Ara parla el Charly

Fa pocs dies em vaig comprar el llibre Ara parlo jo, del Carles Rexach, i m’ha resultat prou distret. Com que toca bastants temes susceptibles de ser desenvolupats en sessió de bar, en diré quatre coses.

Com sol passar en aquests casos, el llibre comença repassant la infància i la joventut de l’exfutbolista. Es va molt per feina: els adjectius justos, alguna anècdota i ja tenim el Carles fet un home. Potser van massa de pressa. Llegint, et vénen ganes de saber més coses del jove Rexach.

Quan tenia 15 anys, el van fer fora del Barça. Li van dir que era molt bo, però que era massa poca cosa (era baixet i escardalenc) per poder ser jugador professional. Quan li van comunicar la tràgica notícia, el Carlitus va marxar cap a casa i es va passar els 10 km de camí plorant a llàgrima viva. En saber la desgràcia, el seu pare encara ho va encaixar pitjor. Fins llavors, aquest havia fet de pare assenyat tot assumint el discurs típic d’aquestes situacions: “no t’engresquis gaire amb el futbol i recorda que has d’estudiar”.

Això és el que diuen que s’ha de fer en aquests casos, però, siguem sincers, quin pare no voldria que el seu fill fos jugador del Barça? Per tant, el pare seriós i serè quedà molt afectat en veure trencada la seva gran il·lusió, però la decepció no li durà gaire. L’any següent, el Carles (ja més alt i més fet) tornà al Barça.

Del repàs que el Rexach fa dels seus anys de futbolista, en vull destacar dos aspectes diferents: aprofita l’ocasió per reivindicar-se com a molt bon jugador de futbol i, de pas, ens comenta algunes anècdotes que ens mostren com els temps, realment, han canviat.

Dels moments del llibre on l’autor escriu en defensa pròpia, esmentaré dos temes diferents: 1) El Rexach explica que la seva posició ideal era mitja-punta o davanter centre, però sempre el van fer jugar d’extrem. Malgrat això, ell recorda que és el 8è màxim golejador de la història del Barça i defensa que jugant de 9 hauria fet el doble de gols.

2) En les 17 temporades que va jugar amb el 1r equip del Barça, només va guanyar una lliga (la 73-74). Vist així, el balanç és lamentable. Per justificar aquests pobres resultats, ell destaca un conjunt de motius: massa canvis d’entrenadors, mala sort, alguns anys tenint un equip justet, lesions d’homes importants, el segrest del Quini … i els àrbitres.

Quan assenyala el factor àrbitres, vol deixar clar que no és una excusa tirant a fluixeta. Insisteix que, durant la seva carrera, els àrbits van fer molt mal al Barça, sobretot en comparació al Madrid. I no parla d’accidents puntuals, sinó d’un fet constant: els arbitratges rebuts a camp contrari, quan encara no hi havia càmeres a tots els camps o resultaven insuficients per captar-ho tot.

Aquells anys 60 i 70, a camp contrari, els jugadors del Barça rebien per totes bandes i l’àrbitre no expulsava a ningú. Pitjor encara: pitava penals inexistents en contra, allargava el final del partit perquè l’equip local empatés o no xiulava fores de joc escandalosos que perjudicaven el Barça. Respecte aquest últim punt, el Rexach diu que, molt sovint, en els resums televisius no es repetien les jugades més polèmiques “por problemas técnicos”. Segons ell, tot plegat “era escandalós”.

En referència a les anècdotes o curiositats que ja queden força enrere, en destacaré dues: 1) A finals dels anys 60, segons el Rexach, “a la plantilla del Barça encara es parlava majoritàriament català”. 2) Un dia, Vic Buckingham (anglès), un dels molts entrenadors que va tenir el Rexach jugador, va decidir encarar un partit, contra el Betis, amb la següent xerrada tècnica: va fer seure els jugadors davant la pissarra i va començar a passejar-se, mentre tothom feia silenci, per la sala. De sobte, va escriure BETIS a la pissarra i, a continuació, després de fer unes passes enrere, va agafar l’esborrador i el va disparar contra la pissarra tot cridant “Fucking Betis!”. Començava la modernitat al món del futbol.

Mirant enrere, podem veure que els temps han canviat molt o no tant. Per exemple: abans que el Neeskens entrés a les nostres vides per formar part de l’equip tècnic del FCB, el Barça del Rijkaard era un gran equip. Doncs bé, va marxar el Ten Cate, va arribar el peix bullit del Neeskens i tot se n’ha anat a prendre pel sac. I no és la primera vegada. Això ja va passar.

Després de guanyar la lliga del 0-5 al Madrid, el Barça va fitxar el Neeskens i, com que sobrava un estranger, va haver de marxar l’Hugo Cholo Sotil, el de “Mamita, Campeonamos!”. El Rexach diu, ara, que allò va trencar un equip guanyador.

A partir de la pàgina 53 (el llibre en té 159, amb lletra molt grossa. Només hi falten dibuixets), arriba el Cruyff i ja s’hi queda fins al final. Una de les primeres coses que el Rexach ens diu del Johan és que va ser, precisament, l’holandès volador qui li va posar el nom que l’ha acompanyat per sempre més: Charly.

A partir d’aquí, el Cruyff jugador i entrenador van apareixent molt sovint i, pas a pas, anem arribant a les dues últimes dècades, quan el Charly va ser el 2n entrenador del Dream Team (se’n reivindica protagonista destacat) i el responsable tècnic d’aquell Barça del Rochemback i el Geovanni.

Si voleu saber què en pensa d’aquests anys i, també, de temes més actuals i polèmics, us haureu de comprar el llibre o demanar-me’l. Em trobareu, en horari d’oficina, cada nit de divendres i dissabte fins que el Mill tanqui la paradeta. Fins llavors, salut i futbol.

Sergi