Nosaltres, els fills de les Carme(s), sabem que la felicitat existeix i estem convençuts que no és un estat d’ànim fugaç ni una fita on poder arribar després de passar moltes pantalles. No. La felicitat és un lloc. El paradís perdut: el camp de sorra de la nostra escola.
Allà on, a l’hora del pati, s’hi disputaven sis partits de futbol a la vegada. Un terreny de joc petitet on 50 o 80 nens (i alguna nena), tots alhora, perseguien dues, tres o sis pilotes. Un espectacle. No sabria dir si allò era el caos o un desordre molt endreçat: tot ple de canalla, tots vestits iguals (xandalls foradats i genolleres de tots colors i mides) i prou que sabíem qui eren els nostres, qui feia de porter i a qui havíem de passar la pilota (i a qui no, perquè sempre la perdia o era un “xupon”).
L’únic inconvenient d’aquestes sessions de multipartit era el greu perill de rebre “pilutassu” a la cara. I és que era molt complicat estar pendent de tot: conduir la pilota, mirar els companys, superar els rivals, estar atent amb el foc amic de les altres pilotes en joc i, a més, mirar si passava alguna nena per allà. Uf, massa coses.
Evidentment, els partidets de les Carme no es limitaven a l’hora del pati. En fèiem a totes hores: al migdia, a les 5 (sortint de classe) i els dies de festa. Mireu quina putada era per nosaltres anar a escola que, quan teníem festa, sempre quedàvem al mateix lloc: a les Carme. El pati de l’escola era la prolongació (i la part més divertida) de casa nostra.
La única singularitat dels nostres dies de festa a les Carme és que no sempre jugàvem a futbol. També pràcticavem el béisbol i una mena de joc força perillós: el futbol-bici. En el nostre terreny de joc habitual, jugàvem a futbol corrent amb bicicleta. Com podeu imaginar o recordar, sovintejaven les caigudes, els xocs frontals i la dolorosa molèstia de clavar-se les dents dels plats de la bici a les cames.
El dia que la nostra felicitat esdevenia total -sense matisos ni fisures- era quan celebràvem Santa Joaquima. Aquell dia ens el passàvem corrent pel pati, sobretot fent l’avantmatx, el desenvolupament i el tercer temps del gran noment de la jornada: el duel futbolístic contra un altre curs. Un any ens tocava contra els que tenien un any menys que nosaltres i l’any següent jugàvem contra els d’un curs més gran. A nosaltres ens motivava més jugar contra els grans. Per preparar el gran partit, creàvem el nostre esquema de joc, escollíem els titulars i parlàvem de com anul·lar les estrelles del curs rival.
Com que deixar enrere la felicitat emprenya, no vam abandonar el nostre pati després de finalitzar l’etapa EGB. Fa pocs anys, encara hi anàvem, de tant en tant, per fer algun partidet, quatre xuts, ràpids o centrus.
Que quedi clar. Estem parlant de centrus de qualitat, amb cronòmetre, com quan érem petits: en aquest joc es tractava que un individu anés fent centrus; un de nosaltres fes de porter i dos, tres o quatre fessin de rematadors. El remat havia de ser amb el cap o de voleia (o de xilena, els que en sabien fer). Els centrus s’anaven repetint fins que algú feia gol. Quan hi havia barraca, el cronòmetre s’aturava. Buscàvem batre rècords. Es tractava de ser el porter que aguantés més estona sense rebre gols.
En aquestes trobades (més modernes) d’amistat i futbol no només parlàvem a base de gols. També hi havia moments per comentar la jugada. Recordo que en un dels nostres últims dies de ràpids i centrus, el company Torra va deixar dites unes paraules genials: hi havia dos nens bessons (de 6-9 anys) que anaven voltant per allà (tocant-nos els collons) i el Torra els hi va dir, adreçant-se a un d’ells: “tu com ho saps que tu ets tu i que no ets el teu germà?”.
Sergi
Aquell gran pati de les Carmes també va ser el camp d’entrenament d’un equip de futbol que la temporada 94-95 va guanyar la lliga dels equpis de 5e i 6e de tota la comarca. D’aquella lliga se’n recorda un empat agònic a l’últim minut a 4 amb Sant Joan, amb un gol d’un tal Molinakis a centrada d’Albet Vila.
Més anècdotes d’aquella temporada són la consecució matemàtica del títol a Bagà, donant la volta de campions al camp i aprofitant un petit espai de 2 metres quadrats amb una mica de gespa florida per llançar-se a la piscina en senyal de joia.
A la Granja hi ha més components d’aquell gran equip que de ben segur també recorden anècdotes…
Estem tant malalts que vam arribar a escriure una “Constitució del Ràpid” per tal que quedés clar com hi juguem nosaltres!
Si algú necessita aquest manual li puc fer arribar.
Sortíem de classe a la 1 del migdia, i jo anava a dinar al Paseig de la Pau (evidentment baixava a peu!) i abans de les 2 ja tornava a ser a l’escola (pujava a peu evidentment!) a punt per començar el partit!! Hi havia dies que els del menjador encara no havien ni sortit! Si en aquell temps no vam patir cap tall de digestió va ser un miracle… Feiem els equips 10 minuts (durant la classe) abans de sortir a la 1 així a les 2 no perdíem temps.
Aquesta malaltia dels partidets encara ens va durar a la Salle (organitzàvem la Champions als migdies) i a l’Institut (jugàvem entre hores amb un borrador al passadís i entràvem ben suats).
Què gran!!!
Molinakis: jo diria que vaig ser membre decisiu de l’equip campió, però no puc aportar absolutament res. No me’n recordo de res concret. Només d’una cosa extraesportiva: en aquells temps es va engendrar el nom “marra” i tot el que n’ha derivat després. De fet, va ser fent uns exercicis a la sorra, sota les ordres del David, quan vam treure el nom.
I 10 anys més tard, en deu fer doncs 4 o 5, vam tenir una primera experiència multicultural. Per demostrar lo integradors (i capullos) que som, vam acollir sense dubtar-ho dos equips d’extracomunitaris (diria que Equador i algun altre territori) que ens van demanar de compartir el camp. Representa que el que guanyava el partit continuava jugant. No sé com s’ho van manegar, però quan els altres dos equips van ser a dins no en van tornar a sortir fins que algun dels nostres elements menys pacífics es va començar a cagar en déu sorollosament. Avui en dia, em consta que a Avià es practiquen amb èxit partits d’intercanvi cultural. No va quedar rancúnia.
El miraculós gol de Molinakis va fer ombra al meu hat-trick de canyardos de nen de 11 anys. No em vaig poder ni emportar la pilota signada enmig de l’euforia. Per força havíem d’acabar doblegant les hordes roges paganes del Sant Joan; Déu i Santa Joaquima estaven de la nostra part.
La següent jornada havíem de segellar el títol treient un empat del camp del Galceran de Pinós a Bagà, que no s’hi jugava res. Però devien anar primats amb els fons públics del Sant Joan i es van posar amb un 2-0 a favor. A la mitja part al vestidor ens vam conjurar, es va gestar una gran remuntada i vam acabar 2-3. Però aleshores no existia l’horari unificat a la última jornada i els nostre míster David ens va confessar que en realitat ja erem campions abans de saltar a la gespa perquè el Sant Joan ja havia perdut i no ens podien haver atrapat de cap manera.
Al cap d’unes setmanes vam anar a disputar la Champions League de guanyadors comarcals que es disputava en un sol dia a l’estadi de l’Igualada. Però molts dels integrants de la plantilla eren uns inconscients i no els havien explicat que el més important de la vida d’un nen és el futbol. Van preferir anar a cantar al Palau de la Música i els que quedàvem vam haver de presentar-nos amb un equip de circumstàncies amb majoria de jugadors de primer any i sense canvis. No vam passar de la lligueta prèvia, però encara va caure algun empat.
Torra, quins partidassos de Champions que es veien a La Salle! Fins i tot el terreny de joc acompanyava, amb aquella estrella de la Champions pintada al mig del camp. Recordo especialment aquell Spartak triomfant amb Nikiforov i Onopko com a jugadors decisius. Devien guanyar 10 o 12 Champions en un sol any.
Pax, Molinakis i Aleix, volem més històries futbolístiques de la vostra collita del 83-84: “Déu i Santa Joaquima estaven de la nostra part”, “les hordes roges paganes del Sant Joan”, “devien anar primats amb els fons públics del Sant Joan”, “eren uns inconscients i no els havien explicat que el més important de la vida d’un nen és el futbol”. Bravo! Literatura futbolística de màxima qualitat.
Els equips rivals devien tremolar amb la parella atacant Parce-Molinakis i el camarada Aleix ordenant el país (vull dir l’equip) des del darrere, amb el 4 a l’esquena. I per si no n’hi havia prou, a la banda hi jugava el Sagal de Les Eres, trencant cintures amb el seu dríbling preferit: el retall d’en Piki. S’explica que era un extrem modern, avançat al seu temps, capaç “d’enfrentar” els rivals i centrar des de les dues bandes.
L’Albert Om vol escriure en aquest bloc. Avui, per fer mèrits per participar a la secció “ens fem grans”, ha escrit aquest article a l’AVUI: http://paper.avui.cat/article/ultima/123108/ferse/gran.html
quanta raó i saviesa amaga el noi de Taradell!!
I no heu tocat el tema de “qui la tira la va a buscar” !!! No era el camp de sorra ho sé, però si la pilota em què jugavem moltes vegades en el camp asfaltat queia a la “casa del gos”, tots els participant li desitjaven sort en l’aventura.
No hi havia tant risc ni de tros, però en el camp de sorra sempre hi havia la possibilitat de tirar la pilota dalt els arbres fruiters de les hermanes. Era molt divertit veure arbres que es movien de manera poc normal quan no feia gens de vent!!! Un fenòmen curiós oi hermana ?
Algun dia a Avià portaré la samarreta de les Carmes, és de disseny, em quedarà com les que porten els italians ara.
Ferran, si et sembla bé, el “qui la tira la va a buscar” l’analitzarem més a fons en un pròxim escrit. Dubto entre dedicar una entrada al camp de quitrà o fer-ne una de nova que es titularà “Educació per a la ciutadania”.
En aquest possible escrit intentaria demostrar que les normes cíviques bàsiques -nosaltres- les hem après al pati. Defensaré que si som relativament ben educats i assenyats no és gràcies al llibre del “Si us plau” ni a les pregàries i els rotllus teòrics.
Ha sigut el pati on, per conviure amb eficiència i comoditat, hem après a entendre’ns, respectar-nos i a trobar unes normes bàsiques de funcionament social (que no sociata).
Estic pensant amb “el qui la tira la va a buscar”, el deure de “ficar-s’hi un gol cada un” (tots iguals davant la llei) quan fem partidet o la pràctica del zic-zac-zuc com a forma de justícia futbolística.