Barrionuevo, Alfonso Guerra, ZP, Roldán, Rubalcaba, Felipe, Ibarra, Narcís Serra, Almunia, Corcuera, Bono, Borrell… Aquests i altres noms formen part del repertori d’una pel·lícula que estem veient, constantment, des que tenim memòria política.
Els protagonistes principals han anat canviant, però el guió es manté: ells són el progrés, la raó, la feina ben feta i el futur. Tots junts guanyarem a la dreta.
A principis dels anys 80, quan la Dictadura Franquista era un record més proper, i el personal estava més susceptible d’engrescar-se amb les possibilitats de la política, aquesta gent -el PSOE- intentaven difondre un discurs il·lusionant. Volien fer creure que, amb ells, tot canviaria i que els somnis col·lectius es farien realitat. Per acabar de ficar-se el públic, i els vots, a la butxaca deien allò de “a este país no lo va a reconocer ni la madre que le parió”.
Els anys han anat passant i ells mateixos saben que han generat tants desenganys que seria patètic seguir exhibint la mateixa retòrica rupturista. Actualment, el seu argumentari -la seva crida als votants de sempre i a algun de nou que puguin arreplegar- es redueix a un únic gran motiu: hem de barrar el pas a la dreta.
Aquest és el seu discurs. El seu xantatge: si no ens votes, guanyarà el PP i encara ho farà pitjor que nosaltres. Des de la sucursal catalana, hi afegeixen algun matís perquè ho entenguem més bé: hem de frenar el PP perquè “dóna canya” a Catalunya (Chacón dixit). Per aconseguir-ho, el proper 9 de març hem de votar “bé”. Si ho fem com ens diu la Carme/n, “se puede”.
Algú potser pensarà que apel·lar als errors que va cometre el PSOE fa 15, 20 o 25 anys no és motiu suficient per no votar-los ara. Potser no. Però no cal que anem tan enrere per trobar raons per descartar l’opció ZP. Només cal que repassem la pel·lícula dels últims 4 anys: la famosa promesa del ZP respecte l’estatut català; l’eslògan de “si guanya Zp, guanya Catalunya”; les passades de ribot i les neteges de patena que va patir el nostre estatutet; la vergonya de rodalies; l’etern tema de l’espoli i les balances fiscals…
Malgrat tot, el PSOE segueix confiant amb el graner de vots de Catalunya. Saben que aquí hi tenen molts votants fidels que només s’acosten a les urnes per votar els mateixos de sempre. La pregunta que m’inquieta i m’emprenya és: com s’ho fan per assegurar, cada 4 anys, un sac de vots tan considerable?
Una de les seves estratègies tradicionals és dir que “el poble no és tonto” i, a continuació, fer-nos creure que votar-los a ells -l’esquerra, el progressisme i, sobretot, el vot antiPP “útil”- és, precisament, la decisió pròpia de la gent llesta, racional i responsable.
Per tal d’obtenir aquest vot de la “responsabilitat”, però, no es compliquen gaire la vida. Van per feina. Utilitzen un discurs simplista i maniqueu -el PP és dolent, per tant, vota PSOE- que els funciona molt bé. Si necessiten guarnir el seu discurs amb una mica d’intel·lectualitat, truquen els artistes de sempre o diuen No a la guerra.
Sovint s’ha dit que, a Catalunya, el PSOE podria presentar un totxo de cap de llista i, igualment, guanyaria les eleccions espanyoles. Aquesta vegada, però, per tal de contrarestar el procés de desafecció de Catalunya respecte Espanya, han presentat la seva cara bonica, la Chacón.
Fa 5 anys, aquesta noia es va fer famosa per la manera com es va enfonsar -en directe, a la nit electoral de TV3- quan va veure com el Maragall perdia unes eleccions que ella ja havia començat a celebrar hores abans. Fa 4 anys, el Montilla va celebrar la victòria zapaterista amb un solemne “Viva España”. Aquesta vegada, quin espectacle ens oferiran, la nit del 9 del març, els dirigents sociates? Tant per tant, que regni l’alegria: que li deixin el micro al Clos.
Sergi
De moment (encara queden uns quants dies), m’he contingut força respecte el tema Chacón.
Els que tinguin ganes de gresca, poden consultar el bloc del Sostres: http://www.salvadorsostres.com
Us n’ofereixo un petit tast (és un fragment d’un article penjat l’1 de febrer)
“La CHACÓN és una barreja de populisme barat i d’avergonyiment beat. No m’estranyaria gens que a mitja campanya digués que vol avortar per ser encara més moderna i supertot.
Si jo fos una dona viuria aquests dies col·lapsat de vergonya aliena: tant de temps reclamant que se les valori per la seva intel·ligència i arriba de sobte la candidata amb la seva propaganda de mare. Ni la dreta s’atreviria a tant.
Ahir ens explicà que seria un noi i demà passat demanarà respecte per a la seva vida privada. La inconsistència és total. CHACÓN també deu voler que se la valori per la seva intel·ligència, però a falta d’altres idees només ens ven el seu ventre electoral”.
Suposo que ja ho heu vist, però deixem-ho per escrit que si no aviat ho oblidarem. Estic parlant de la Chacón i el seu “Capitán, mande firmes. Digan conmigo: ¡Viva España! y ¡Viva el Rey!”: http://www.e-noticies.com/actualitat/chac%f3n-digan-conmigo-%a1viva-espa%f1a-%a1viva-el-rey-37425.html
Clar que sí, catalanisme social, progressista, optimista i super ben parit. El catalanisme que pretén resoldre, ara sí, els temes que realment preocupen als ciutadans.
El món ens somriu: els dolents van perdre i els bons segueixen governant. Amb ells, “nuestra España unida y diversa” (Chacón dixit; seguint la retòrica purament franquista) serà més forta que mai. I si un dia els catalans embogim i declarem la independència, serà una catalana d’Esplugues la que comandarà els tancs que entraran, una vegada més, per la Diagonal. Aquesta és la sensibilitat del govern amic-mal menor envers Catalunya i el seus 1′7 milions de vots sociates.
No patiu per res, que la Chacón segueix treballant per Catalunya i el nostre benestar. Quina llàstima no haver-la votat: http://www.e-noticies.com/actualitat/carme-chac%f3n-entona-himnes-militars-a-b%f2snia-38072.html
La Chacón ja ha fet realitat tot el què va prometre durant l’última campanya electoral: que seria mare.
Perquè tingués un bon embaràs, els catalans (?) li vam donar 1′7 milions de vots. Ahir, uns quants menys, la van anar a esperar a la sortida de l’hospital per felicitar-la i aplaudir-la: http://www.e-noticies.com/actualitat/carme-chac%f3n-abandona-lhospital-entre-aplaudiments-38877.html
Ja podem estar contents: tant li fot el nou finançament, l’aplicació del maleït estatut i la vergonya i ràbia (per exemple, el tema Franki) que hem de passar cada dia. La Chacón ja és mare i tot ha anat molt bé.
La Catalunya optimista; el govern amic del PSOE; centrar-se en els temes que “realment” afecten i preocupen als ciutadans; si guanya ZP, guanya Catalunya; gestió, gestió i gestió; si tu no vas, ellos vuelven; se puede; barrem el pas a la dreta … bla, bla, bla.
Aquests sí que són uns embaucadors! Contra les seves mentides, tergiversacions i agressions (per acció o omissió) a Catalunya, escampem la “veritat” que volen tapar, deformar o dissimular: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2926749
Tenim un país collonut. Tothom pressiona perquè el Laporta dimiteixi (encara no sé perquè ho hauria de fer) i, en canvi, els nostres governants (aquí i a Madrid) fan i desfan sense que ningú exigeixi res.
Quan toca guanyar eleccions, el PSOE diu que defensarà Catalunya contra els dolents del PP i més d’un milió i mig de catalans els dóna vida. Com ens ho paguen? http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2926850
Si el Laporta es mereix una moció i clams de dimissió, quin és el preu que hauria de pagar l’amic ZP per tanta mentida?
Avui, i demà, ens voldran embaucar dient que el PSC és una mica més catalanista perquè han posat l’Isidre Molas de president (un càrrec que no serveix per res) i perquè el Montilla ha dit que els socialistes catalans estimen més Catalunya que el ZP.
Contra els intents d’embaucació, no hauríem d’oblidar què han fet els sociates durant els últims 30 anys. Avui, per exemple, el Vicent Partal ens recorda que el tema A. Bassas no és cap novetat. L’any 1992… http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2939497
Avui, el Sostres ens vol parlar del nostre estimat PSC. Gairebé sembla que ens cridi a agafar les armes:
“Durant massa temps el PSC ha gaudit d’immunitat per la seva contradicció entre els interessos del PSOE i els de Catalunya. Això, estranyament s’ha pres com a normalitat. Encara avui es pren com a cosa normal, inevitable. Però molt breument vull assenyalar que en qualsevol país normal, en qualsevol país del món digne de ser considerat normal, un partit que dubtrés entre la fidelitat a la nació on opera i la nació que l’oprimeix, seria considerat traïdor i rata. El PSC és això: pur col·laboracionisme, i fixa’t que tot i ser al govern encara ha de pensar-s’ho. Per molt menys, a molts països del món, els més seriosos, t’executen per alta traïció.
El que fa el PSC amb Catalunya és tan baix, tan mesquí i tan miserable que no mereix cap altra consideració que la del combat amb totes les armes que la nació tingui a disposició, com passaria, insisteixo, amb qualsevol altra nació del món. Els tractem d’una opció més, quan ells són aquí entre nosaltres volent-nos reduïts a província, a empleats, a merda, com la que ells són. Potser per no sentir-se incòmodes en la comparació, qui sap.De tanta tolerància, comprensió i indulgència, ves que no ens convertim en l’esquerda necessària per la nostra aniquil·lació”.
Fa uns dies, el doctor Moisès Broggi (centenari, ciutadà modèlic i home de bé) va llegir el pregó de la Festa Major de Manresa. En el seu discurs, va fer una crida a defensar el nostre país (Catalunya) i a no refiar-nos gens de l’estat espanyol. Res de “radicalismes” ni insults. Paraules sensates i pròpies d’algú que estima el seu país.
Tanmateix, els de la coalició PPSOE van considerar que aquell discurs era inacceptable i van decidir no aplaudir al doctor. Avui, l’Adam Majó (representant de la CUP a l’Ajuntament de Manresa), al seu bloc, explica què va passar: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/105352
I després encara s’ofenen si els dius que ells no són catalanistes. En aquests casos, per deixar les coses clares, els podem recordar aquelles paraules d’Eugeni Xammar: “És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”.
Diccionari sociata-català / català-sociata. Avui el Sostres ens explica què ens volen vendre els sociates quan demanen “unitat”:
“Ara es parla d’unitat, i se situa la unitat com a valor suprem. És una trampa. La unitat no serveix per a res, buida de contingut i d’intenció i de voluntat. Vull dir que anar-nos-en units a la merda no ens serveix de res, i això és el que els socialistes ens proposen.
Quan Montilla reclama unitat, què reclama exactament? Que la resta de formacions polítiques siguin còmplices del mal acord que ja deu tenir pactat amb Zapatero; que la resta de forces polítiques s’empassin, sense dir res, que tenim un president que viu més pendent de no buscar-li problemes a Zapatero que no pas de defensar els interesssos nacionals. Per tant, la paraula unitat és només un decorat si pensem en com s’usa darrerament. És un decorat estèril, que no vol dir res.
Si Montilla tingués alguna altra voluntat que la d’enredar-nos, posaria una xifra damunt de la taula, donaria la cara per la nació i el que reclamaria és un bon resultat d’aquesta negociació en lloc d’apel·lar només al buit concepte de la unitat, que ve a ser un xec en blanc per poder exercir la seva mediocritat. Si Montilla tingués algun interès a defensar els interessos de Catalunya, explicaria clarament què vol, en lloc d’amagar-se sota paraules buides per dissimular que la seva única finalitat és obeir el que li digui Zapatero.
Fixa’t que tots els debats dels mitjans que controlen els sociates van sobre la unitat i aquest és l’únic centre de gravetat. El Cuní, etcètera, només fan que llençar aquest missatge. Són empleats, que obeeixen, com Montilla, i així els paguen. També com Montilla. No hauríem de ser tan imbècils de deixar-nos prendre el pèl per aquest joc de paraules tan elementals, i si es volen riure de nosaltres, que els surti com a mínim una mica més car”.
Em foten gràcia tots aquests entesos parlamentaires, periodistes i subnormals varis. Ara resulta que els bascos i els gallecs són uns fills de puta i uns desagraïts perquè donaran l’esquena als catalans a la votació dels pressupostos espanyols.
A Catalunya es reparteixen més de 40 diputats i tot és per culpa dels 7 bascos i els no sé quants gallecs? A la merda. És que ningú té collons de plantar cara al sociatisme?
El catxondo del Sala i Martín ja va dir fa dies que en lloc d’anar a negociar finançaments, el que hauria de fer el govern de Catalunya és enviar els mossos a Madrid a fer complir la llei. Em sembla prou bona proposta. Això sí, passem de fer complir res. Jo proposo enviar-hi els mossos com a terroristes suïcides. Un darrer acte de servei per Catalunya…
El proper article ja és per passar directament a la casa dels horrors: el Joan Ferran Crosta Nacionalista lloant lo súper ben parit que és el Montilla. http://blogs.e-noticies.com/joan-ferran/montilla_fa_diana.html
Ja era hora aquesta decisió! Guanyarem!
http://www.avui.cat/article/mon_politica/44157/cup/obren/la/porta/fer/salt/eleccions/parlament/pero/sense/data.html
Aquesta pel·lícula ja l’he vist: avui fa 26 anys, el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles per majoria absoluta. Catalunya va contribuir-hi amb 1 milió i mig de vots i 25 diputats. Fa pocs mesos (març de 2008), el PSOE -amb la Chacón al capdavant- va batre el seu propi rècord a Catalunya aconseguint 25 diputats més i 1′7 milions de vots.
Entremig (del 82 al 2008), per can sociata han passat molts noms i escàndols. També ha anat caient la retòrica més pseudorevolucionària dels anys de la Transició. Tanmateix, la maquinària sociatista segueix funcionant molt bé: quan toca recollir vots, els aconsegueixen a cabassos. Té final aquesta pel·lícula tan pesada i previsible?
Votar socialista, trair Catalunya. No ho dic jo. Ho escriu ell: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/votar_socialista_trair_catalunya_29712.php
Si us fa mandra clicar l’enllaç, destaco dos dels fragments de l’article:
1. “Voldria preguntar a qualsevol del 1.689.911 de catalans i catalanes que van decidir donar suport a Rodríguez Zapatero i Carme Chacón el passat mes de març, si s’adonen que el seu vot permet la humiliació permanent de Catalunya. Els socialistes van enredar-nos amb la promesa del traspàs de RENFE a la Generalitat, els socialistes ens entabanen en matèria d’inversió estatal, els socialistes ens prenen el pèl en la negociació del finançament i, després de governar a l’Estat durant 18 dels darrers 26 anys, ens volen fer acceptar com a quelcom normal que algunes de les catenàries actualment en servei a Catalunya fossin instal•lades abans de la Guerra Civil”.
2. “No ens confonguem d’adversari; l’únic obstacle entre Catalunya i la seva plena sobirania no són els post-franquistes agrupats al PP i l’exèrcit, sinó els socialistes. Cal convèncer, un per un, el 1.689.911 de votants catalans de bona fe, que socialisme només vol dir misèria i decadència pel nostre País”.
Fets i no paraules, deien els sociates. Avui, els fets tornaran a deixar clar a qui es deu (realment) el PSC. El Vicent Partal ho explica així: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3179962
Com es passen aquests del PSC! Què radicals que són. Sempre tocant els collons. Com mosseguen. No paren d’apretar al “bo” de ZP. Que no ho veuen que el més important és seguir barrant el pas a la dreta?
Què dius Sergi? Res d’important. Simplement reprodueixo el discurs de la Carme/n Chacón a l’executiva del PSC d’aquest dilluns passat: http://politica.e-noticies.cat/chacon-renya-al-psc-24074.html
Atenció a les paraules del Setapé! Primícia!
Un fragment extret del diari AVUI: “Zapatero ha assegurat en una conversa informal amb periodistes al Congrés que ‘PSC i PSOE són el mateix’”.
Collons, és que algú ho dubtava??!! També em carden riure, aquests, els sociates!
Aleix i Pax, us ha sortit un rival molt dur per al títol d’antisociata de l’any. Es diu Agustí Bordas. El seu últim escrit es titula “socialistes, els nous genocides”: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/socialistes_els_nous_genocides_30886.php
El ZP va dir “el PSC som nosaltres” i, evidentment, el Sostres ha estirat l’afirmació fins a fer-ne un article (un gran article) dels seus. Diu així: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/148953/psc/som/nosaltres.html
Calleu, que el Raimon Obiols (vull dir, la llegendària ànima catalanista del PSC) ens vol dir alguna cosa: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/obiols_demana_a_ciu_i_erc_que_no_ldquo_alcin_massa_el_to_de_veu_a_europa_32564.php
Si us mireu la notícia, passeu directament als comentaris adreçats a l’Obiols. Algun exemple: “Obiols. Fes un favor a la raça humana i reclou-te en un monestir de clausura”; “Que Raimon Obiols es deixi utilitzar pels quinquis de Nicaragua perquè ara necessiten una pàtina catalanista, després del que pensen d’ell i del van arribar a dir-ne, és tenir poquíssima dignitat”; “QUE PESAT!”.
Aquesta pel·lícula encara no l’havia vist: un càrrec del PSC, acusat de finançar Al Qaeda: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/un_c_rrec_del_psc_acusat_de_finan_ar_al_qaeda_33077.php
Collons els sociates, sí que hi van forts.
Es veu que al Pepiño Blanco (aquell sociata) se li ha fet realitat el somni de la seva vida: ser ministre d’Espanya. Però qui és aquest home? És un bon exemple del tipus de polítics que ens governen:
“Abans de ser ministre de Foment, José Blanco va ser un polític de segona fila. I abans de ser polític de segona fila, ocupava una grisa cadireta en la tercera línia del seu partit, que també és l’empresa de col•locació més gran d’Europa. I molt abans, quan controlava no sé quin carreguet de les Joventuts Socialistes de Galícia en el remot any 1978, era un polític de quarta o de cinquena fila, potser de sisena i tot. Més enrere no hi ha cap altra notícia seva remarcable, tret potser del dia de la seva Primera Comunió o de quan va obtenir el diploma d’un curset de natació. Té 47 anys, un trist títol de batxillerat i cap mena d’experiència professional en el món real. Cap ni una. Li ha costat 31anys però, a còpia de fer suaus ziga-zagues en el submón de la intriga partidista, ho ha aconseguit. Diuen que els futbolistes que es droguen són un mal exemple per al jovent, però crec que aquesta actitud és infinitament més disculpable que el model de vida que proposen individus com el tal Blanco i molts dels seus correligionaris”.
Podeu llegir la resta d’aquest article a http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/pepi_o_blanco_antonio_salieri_35793.php
Als Mas, Puigcercós, Montilla i ZP també se’ls coneixen molts anys de dedicació professional exitosa.
“El nou lehendakari del govern basc, Patxi López Álvarez (Portugalete, 1959) té un perfil -diguem-ne- ‘professional’ extraordinàriament semblant al del ministre José Blanco. Si utilitzo les cometes és perquè aquí de professió no n’hi ha pas cap de definida: abans de polítics, López o Blanco eren… polítics. I abans, nens petits. No tenen ofici, ni benefici, ni cap experiència professional en el món real, tret d’algun treballet ocasional quan eren joves, com tothom. El mateix es pot dir del ministre Corbacho, del president Montilla i tants i tants altres. Abans, el socialisme era una ideologia; ara és un simple ofici, però més ben remunerat que altres ocupacions, és clar (…) Patxi López, Pepiño Blanco, etc. són ’socialistes professionals’. Tot això pot semblar un detall sense importància, una anècdota elevada a la categoria d’argument. D’anècdota, res: és difícil que una persona mancada d’alternatives laborals plausibles pugui arribar a ser un bon polític, perquè aquesta activitat no és el resultat d’una tria vital; moltes vegades deriva d’una mera necessitat material”.
Tot això no ho dic pas jo. Copiar i enganxar. Ho ha escrit ell: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/patxi_l_pez_pablo_sarasate_37146.php