M’agrada molt. M’agrada a totes hores i de totes les maneres possibles: jugar-hi en competició oficial (de 2a Regional), fent patxangues amb els amics, a la Play, els partidets d’Avià, els torneigs d’estiu, veure’n per la tele, parlar del Barça, llegir els diaris esportius, comentar el futbol internacional, garlar del Madrid i celebrar-ne les derrotes, proposar i criticar fitxatges, viure el futbol al bar, jugar a fer de secretari tècnic… Sí, sí, m’agrada el futbol.
Ara ja no es diu això, però abans, analitzant el meu cas -com si es tractés d’una patologia-, algun pseudorevolucionari hagués dit que el què em passa a mi és que estic alienat. Que la meva obsessió pel futbol em distreu i em confon. Que no em deixa veure la injusta realitat social existent i que perseguint la piloteta m’allunyo del recte camí de la revolució i de la justícia social.
Potser sí.
Últims comentaris