L’home del bigoti

Quant de temps fa ja d’aquells dissabtes? Què se n’ha fet d’aquella rivalitat entre Negre i Casino? Quan per Carnestoltes uns anaven d’indis i els altres de vaquers? Doncs en aquelles èpoques - també hi havia màniga ampla i no ens demanaven la documentació per entrar als puestus - l’ambient més transgressor el trobaves al privat del Casino: aquella llum tènue, la humitat asfixiant i el terra cobert de variats líquids viscosos. En el moment àlgid de la nit sonava John Scatman i allò s’ensorrava. Hi havia lluites ferotges per ocupar un lloc sobre els billars utilitzats com a pòdiums de discoteca i fer veure que sabies ballar.

John Paul Larkin va triomfar musicalment a partir de 1994, amb la cançó Scatman (Ski Ba Bop Ba Dop Bop), quan va convertir el seu major problema en la major qualitat. John Scatman era tartamut. Feia molt temps que provava de fer camí en el jazz com a pianista professional però no hi havia manera. El piano era el seu refugi, la seva manera d’expressar-se i superar el trauma que la tartamudesa li provocava. A mitjans dels 80 les coses no anaven bé i Larkin estava perdut entre drogues i alcohol. Però la seva dona hi va posar el que s’hi ha de posar i es fixà l’objectiu de treure’l del pou. Li va dir: “Jo et salvaré” i, juntament amb el seu mànager, li van proposar fusionar l’scat (improvització vocal jazzística, amb paraules sense sentit convertint la veu en un instrument més) amb el dance. El 1995, als 52 anys d’edat l’home del bigoti era una estrella mundial. L’èxit li va durar relativament poc ja que una malaltia se’l va endur el 1999.

John Scatman va ser i és una gran ajuda per a la comunitat de tartamuts. Haile Gebrselassie, una eminència en atletisme, és un gran fan d’Scatman i troba molt motivadora la lletra de les cançons. La infància de Gebrselassie va ser molt dura, havent de suportar burles i insults dels seus companys que l’humiliaven per la seva tartamudesa.

Tothom a sobre els billars i a ballaaaar!

Xavi Scatman