categories del futbol base, des d’alevins fins a juvenils. Així ho vaig fer. De tots aquells anys, em queden molts records: la majoria bons, però també alguna imatge fosca.
A la carpeta de moments entranyables hi guardo tots els partits fent d’aficionat -encara recordo quan les banquetes estaven a sota la grada i hi pujàvem a sobre per tocar els collons a l’equip rival-, mil anècdotes divertides, la bona gent coneguda i alguna barraca.
Dels meus gols com a jugador del Berga en recordo sobretot dos. El meu primer any d’aleví, vaig fer el 1r gol de l’equip a la Lliga portant el 10 a la samarreta. Semblava que tingués fusta de crac. Però no. Aquella temporada ja no vaig fer cap més gol.
L’altre gol que no vull oblidar el vaig fer quan era cadet. Poques hores abans que el Ronaldo fes el famós gol de Compostela, vaig marcar-li el camí: vaig agafar la pilota al mig del camp i, des de l’esquerre (a lo Ronaldinho dels bons temps), amb una velocitat diabòlica, vaig començar a driblar-me molts (2 o 3) contraris -no em podien aturar- i vaig fer el millor gol de la meva trista trajectòria futbolística.
Aquella mateixa nit del meu golàs, en ple procés etílic, un amic em comentà: Sergi, el teu gol ha sigut més guapo que el del Ronaldo. Al cap d’un moment, l’amic ja tenia el què estava buscant: una cervesa gratis.
Als 19 anys, acabava la nostra etapa de juvenils. Començaven les nostres històries amb el Berga B. En aquesta possible estació prèvia al 1r equip hi vaig estar cinc temporades: dues a 3a i tres a 2a Regional.
Aquells anys, vam entrenar moltes vegades amb el 1r equip. Després de l’últim entrenament de la setmana, arribava el moment de la convocatòria. Al Torra, l’Àngel i a mi mateix no ens havien d’explicar res. Sabíem perfectament quina era la nostra convocatòria: a l’hora i al lloc de sempre. A 2/4 de 5 de la tarda, al Municipal. A la grada, menjant pipes.
Finalment, després de tantes temporades mastegant sorra, vaig anar veient que ja tenia 24 anys i que les portes del 1r equip continuaven tancades. Vaig dir prou. No va ser una decisió difícil ni dramàtica. Simplement, vaig constatar que els somnis (fins i tot els més modestos) no es fan mai realitat. Però no passa res. Un vell somni s’esfuma i ens en construïm algun altre per anar passant l’estona. El viatge cap a Itaca continua. O dit més popularment, el què es tracta és “d’anar fent, perquè mentres puguem anar fent…”.
Sergi
Bona intentona, la d’emular el “I have a dream” del Luther King. Realment emocionant. A tothom li ha passat com al Sergi, alguna vegada, tot i que no necessàriament en l’àmbit futbolístic. Però com que jo estic boig, no recordo els meus somnis.
Només sé que el meu pare em va comentar, temps ha, que havia vist el Ronaldinho content i prim jugant a futbol, i que el Bernabeu s’havia posat dempeus a aplaudir dos gols al Madrit…
… A les 4 de la matinada, però, em vaig despertar del somni i vaig constatar que, afortunadament, tot continuava igual.
La meva vida futbolística sempre ha anat lligada a la del Sergi, i els somnis sempre han estat compartits. Jo vaig estar dos cops molt a punt de fer realitat el de debutar amb el primer equip del C.E Berga a Preferent. Només molt a punt!
Com ja ha dit el Sergi vam entrenar força dies amb el primer equip i fins i tot vaig anar convocat tres o quatre vegades. El primer dia que hi vaig anar vam anar a l’Escala (el desplaçament més llarg!). Guanyàvem 1 a 0 amb gol de Siles i jo vaig sortir a escalfar quan faltava un quart d’hora. Quins nervis! Al cap d’uns minuts em van cridar des de la banqueta. Òstia tiu que surts!!! Vaig esprintar i em vaig vestir volant. Vaig cap al mig camp… : “Àrbitre, canvi!!” i el cabrón xiula el final!! A tomar pel cul el somni! Això si, vam guanyar patint molt i el míster em va abraçar amb força per agrair-me la meva participació (em va abraçar a mi perquè era el que tenia més a prop!).
Dies després vaig tornar anar convocat, aquest cop jugàvem a Berga. 20 minuts pel final: “Torra escalfa!”. Avui si que debuto, i a més, a casa!! Què guapo! Doncs va passar més o menys el mateix. Aquest cop no vaig tenir temps ni d’arribar al mig camp que el cabrón vestit de negre em va trencar el somni! I a més vam perdre!! Toca’t els ous, avui ni abraçada ni res!
Així és com els àrbitres sempre s’han posat pel mig en les meves aspiracions com a futbolista!
Sergi, estigues tranquil que podem fardar d’haver fet campions dos grans equips com el Berga B i l’Olvan. La nostra carrera és plena d’èxits!!
Poques hores després d’escriure el meu testament futbolístic, el futbol em va regalar un gran partit i 10 minuts màgics. M’explico:
Amb l’Olvan jugàvem contra el Moià. Perdíem 0-1 i, de sobte, m’arriba el rebuig d’un córner i, des de la frontal de l’àrea, engalto un “superdespeje” amb “botepronto” que es converteix en barraca, barraca, barraca!
Un golàs del qual han parlat, fins i tot, mitjans de comunicació de gran prestigi: a la crònica d’aquest partit que va sortir al Regió 7, surto esmentat com a autor d’un “gran gol” i a l’encara més prestigiós fòrum de la web futbolcatalunya.com es parla de “gran xut”.
10 minuts després d’aquest gran moment, ens van xiular una falta a favor: la típica falta que dius “si la clavo, sóc un crack”. Vaig demanar per xutar-la i se’m fou concedit. Vaig tancar els ulls i, ple de confiança, li vaig dir a la pilota: “vés-te’n cap al camí de la glòria”. I se n’hi va anar, passant per sobre la barrera, Espanya i tot el què fes falta. Era imparable.
Per un instant -el temps se’m va aturar-, semblava que aniria a fer una doble barraca. Però no. Pilota al pal! Pilota al pal!
Els meus companys em van mirar i es posaren a cridar: “Sergi, què t’has pres avui?” (volent dir, implícitament: normalment ets un jugador mediocre). La meva resposta, també cridant -a mig partit- va ser: “m’he dopat! M’he dopat!”.
Així és la 2a Regional. Molt poc seriosa, però també ben divertida.
De jove/s, tenia/teníem un somni: ser jugadors del Barça o del Berga. No ha pogut ser. Tanmateix, encara no hem dit l’última paraula: ha arribat el moment de ser jugadors de 1a Catalana.
M’explico: a mitja setmana, semblava que el 1r equip del Manresa de futbol es quedaria sense jugadors. Van plegar tots. Avui, he llegit que uns quants han fet marxa enrere. Tot i això, encara els falta gent: aquest diumenge hauran de jugar amb juvenils i repescats del Marganell.
Companys del 2de4 Avià, ha arribat la nostra hora: si avui ens presentem a les oficines del camp del Congost, ens fitxaran a tots. Amb nosaltres, el Manresa baixarà a Preferent i, l’any que ve, el Bages viurà el gran derbi: Manresa-Sant Feliu Sasserra.
Sant Feliu és del Lluçanès!!! Com es nota que ets de Prats… Unionista!!