M’agrada el futbol

M’agrada molt. M’agrada a totes hores i de totes les maneres possibles: jugar-hi en competició oficial (de 2a Regional), fent patxangues amb els amics, els partidets d’Avià, els torneigs d’estiu, veure’n per la tele, parlar del Barça, llegir els diaris esportius, comentar el futbol internacional, garlar del Madrid i celebrar-ne les derrotes, proposar i criticar fitxatges, veure futbol al bar, jugar a fer de secretari tècnic… Sí, sí, m’agrada el futbol.

Ara ja no es diu això, però, abans, analitzant el meu cas -com si es tractés d’una patologia-, algun pseudorevolucionari hagués dit que el què em passa a mi és que estic alienat. Que la meva obsessió pel futbol em distreu i em confon. Que no em deixa veure la injusta realitat social existent i que perseguint la piloteta m’allunyo del camí de la revolució i de la justícia social.

Potser sí. I ja que hi som posats, segurament també és veritat allò que també es deia abans: que el futbol és l’opi del poble. Potser sí que ho és, però almenys és opi. I de qualitat. A més, hem de ser positius (diuen). Anem millorant: abans, a Europa, l’opi del poble era la religió.

Continuant amb el meu cant d’amor al futbol, i intent de justificació d’aquesta relació tan estreta, faig un crit d’alerta contra les persones que -pontificant què és important i què no- menyspreen distraccions i alegries populars com el futbol.

A aquestes persones els diria que si ens volem posar massa seriosos i transcendents, aleshores ens trobarem que tot plegat -el futbol i, també, viatjar, llegir, escoltar música, pintar, fer sudokus o conèixer noves cultures- també són tonteries o succedanis, per dir-ho més finet. Maneres diverses de passar l’estona i dissimular, amagar o fer veure que no ens adonem de què va la vida: no érem ni serem res.

Si comencem a despullar la vida de banalitats i frivolitats ens quedarem sense res i anirem a parar a tocar de l’abisme: adonar-nos que un dia morirem i que la farsa s’haurà acabat. Per tant, un partit més és un partit menys. Per caritat humana (com diria el Gaspart), deixeu-nos disfrutar.

Quantes vegades hem sentit la pregunta “quin sentit té la vida”? Ja us diré jo què en penso: néixer, sobreviure mentre es pugui i morir. Lluitar per retardar l’inevitable. Això no té cap sentit.

A les nostres vides, el sentit li posem nosaltres. Cadascú decideix què li agrada fer i què no. Com considera que aprofita el temps i com no. Tenim el futbol i també podem llegir, passejar per la muntanya, aprendre, tenir fills, conèixer, tancar totes les discoteques, educar, anar de bar en bar, obsessionar-nos en enriquir, intentar follar tant com es pugui, viatjar … Cadascú lo seu o tot a la vegada.

A mi, no només m’agrada el futbol, però el futbol m’agrada. I com diu un amic del bar, no només sabem parlar de futbol. A vegades també parlem de bàsquet.

Sergi