Aquest partit no es pot perdre

Per anar bé (per ser un xic més feliços), el partit d’aquest superdimarts no l’hauríem de perdre. Tanmateix, hem de ser realistes: possiblement quedarem eliminats. Si és així, però, no cal que ens hi encaparrem gaire. La desfeta tindrà dues conseqüències positives: gaudirem d’un dimecres de Patum com cal (sense necessitat de debats existencials: Barça o Patum) i, des de ja, els diaris esportius, i les nostres tertúlies, podran començar a funcionar a tota màquina.

Molt possiblement, a les 11 de la nit d’aquest dimarts, començarà la festa del futbol: ja podrem garlar, apassionadament, sobre quins jugadors fitxar; què fer-ne del Rijkaard (fora o més lluny); discutir si Mourinho, Laudrup o el Pep; reflexionar entorn del 4-3-3, el 4-4-2 o el sistema Parce (5-4-1, amb laterals defensius i mitjos de contenció per totes bandes); i, finalment, decidir quin càstig imposar a les ovelles negres (Márquez, Edmilson, Abidal, Thuram i Henry: traspàs, llibertat condicional i amb càrrecs o afusellament sense judici).

Aquest dimarts de Champions poden passar unes quantes coses, però, ben mirat, si quedem eliminats no podrem dir que hem perdut un partit que no es podia perdre. Sent on som, estan com estem i jugant contra qui juguem, la derrota és possible i força versemblant. Si la desgràcia es fa realitat, no ens sorprendrà. En canvi, la història del futbol ha viscut partits (importants) que han finalitzat amb resultats molt inesperats.

El febrer passat, la revista don balón va publicar un reportatge sobre 10 partits memorables de la història del futbol que no es podien perdre. L’ordre del rànquing és discutible, però l’exposaré tal com va decidir-ho el senyor “donbalón”:

10. Comencem forts. La final de la Champions 2005. Milan-Liverpool: 3-3 i victòria dels anglesos per penals. Segurament hauria de ser el nº1 de la llista. Va ser la remuntada impossible. Allò que mai hauria d’haver passat. Un gran Milan guanyava 3-0 (en una final i sent un equip italià!) i es va deixar empatar, i guanyar, per un Liverpool bastant mediocre. Era dimecres de Patum.

9. Mundial 2002. Quarts de final. Corea del Sud-Espanya: 0-0 i guanyen els “xinus” per penals. Arbitratge impecable. Resultat just i curtet. Era dissabte el matí. Feia un dia preciós.

8. Final de la Champions 1999. Al Camp Nou, Manchester-Bayern: 2-1. Al minut 91 guanyaven els alemanys. 2 córners i remuntada del United. Deu haver sigut l’única vegada que el Bayern ha merescut guanyar i no ho ha aconseguit.

7. Tenerife-Madrid: 3-2. La 1a Lliga de Tenerife (1992). El Real guanyava 0-2 i va acabar perdent els papers. A destacar: el gol en pròpia porta del Rocha (aquell central brasiler molt barroer i amb bigoti) i la pitjor cessió d’un defensa al seu propi porter de la història (obús del Manolo Sanchís, destí Paco Buyo, des de mig camp, directe a l’esquadra). L’any següent, Tenerife II. Increïble.

6. Partit inaugural del Mundial d’Itàlia 1990. Argentina-Camerun: 0-1. Si el rànquing l’hagués fet jo, mai hagués pensat en aquest partit.

5. Dedicat al Parce. Partit de tornada de la final de la UEFA 1988. Bayer Leverkusen-Español: 3-0. Guanyen els de l’aspirina per penals. A l’anada, els perikitus havien guanyat 3-0 i a la mitja part de la tornada aguantaven el 0-0. A partir del minut 12 de la 2a part, somriures i llàgrimes. En aquella UEFA, l’equip de Sarrià havia eliminat l’Inter i el Milan.

4. La final dels pals quadrats (1961). Benfica-Barça: 3-2. La 1a final de la Copa d’Europa perduda pel Barça. En vindrien més. En aquest partit (en el qual el Barça era el gran favorit. Diuen que tenia un equipàs), el FCB va fer 4 pals i el gran Ramallets va tragar.

3. La final de Sevilla. 7 de maig de 1986. Steaua (eren una banda)-Barça: 0-0 i guanyen els romanesos per penals. A les grades del Pizjuán hi havia 40.000 aficionats barcelonistes i devia haver-hi 5 romanesos. Derrota molt lamentable.

2. El miracle de Berna. Mundial 1954. A la 1a fase d’aquell Mundial, Hongria havia guanyat a Alemanya per 8 a 3. A la final es tornaren a trobar i els alemanys van imposar-se per 3 a 2. Començava la llegenda: com va dir, molts anys més tard, el Lineker, “el futbol és un esport on es juga 11 contra 11 i sempre guanyen els alemanys”.

1. “El Maracanazo”. Mundial 1950. En aquell Mundial, no es disputava cap partit final. Es feien dues lliguetes i el millor equip guanyava. Brasil va vèncer 7-1 contra Suècia i 6-1 contra Espanya. A l’últim partit, només havia d’empatar contra l’Uruguai per guanyar el seu Mundial. Davant de 200.000 persones, el Brasil va començar el partit marcant, però a la segona part l’Uruguai va remuntar i va guanyar el Mundial. El desenllaç fou tan inesperat que les autoritats que havien d’entregar el trofeu al guanyador no ho van fer: es van ofuscar i van fugir.

Quin serà el pròxim gran partit on el principal favorit faci la pena? Ho estic veient… Dimecres de Champions, Liverpool-Barça. A la 1a part, “el niño” Torres fa 4 gols a la defensa capitanejada per Carles “Tarzán” Puyol. A la mitja part, tots marxem cap a Patum. Mitja hora després, mentre a la Berga patumaire ningú se’n recorda de res relacionat amb el món del futbol, Gudjohnsen i Oleguer van fent feina. Entre ells dos fabriquen 3 dels 6 gols que el Barça li fa a l’equip de Rafa Benítez. Final del partit: 5-6 a favor del Barça.

Sergi