Sempre havia pensat que desgraciat el poble que necessita herois, però ara estem tan cardats (els catalans que som independentistes) que un petit heroi no ens aniria pas malament. Més ben dit, el necessitem. Algú que tingui empenta, iniciativa, il·lusió, dignitat i capacitat estratègica i de lideratge.
Algú que posi ordre al catalanisme independentista i que tingui una idea clara -concreta- de com hauríem de fer-ho per anar per feina. Algú que tingui clar, i vulgui arreglar-ho, que ja fa massa dies que hem perdut el nord i el bon camí.
Ara que els dirigents d’ERC s’esbatussen, una pregunta em volta pel cap: el Carretero és l’home que estem buscant?
No ho tinc clar, però el què he vist, sentit i llegit d’ell, fins ara, m’ha agradat força. Tothom diu que va ser un bon conseller de Governació (com mesurar-ho?) i, políticament, em sembla una persona digne. Almenys, sembla ser més presentable que la gran majoria de polítics que estem patint actualment.
Ell no vol tornar a entrar al món de la política per solucionar-se la vida laboral i no sortir-ne mai més. Ell (em sembla) es vol emmerdar perquè té ganes de treballar pel país i considera que té coses aprofitables per dir i fer.
El Carretero em va començar a caure bé quan era conseller i callava molt més que els seus companys de partit, però, a la vegada, parlava molt més clar. Un exemple: quan, dins Esquerra, encara gairebé ningú gosava dir mal del Zapatero -es deia que era el mal menor o, fins i tot, un amic de Catalunya-, el Carretero va deixar claríssim -en una entrevista a La Vanguardia (març 2006)- què en pensava del ZP: “és un demagog espanyolista”.
Respecte el procés d’elaboració i aprovació del nefast nou estatut, el nostre home també va mantenir una postura coherent i digne. En veure que la cosa s’allargava i les retallades i passades de ribot es multiplicaven, el Carretero -abans que ningú- ja va fer la valoració que tocava fer d’aquest tema: “tot això de l’estatut ha estat un immens desastre”. D’acord amb aquesta opinió, de seguida va defensar el No a l’Estatut, al contrari que el Carod i el Puigcercós, que volien demanar un sí crític.
I en l’actual context de debat (o batalla, com vulgueu) intern que viu Esquerra, què diu el Carretero? En destacaré tres idees:
- Si d’ell depèn, l’actual tripartit serà l’últim en el qual participa ERC. Per dues raons diferents: 1) Està sent un mal govern (amb mals consellers i polítiques erràtiques). 2) Perquè, estratègicament (electoralment), ERC no obté cap benefici dels tripartits: Esquerra no ha sumat cap vot d’aquells que deia voler aconseguir (vot PSOE de l’àrea metropolitana) i, en canvi, n’ha perdut molts.
Segons Carretero, voler semblar una mena de PSC o ICV, però més catalanista, a Esquerra no li serveix de res. ERC no ha de tenir por de ser clarament independentista. Sense un discurs independentista il·lusionant, desacomplexat i versemblant (un full de ruta realista per ser independents), ERC no té cap futur.
- Carretero considera negatives les dedicacions, en exclusiva, a la política. Sobretot si la persona en qüestió no és al govern o no ha fet mai res, professionalment, abans de submergir-se en el món de la política. El Carretero, i molta gent, desconfia dels polítics sense experiència laboral fora de la política perquè una persona així sempre s’aferrarà molt més als càrrecs i a la supervivència professional en el món de la política (al preu que sigui: mentint, pervertint els objectius i el discurs del seu partit, menyspreant els desitjos i les voluntats dels seus votants, etc.) que no pas les persones que tenen feina més enllà dels parlaments i les seus dels partits.
- Carretero, sempre que pot, deixa molt clar -i ho recorda i ho reivindica- que l’objectiu d’ERC és, i ha de ser, la independència; és a dir, que tota l’estratègia i accions polítiques d’aquest partit han d’estar pensades i guiades per aquest objectiu. Es tracta de dibuixar rutes i escenaris viables per arribar-hi i convèncer (fent bé les coses) la màxima gent possible.
No seré jo qui digui que l’heroi que necessita el poble català és el Carretero (dir-ho em semblaria excessiu), però sí que m’agradaria que, a partir d’ara, ell fos el president del partit que més vegades he votat. Amb ell, potser ERC ens tornarà a il·lusionar i la independència de Catalunya, pas a pas, deixarà de ser tan improbable com és actualment. Ja ho veieu, segueixo amb els meus dubtes patriòtics.
Sergi
Tal com diria el català de l’any: “Carretero, a tus carretas”. És clar que veient la Marina Llansana, és evident que “tiran más dos tetas que dos carretas”.
Digue’mmmmmmmm!!
Bon article del Carretero, ahir, a l’AVUI: http://paper.avui.cat/article/politica/137565/temps/la/rao.html
Carretero proposa crear un nou partit l’any que ve en què l’eix programàtic es basi en la proclamació unilateral de la independència del nostre poble.
http://www.avui.cat/article/mon_politica/58650/joan/carretero/proposa/crear/nou/partit/politic/lany.html
Això d’anar a les eleccions (totes) amb aquest únic objectiu al programa electoral em sembla un punt de vista encertat i que haurà passat pel cap de qualsevol català conscient i raonable.
El que passa és que, a la pràctica, entre que els partits estan plens de rates i que sempre hi ha qui considera que cal untar el noble objectiu amb alguna mena d’ideologia, es veu que no és tan fàcil. No desesperem, però.
Els nostres homes han de ser molt competents, molt independentistes i molt honrats. I diria que per aquest ordre. En coneixeu cap?
Doncs bé, el Carretero ja és fora d’Esquerra. “Carretera i manta”, es veu que li han dit… Van bé.
A mi em sembla que això d’ERC va margera avall sense frens. El partit i els seus conductors estan completament desprestigiats, atrapats en un govern pseudoespanyol i amb nul·les perspectives de reconduir la situació si no hi ha esdeveniments imprevistos.
El curiós és que dues de les poques persones públiques que em mereixen respecte absolut dins del partit agafen camins completament oposats:
- l’Oriol Junqueras s’immola i es deixa fer candidat d’ERC a les europees, aquelles eleccions on s’hi solen enviar cadàvers polítics putrefactes. L’home que va venir a Berga fa només 4 mesos convidat per les CUP i va fer una xerrada extremadament emotiva (un irreductible, en diríem) assumeix la rehabilitació de la imatge d’ERC. Sembla bastant picat.
- el Carretero, l’únic individu d’ERC que va gosar alçar la veu dins del tripartit, va pagar-ho amb la dimissió forçada i després s’ha dedicat a escriure i parlar sobre la dignitat perduda, s’immola també però perquè el facin fora del partit. Sense xarxa.
Precedents? El nostre president Laporta va semblar immolar-se encara més que aquests quan un dia de juliol va decidir carregar-se a l’esquena la junta, el club i el país després de “perdre” la moció de censura i que l’abandonessin els seu companys de pes. Va encertar.
Qui dels dos picats va en bona direcció? Si és que n’hi ha. També podria ser que, anem per on anem, només quedi precipici.
A l’AVUI, entrevisten el Carretero: http://paper.avui.cat/article/politica/162780/espero/lunica/solucio/sigui/votar/reagrupament.html
Entre d’altres coses, el de Puigcerdà diu:
“hores d’ara els independentistes, siguin del color que siguin, no tenen representació en cap partit. Dels partits que hi ha al Parlament cap està treballant per la independència d’aquest país”.
Preguntat per si el país està prou “madur” per a plantejar-se el pas de dir “adéu Espanya”, el Carretero diu: “jo penso que està tan madur que es podria arribar fins i tot a podrir! El que cal és que de la maduresa no es passi a una fruita podrida i que la gent no abandoni del tot l’esperança. Crec que el 2010 és la data clau perquè això no passi”.
Explica que el seu projecte d’impulsar una candidatura que es presenti a les eleccions amb la promesa de declarar la independència de Catalunya en cas de ser l’opció més votada va dirigit a “un munt de patriotes catalans que pensen que discutir a Catalunya de dretes i esquerres és discutir del sexe dels àngels perquè un país que no té recursos propis, que no té capacitat normativa pròpia, que no té representació internacional… En un país que no té cap dels atributs d’un Estat no es pot fer ni política de dretes ni d’esquerres. El que vull és que hi hagi aquest terreny de joc, que siguem un país normal, que tinguem la capacitat de decidir quines polítiques volem fer. Tots aquells que volem que hi hagi terreny de joc, el que hem de fer és trobar-nos i plantejar aquesta alternativa electoral perquè els milers de ciutadans que estan orfes de referent polític el tinguin”.
Respecte com acabarà l’eterna negociació del finançament, les paraules del Carretero són: “No pot acabar de cap altra manera que amb l’espoli sistemàtic. El que no tingui clar que l’invent de l’Estat espanyol funciona i funcionarà a base d’espoliar els Països Catalans és que no entén res. El finançament acabarà malament com ho acabarà l’Estatut perquè Espanya no accepta cap altra situació que la de dominació absoluta sobre Catalunya i tot el que representa. No pararan fins que no facin desaparèixer el problema catalán. Un dels problemes greus que tenim és que el món nacional fa una cursa desenfrenada per veure qui pacta primer amb el PSOE”.
Per acabar, el Carretero recorda què pot passar a les properes eleccions catalanes si no s’organitza una candidatura independentista potent: “Si el tripartit suma és evident que es tornarà a fer. Pot passar això o que torni CiU i els dos escenaris suposen una tragèdia nacional. I encara hi ha una cosa més tràgica: la sociovergència. Per tant, crec que hem de dinamitar el mapa polític català”.
Avui, a “El Punt”, entrevista al Carretero: http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/50933-lerc-no-ha-fet-res-per-la-independenciar.html
Entre d’altres coses, diu:
“Catalunya està en un carreró sense sortida i Espanya ja ens ha dit que només podem ser una comunitat autònoma de règim comú”. Contra això toca “decidir quin és el camí de sortida: deixar de molestar i ser només una autonomia, o apostar per la independència. Les opcions intermèdies només serveixen per enganyar la gent”.
“hores d’ara l’independentisme de debò no té representació al Parlament. Precisament per això nosaltres proposem una candidatura d’unitat per als independentistes”.
“La independència és l’únic que podem aconseguir els catalans per nosaltres mateixos. Per reformar l’Estatut d’Autonomia és necessari pactar amb l’Estat i aprovar-ho al Congrés; per millorar el finançament de la Generalitat cal un acord amb el govern espanyol, però assolir la independència només depèn dels catalans. Si nosaltres ho volem, ho farem”.
També diu que el seu objectiu de cara a les properes eleccions catalanes és aconseguir la majoria absoluta amb la seva candidatura basada en un sol punt programàtic: entrar al Parlament per proclamar la independència de Catalunya.
L’any que ve, ja sé a qui votaré.