Herois
18 03 2008Algú de vosaltres té més de 35 anys?
Si és així, i sou berguedans, vau podeu viure -encara que no en sigueu conscients- un dels grans moments de la història berguedana del segle XX. M’estic referint a les etapes de la Setmana Catalana de ciclisme, dels anys 70, que van finalitzar al santuari de Queralt, el balcó de Catalunya.
Potser pensareu que sóc un xic exagerat, però és que, als anys 70, el ciclisme no estava fet una merda com ara. El públic vibrava amb el pas dels herois i els mitjans de comunicació apropaven les epopeies dels ciclistes a totes les cases i bars. I la gent (sobretot els homes) s’ho escoltava.
Una altra diferència amb la realitat del ciclisme actual és que el Tour no s’ho menjava tot. El Giro, les clàssiques, la Vuelta i les voltes d’una setmana també eren molt importants i els millors ciclistes hi anaven per guanyar, no només per entrenar-se i anar fent km de preparació per a la cita del juliol.
Una de les proves de 5-7 dies de més prestigi del calendari ciclista internacional era la Setmana Catalana. I l’any 1972, per 1a vegada, la Setmana féu parada al Berguedà: el santuari de Queralt acollí el final d’una etapa que va començar a La Seu d’Urgell.
Els tres anys següents, Queralt tornà a ser final d’etapa. Fou especialment memorable l’edició de l’any 1975, quan se celebrà una contrarellotge (de 25 km) entre Casserres i Queralt, passant per L’Espunyola i Berga. El guanyador de l’etapa va ser Eddy Merckx, el Caníbal, el ciclista amb el millor palmarès de la història. Darrere seu arribà Luís Ocaña, guanyador del Tour del 73.
Per tant, l’espectacle esportiu va ser immillorable: els dos millors ciclistes del moment (dues autèntiques llegendes) enfrontant-se, per guanyar, pujant les rampes del Santa Joaquima, la Font Negra i les maleïdes rectes i curves finals de Queralt, on tantes vegades hem tancat els ulls, de dolor, els que respecte el mallot groc del Tour només tenim tres opcions: robar-lo, comprar-lo o somiar-lo.
L’any 1977, la CRI Casserres-Queralt es tornà a repetir i, a més, fou l’última etapa d’aquella edició de la Setmana. En aquella ocasió, un altre gran belga ( F.Maertens) va ser millor que el Merckx.
14 anys després, el 1991, Queralt tornà a ser final d’etapa d’una contrarellotge de la Setmana. El guanyador va ser Claudio Chiappucci, aquell menut escalador italià que mai parava d’atacar. D’aquesta etapa ja me’n recordo. Com que passaven pel costat de les “Carme”, les senyos ens van deixar sortir de classe per aplaudir el pas dels herois.
Sergi
Uiii… llàstima, començaves bé l’article…
Mentre tu Sergi aplaudies amb entusiasme els herois que escalaven el Santa Joaquima, altres haurien preferit quedar-se al pati de sorra a fer terrossos per llançar-los contra els cotxes.
Alcem el cor i els ulls a l’esperança.
D’ herois el cementiri n’ és plè.
Vols fer el favor de parlar de futbol!! Bicicletes? ciclistes?… això no serveix per rè!!!
Hòstia, Queralt!
“Aspre cimal de garric i fageda”!
Qui vulgui conèixer el rostre del patiment, que s’amagui qualsevol capvespre de l’any (sobretot a l’estiu, clar) en algun revolt de la pujada. El ciclista berguedà sempre reincideix.
Des d’aquí m’agradaria homenatjar públicament un dels caiguts ara fa 15 dies durant la ventada dels 174 km/h. Concretament, el gran i viril faig de metre de diàmetre que hi ha al principi de l’obaga va quedar partit per la meitat i ara jeu enmig del camí. Qui vulgui pot anar a fer llenya de l’arbre caigut.
“Quan plou, plou. Quan neva, neva. Quan fa vent, aleshores fa mal temps”.
Ahir vaig anar a fer el nostre camí sagrat (Berga-Queralt, per l’obaga o la drecera, tot s’hi val) i vaig comprovar que la part final (arribant a Queralt) del camí de l’obaga està impracticable: els arbres caiguts barren el pas.
A prop d’allà vaig veure dues salamandres. Quin animal més burru la salamandra! Gairebé les xafo i no es van ni moure. I quan van decidir bellugar la seva carcassa, vaig veure que són lentíssimes i molt patoses. Quina pena d’animal. L’extinció se’ls hi acosta.
N’hi havia una que era especialment retrassada. Va anar marxant molt lentament del camí per amagar-se, una mica, entre les plantes. Em volia fer creure que ja estava ben camuflada i que jo no la podia veure.
Collons salamandra, he resseguit perfectament els teus passos. A veure si anem millorant aquesta estratègia de supervivència…
Hola Sergi. Com que no estàs bé, i m’ ho has posat en “bandeja” deixa’m trencar una llança a favor de les salamandres:
-són amfibis, això vol dir que possiblement es mogui millor a l’ aigua que fora.
-El Satanàs cor petit està fet de gens salamàndrics; La Salamandra, no necessita amagar-se gaire, ja que si perd un dels seus membres el pot regenerar. A més a més, algunes tenen la pell tòxica.
-Parlant de “Japos”; Ja hauries de saber (com a bon Japo que ets), que a Japó hi ha una Salamandra que fa 1′5 metres i pesa 25 kg.
-No us enkardeu mai més de les Salamandres. Tenen més de 35, vull dir de 35 milions d’ anys.
http://es.youtube.com/watch?v=SvuXsQyNENg
Jo d’aquella cronoescalada encara guardo algun bidonet del Reynolds o del Kelme…
Per cert, ens queda pendent encara l’etapa Avià - Queralt.
Sergi,algun dia ens has de parlar dels Tours que organitzàvem, fa anys, al juliol pels Pedregals. Allò si que era guapo!!
No sé com no es va matar algú!