Brandon Marshall

Com que aquest bloc és molt futboleru i hi ha grans entesos en aquest esport, doncs parlem de football.

Marshall, un dels jugadors més populars dels Denver Broncos, fa pocs dies ha patit un dels accidents més peculiars i desafortunats que es recorden en el món de l’esport. El ‘wide receiver’ estava tranquil·lament a casa seva, en família, quan va ensopegar amb una bossa del McDonalds. La mala fortuna va fer que, amb la patinada, el seu braç travessés la pantalla de televisió. Es va trinxar mig braç. Tres mesos de baixa.

Brandon Marshall, a part de ser una de les estrelles emergents de la NFL , té una vida privada força moguda. Diguem que és un peça. L’han arrestat per violència domèstica, per conduir borratxo i per assalt i resitència a l’autoritat. La nit de Cap d’Any del 2007 anava amb el seu company d’equip Darrent Williams quan el van matar, cosit a bales a la sortida d’un club nocturn de Denver. Un cas encara no resolt. Un bon historial aquest en Brandon.

Els històrics Broncos no passen pel seu millor moment. L’última Superbowl la van guanyar el 1999. Perrr cerrrt, durant la Superbowl els nordamericans consumeixen el 5% de les vendes totals de cervesa dels USA. I, perrr sorrrt, la final del Mundial de Futbol de la FIFA és l’espectacle televisiu més vist a tot el món, per davant de la Superbowl. Ni ensenyant tetes el football no supera en audiència el futbol. El món encara no està del tot perdut.

Xavi Bronco

Porra Schalke 04-Barça

Dimarts 1 d’abril, a l’horari Champions (20.45 h), Schalke 04-Barça.

Lliga porrera. Hi havia rumors que aquesta eliminatòria valdria més punts però no ens emocionem. 3 punts per la victòria, com a la Lliga. 0,5 pel signe del partit. Teniu la broma fàcil: contra el Xalque quedarem 0-4, no? Però em sembla que no estem per bromes. Ni per zero a quatres.

Xavi Kuranyi

El rap dels Cunís

Es veu que uns d’un diari i una tele van triar el Maragall de l’any. Però bé, això no m’interessa. Durant la gala, hi va haver una actuació que crec que mereix una entrada al bloc. Cuní vs. Cuní. Prou, prou, prou! Prou, prou! A partir dels 3 minuts i mig la cosa es posa encara més interessant.

Xavi Rahola

Aquells tours d’abans

Pas a pas, discretament, sense que els mitjans de comunicació en parlin gaire, va arrencant la temporada 2008 de ciclisme. Aquests últims dies, per exemple, F. Cancellara ha guanyat la Classicissima (la Milà-Sanremo) i el Contador s’ha imposat a la Volta a Castella-Lleó.

Molt aviat vindran les clàssiques de primavera (Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja) i, amb l’estiu, arribarà el Tour. Més o menys, amb molts escàndols o no tants, el curs ciclístic anirà avançant segons el calendari previst.

Malgrat tots els malgrats, els bons aficionats a la bicicleta i al sofà seguirem gaudint, un any més, amb els atacs i defalliments del personal i amb les rampes, els perfils i els paisatges dels ports dels Alps, Pirineus i Dolomites. I és que com diu el nostre “Perico”, ens agraden les pujades “largas, pero duras”.

L’única cosa que m’entristeix és pensar que aquells tours d’abans ja no tornaran. I no em refereixo als tours on l’Armstrong sempre guanyava a l’Ullrich, al Mayo, al Beloki o a l’Escartín. Ni tampoc estic parlant dels millors estius del Pantani, el Virenque o el Riis. Encara vaig més enrere, però miro molt més a prop.

Llegendes urbanes

Les llegendes urbanes són històries rares, però prou creïbles, que circulen de boca en boca, com si es tractessin de fets reals. És impossible trobar un testimoni directe de la història. En poso alguns exemples.

El noi que va perdre el jersei

Expliquen la història d’un jove que surt de festa i lliga amb una noia. Surten al carrer, la noia agafa fred i ell li deixa el jersei. Al final de la nit el noi l’acompanya a casa, però no es recorda de demanar-li el jersei. L’endemà, en un intent de recuperar la peça de roba i de tornar a veure la noia, el jove torna a la casa on la va deixar la nit anterior. Però quan truca a la porta i demana per ella surt una dona que li diu que s’equivoca, que la seva filla fa més d’un any que va morir. El noi, molt desconcertat, se’n va al cementiri per comprovar si és certa la història i un cop allà no només troba la tomba, també hi ha el seu jersei.

L’assassí que dormia sota el llit

Una noia enjega la ràdio quan ja és dins el llit i escolta que s’ha escapat un psicòpata assassí. Espantada, posa la mà sota el llit per comprovar si el gos és a casa. Es tranquil.litza quan nota que li llepa la mà. Al llevar-se, troba el gos escuarterat. La llengua era la de l’assassí.

L’autoestopista

Un que anava amb cotxe per un lloc desconegut, recull una noia. A l’arribar a un revolt molt perillós, l’autoestopista li diu que vagi amb compte perquè ella hi va morir fa uns anys. Al girar el cap i mirar-la, la noia havia desaparegut.

Cops de cap al capó

És la història d’una parella que se’n va de viatge, es queda sense gasolina a mitjanit i el noi va a buscar ajuda. Mentrestant, per la ràdio expliquen que un psicòpata s’ha escapat de la presó i ronda per aquella zona. La noia comença a sentir uns cops al capó, però no surt perquè té por. L’endemà s’atraveix a sortir del seu cotxe i estupefacte s’adona que és el cap tallat del seu home el que rebota damunt el cotxe.

Gat

Porra Betis-Barça

Dissabte, 29 de març, a les 8 del vespre: Mushobeti-Mushobarza. No acaben de decidir on s’ha de jugar el partit. Em sembla que al Municipal de Berga, a les 8 ja ha acabat el futbol base. Jo ho deixo anar.

Lliga porrera. Es desfarà el triple empat al liderat? Els que encara no han encertat ni un resultat s’estrenaran? Els que han apostat SEMPRE per la victòria del Barça ho seguiran fent? El Guillem continuarà confiant en el 0 a 2?

Els valents de l’últim ascens del Betis a 1a divisió. Any 2001. Jaén 0 - Betis 2 i cap a Primera.

Xavi Jarni

Camp Nou, o sabor tropicão

Brasil. Platges, festa i nens. El país de la ratlla blanca del bikini sobre aquells cossos daurats pel sol i aquelles tangues que… brrrrrrrrrr!, posen malalt només de pensar-hi. El mateix país que ha donat al món la caipirinha i la samba, la depauperació de les chavolas i els carnavals, que ha donat personatges com ara la Xuxa (aquella noia rossa amb què els pares se la cascaven) i com Garrincha. I és en aquest punt on volia arribar: els jugadors de futbol brasilers. I, més concretament, què succeeix quan aquests esportistes (per ser generosos) creuen el bassal en busca de plata i glòria.

Avidemuà, el Barça no ha estat exempt de la temptació de fitxar algunes estrelles del futbol brasiler que, en la majoria de casos, han passat per una adaptació prèvia en algun club de segona fila europeu. El millor club del món ha tingut entre les seves files, els darrers anys, quatre grans figures d’aquest esport que, per enèsima vegada, s’han pixat a la cara dels socis i patitzants del Barça: Romario, Ronaldo, Rivaldo i, l’últim en discòrdia, Ronaldinho. Obvio futbolistes més secundaris, alguns, o directament mediocres, els altres, com ara Sonny Anderson, Giovanni, Deco, Rochemback o Geovani. Les quatre grans erres dels anys 90 i del present segle semblen tallats per un mateix patró. A grosso modo: han passat per altres equips inferiors al Barça abans d’aterrar al Camp Nou, en el terreny de joc han ocupat demarcacions ofensives, els agradava la festa i la poca feina més que no pas un tonto un llapis, han posat de manifest la poca estima que senten els seus companys, directius i aficionats envers ells mateixos i han sortit del club d’una manera poc elegant i per la porta del darrere (ja ho sé, el Gaútxu encara forma part de la plantilla, però no cal ser el pitoniso Pito per saber com acabarà la història). Ja ho sé, em direu: “I les tardes de glòria que ens han donat?” I què? I què? Jo vull futbolistes que hi posin el peu, menys floritures i que vagin per feina, collons!

D’una banda, ens podem consolar pensant que altres equips els passa el mateix, com per exemple Alves amb el Sevilla, Robinho amb el Madrid o Oliveira amb el Saragossa o Adriano amb l’Inter. De l’altra (“no todo el monte es orégano”), hi ha brasilers la trajectòria dels quals és ben diferent, que tenen un sentit del deure i de la responsabilitat: el propi Silvinho o Edmílson, Cafú, Da Silva, Dida… Sí, d’acord, però els que hem pringat hem estat els culers, que a sobre de cornuts i pagar el beure, moltes vegades els hem hagut de regalar perquè, tal com tothom sap, el Barça és un club que no sap negociar traspassos, ja siguin per vendre o comprar. Però això ja és una altra història que algun dia caldria abordar des d’una perspectiva cultural i de rendibilitat financera. Tota aquesta verborrea per acabar dient que brasilers sí, sempre que siguin com Kaka (amb ulleres d’intel·lectual, bo i que va a missa. És a dir, algun brasiler afí a Lula en comptes de Pachá), però no deixar-nos prendre el pèl. No és or tot el que llueix.

Marcel

Porra Final de la Champions

D’aquí una setmana comencen els quarts de final de la Champions, una competició de veritat i no aquella copeta en què ens vam deixar guanyar pel València a semifinals.

Les normes són molt fàcils. S’han de dir els dos equips que jugaran la final de la Champions i s’ha de fer abans no comenci cap partit de quarts de final, és a dir, abans del dimarts 1 d’abril a les 20.45 h. Qui encerti un dels finalistes sumarà un punt a la Lliga porrera. Qui encerti els dos finalistes sumarà tres punts. Els finalistes de la Champions se sabran el 30 d’abril, després de l’últim partit de semifinals. I la final (no ho hem dit cops!) és el 21 de maig, dimecres de Patum.

Només es necessita el nom de l’apostant i els dos equips finalistes, com a mínim. Si voleu posar un Barça-Manchester a la final, o un Espanyol-Chelsea, o un Gratallops-Polvoritense… vosaltres mateixes. Que cadascú foti el que vulgui.

Els no participants a la Lliga porrera també podeu opinar i tots aquells que aposteu pel Barça a la final ja us podeu mullar sobre el dilema suprem per a un berguedà culé: Patum o final de la Champions?

Xavi Platini

Enemics del poble

Fa uns mesos, vaig mirar-me un documental que em va agradar molt. Es titulava “Comunisme i futbol”. En faré una mica de resum i hi afegiré alguna pinzellada pròpia.

Abans que la revolució triomfés a Rússia (1917), la doctrina socialista-comunista deia que el futbol era un instrument que la burgesia i “el capital” utilitzaven per tal de confondre i distreure el proletariat. Per tant, era un joc contrarevolucionari que calia eliminar.

Amb la consolidació de la revolució bolxevic, les teories del comunisme soviètic sobre el futbol anaren evolucionant. Els dirigents de la URSS van veure que el futbol agradava massa a la gent. Era la gran afició, la passió del poble. No s’ho podien carregar, però sí que van intentar ficar-hi mà. Es tractava de defensar els interessos de l’estat o, simplement, satisfer les obsessions d’algun dirigent en particular.

Momotaro, el nen préssec

Hi havia una vegada , al llunyà Japó, una parella d’avis que treballava al camp. Un dia, l’àvia, rentant la roba al riu, va trobar un préssec gegant flotant. El va agafar i se’l va endur cap a casa. Allà el va obrir i de dins en va sortir un nen molt petitó i rodonet. La parella, que no tenia fills, el va adoptar. Li posaren el nom de Momotaro, el nen préssec.
Als 15 anys, Momotaro va voler agraïr les atencions i l’amor que la parella d’avis li havien donat durant tot aquell temps. Momotaro, tot i ser molt petit, tenia un gran coratge i fortalesa. Per agraïr tot aquest amor, els va prometre que aniria a l’illa dels Onis ( gegants rucs i sepastres de diferents colors amb tres dit als peus i mans) a treure les noies que els Onis tenien captives. Pel viatge s’endugué una bossa plena de dangos (boles d’arròs) i uns companys que li farien costat en tot moment: un gos, un faisà i un micu.
A l’arribar a Onigashima, l’illa dels Onis, van preparar l’atac. El gos mossegaria els peus dels onis que feien guardia. El faisà els fotria cops de bec als ulls, i el micu entraria a la fortales i obriria la porta perquè Momotaro pogués entrar. Un cop dins, Momotaro va matar a tots els Onis i d’aquesta manera, els quatre companys de viatge es van poder endur a casa totes les noies raptades pels Onis.

Gat