Que vagin passant el servei de neteja i tothom al carrer. En salvem uns pocs i ho fotem tot potes enlaire
per començar de nou. Fins aquí hem arribat. La paciència culé té un límit. No sé què cal canviar però necessitem una bona remoguda.
Encetem aquí el nostre particular “rajòdrom” per poder “rajar” a tort i a dret. Amb respecte! Això sí.
Xavi Zambrotta
Per anar bé (per ser un xic més feliços), el partit d’aquest superdimarts no l’hauríem de perdre. Tanmateix, hem de ser realistes: possiblement quedarem eliminats. Si és així, però, no cal que ens hi encaparrem gaire. La desfeta tindrà dues conseqüències positives: gaudirem d’un dimecres de Patum com cal (sense necessitat de debats existencials: Barça o Patum) i, des de ja, els diaris esportius, i les nostres tertúlies, podran començar a funcionar a tota màquina.
Molt possiblement, a les 11 de la nit d’aquest dimarts, començarà la festa del futbol: ja podrem garlar, apassionadament, sobre quins jugadors fitxar; què fer-ne del Rijkaard (fora o més lluny); discutir si Mourinho, Laudrup o el Pep; reflexionar entorn del 4-3-3, el 4-4-2 o el sistema Parce (5-4-1, amb laterals defensius i mitjos de contenció per totes bandes); i, finalment, decidir quin càstig imposar a les ovelles negres (Márquez, Edmilson, Abidal, Thuram i Henry: traspàs, llibertat condicional i amb càrrecs o afusellament sense judici).
Aquest dimarts de Champions poden passar unes quantes coses, però, ben mirat, si quedem eliminats no podrem dir que hem perdut un partit que no es podia perdre. Sent on som, estan com estem i jugant contra qui juguem, la derrota és possible i força versemblant. Si la desgràcia es fa realitat, no ens sorprendrà. En canvi, la història del futbol ha viscut partits (importants) que han finalitzat amb resultats molt inesperats.
Dimarts, 29 d’abril ens ho juguem tot. O arribem a la glòria o ens enfonsem en la merda. A les 20.45 h Manchester i un altre - Barça, a Old Trafford. Partit de tornada de la Lliga de Campions. 0 a 0 a l’anada. Després del desastrós partit a Deportivo, ja es poden posar les piles.
Lliga porrera. Aquí es pot començar a sentenciar la classificació. 3′5 punts per encertar la victòria, 4 per l’empat i 4′5 per la derrota. Qui encerti el signe del partit s’endú 0,75. A més a més, també ens jugarem un extrapoint per encertar el resultat exacte al final dels 90 minuts del Chelsea-Liverpool que es juga el dimecres. I també tindrem finalistes de la Champions. Això vol dir que algú sucarà punts de les apostes fetes fa un mes.
Facin joc, grangers!
Xavi Ferdinand
A ciutat la gent viu al carrer tal, número tal. Però a alguns llocs encara hi ha moltes cases que conserven noms autèntics. Noms que han anat configurant la nostra història i d’altres, amb el pas dels temps, han anat desapareixent i només els podem trobar en antics i polsosos documents o en la memòria d’uns quants. Fer un recull de tot seria impossible. Però és un bon tema per una sobretaula divertida al bar.
Hi ha noms molt vistos que els trobaríem a tot el país (oficis, colors, animals, etc). Però apareixen noms curiosos com Cal Bonhome i Cal Cigala, a Viladomiu. Per allà hi vivia el Pep dels Dijous. A Avià hi trobem Cal Corredisses, Cal Gol, Cal Tendre, Cal Bep Vell o Cal Fenico. A la carretera de Berga a Sant Llorenç hi ha Ca la Bruta. A L’Ametlla de Merola, Ca les Nenes. Cal Grapal a Navàs. Cal Tothom a La Nou. A La Coma hi ha Cal Cristo i Ca l’Estevet Sagal (en honor a Steven Seagal?). A Sant Llorenç de Morunys i a Casserres hi situem Ca l’Escabellat. Cal Jacques a Llinars. A Cercs, Ca la Bórnia. A Berga, la llista seria llarga començant per Cal Corneta, Cal Oju, Cal Galta, Cal Parraquer, Cal Diumenge, etc. Algú assegura que ha sentit a parlar de Cal Pubill Puta.
Passem a l’apartat de Cans i Cals televisius. Hi trobem Can Cargol i Can Esclata-sangs, Can Sarró, Can Rata i Cal Brinco.
Altres noms de cases que trobem en expressions i frases fetes no sabem on situar-los. Algú sap on és Can Pistraus, Cal Sogre, Cal Seixanta, Can Collons, Cal Gitano o Can Pixa-rellisca?
La conversa de barra ja degenera intentant situar Cal Sasses, Cal Vícia, Cal Cul mental, Cal Marcs, Can Tinfles, Cal Vincléin o Cal Malón. Sou macus i feu gràcia. Però millor parlar d’això que dels de Can Barça.
El millor de tots és el poble batejat en honor a un granger: Cantonigròs.
Xavi Pistraus
Des del segle XIX, diferents ideologies, partits i líders polítics i sindicals han dit, escrit i defensat que la seva voluntat era fer possible la justícia social. Com l’hem d’entendre la tan invocada “justícia social”?
Els anarquistes dirien que no pot haver-hi justícia mentre segueixi existint el capitalisme. Els comunistes hi afegirien que d’acord, que cal destruir l’estat capitalista però que, per fer-ho, primer s’ha d’instaurar la dictadura del proletariat. Una mica més calmats, els socialdemòcrates remarcarien que ells també volen la justícia social, però que tampoc cal que ens esverem: s’ha d’anar pas a pas. Reformisme i de mica en mica. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Dissabte 26 d’abril, a les 8 del vespre pel peiperviu, Deportivolacoruña-Barcelona. Pur tràmit. Que arribi ja dimarts. Quina Lliga tan llarga.
Lliga porrera. Tornen els 3 punts per victòria i 0,5 pel signe.
“¿Por qué Bebeto canta? Porque Mauro Silva”
Xavi Manjarín
Des de fa no sé quan, el món periodístic i institucional va mantenint la dèria de recordar la història -alguns moments i fets puntuals de la història- a base d’efemèrides i aniversaris: fa 500, 200, 100 o 10 anys va passar tal cosa i, de sobte, toca fer-ne memòria per dir que allò que va passar fa tants anys fou molt important en el seu moment i que recordar-ho, avui, ens serveix per bla, bla, bla.
Doncs bé, els berguedans també tenim els nostres moments i espais de memòria: fets i llocs a partir dels quals reconstruir o repassar la nostra història. I com que les efemèrides més celebrades acostumen a ser els centenaris, avui vull fer memòria de dos esdeveniments de la història berguedana que ens fan recular fins l’any 1908.
El 30 d’octubre del 1908, el rei d’Espanya (Alfons XIII, avi de l’actual) va visitar la nostra comarca. A les 11 del matí d’aquell dia de tardor, el rei borbó -dit “El cametes”- va arribar a Puig-reig i va visitar Cal Pons. A l’interior de la fàbrica d’aquesta colònia, el rei va poder veure com un teler teixia un tros de roba on es podia llegir “Viva el rey Alfonso XIII”. Feta aquesta visita, el personatge va visitar altres indrets del Berguedà: Graugés, les mines de Fígols i la fàbrica Asland de La Pobla de Lillet.
Uns mesos abans, l’1d’abril, lluny de les colònies tèxtils del Baix Berguedà, treia el cap un home que va viure a les
antípodes del món dels reis i les fades. Es deia Ramon Vila Capdevila i va néixer i créixer a Peguera, en una casa que avui està en ruïnes. De petit, ell i la seva família van patir un accident tràgic: un incendi els cremà la casa. Degut al foc, una germana del Ramon va morir i ell va patir unes seqüeles -una marca a la cara- de les quals en sorgí el sobrenom que li posà la Guàrdia Civil i que el féu famós arreu de Catalunya: ell era “el Caracremada”, un maqui envoltat de controvèrsies i llegenda que actuà contra l’Espanya franquista fins el dia de la seva mort: el 7 d’agost de 1963, quan fou abatut a trets (a prop de Castellnou de Bages) per la Guàrdia Civil espanyola.
Sergi
Avui és Sant Jordi i deu tocar fer una mica de tertúlia literària. Doncs comencem. Què us ha semblat la contraportada del Mundo Deportivo? Us va agradar la biografia del Rivaldo que va regalava l’Sport el 99? Quin serà el llibre més venut al Carrer Major? I a les Rambles? Quin comprareu i es quedarà oblidat en una postada?
Per posar la nota poètica acabaré amb la citació d’una creació d’un granger:
Estic tan avorrit perquè…
Estic tot confós perquè tinc el gelat fos.
Com era? Ara em falla la memòria. Hauré de quedar amb la Bibiana.
Apa, felicitats a tots els Jordis i totes les Roses.
Xavi Jordi
Us informo que La Granja obrirà com de costum per veure el partit del Barça però no podrem oferir el servei d’entrepans. Disculpeu les molèsties.
Marta
Quan el Barça va guanyar la primera Copa d’Europa, jo encara resava. Ho recordo bastant bé. Tanco els ulls i em veig a mi (aquell 20 de maig de 1992), i al meu germà, sortint al balcó de casa, abans del començament de la pròrroga, fent uns parenostres d’urgència i clemència. Pocs minuts després, xuta Koeman …
Aquest any, per guanyar la nostra 3a Champions, necessitem que l’equip jugui, els 3 partits que queden, al 120% de les seves possibilitats. Però com que els nostres jugadors, aquesta temporada, no en volen gaire, el suplement de 60% de rendiment de cadascun d’ells que ens fa falta, i que ens durà a la gran victòria, em sembla que li haurà de posar Déu.
Sí, sí, ell mateix. Ara bé, per evitar que l’esmentat, a l’últim moment, es faci el ronsu, necessitem moltes pregàries. Com més, millor. Per tant, som-hi tots: Crec en un sol Déu, pare totpoderós, creador del cel i la terra, de totes les coses visibles i invisibles …
No us faci mandra tornar a les vostres pregàries abandonades. Si s’ha de fer, que així sigui. Tot pel Barça. Només Barça.
Sergi
Últims comentaris