Tetes i metralletes

Dissabte nit. Després de sopar, futbol. I després del futbol… més futbol? No, això si de cas el diumenge. És el moment de rebre la nostra dosi de cultura cinematogràfica. Però com que al bar hi posen música amb èxits d’ahir i d’avui, millor una pel·lícula de les que no xerren gaire i que es pugui seguir fent-hi un cop d’ull cada 15 minuts tot nutrint-nos de cervesa, gintònics i cubabilis. D’aquesta manera es va gestar el naixement del gènere que avui dia coneixem com a “Tetes i metralletes”. A part de noies amb poca roba i armes, també hi queda el paper destacat de les arts marcials per quan s’acaben les municions i el pressupost per provocar explosions.

Detalls que determinen aquest gènere:
- El títol (o la traducció). “Persecució mortal”, “Perill imminent”, “Massacre demencial”, “Ultimàtum fatal”, “Acció suïcida”, “Venjança final”, “Execució sagnant”, “Explosió apocalíptica”, “Hecatombe total”, “Càstig terrorista”… Podeu combinar els noms i adjectius de la manera que més us agradi.
- L’heroi. Un armari de 2 metres i 100 Kg de múscul producte d’hores de gimnàs o clembuterol. Intenta fer el que ell considerà el bé, però amb uns ideals bastant allunyats de Jesucrist o de Gandhi.
- La noia. Al principi és una bleda de bon veure que miraculosament s’enamora de l’heroi. L’únic que ha hagut de fer per conquistar-la és salvar-li la vida unes quantes vegades. Qualsevol excusa és bona perquè se li esquinci la roba o l’ataquin mentre surt de la dutxa. Mentre avança la trama ella pot acabar entenent que que no es pot anar d’histèrica per la vida i es va tornant experta en disparar o lluitar.
-El dolent. Un simpàtic geni del mal; traficant de drogues, d’armes, polític, militar, gran empresari o tot alhora. El més intel·ligent de tots, però acaba pecant de vanitós. Quan té l’heroi contra les cordes, enlloc de rematar-lo, li agrada perdre el temps explicant la seva vida i miracles tot permetent que el protagonista es recuperi o li arribin reforços.
- L’amic de l’heroi. Paper testimonial. Té un 99% de probabilitats de dinyar-la durant la primera mitja hora. Si porta ulleres o és d’alguna minoria ètnica, les probabilitats augmenten fins al 120%.
- Els sequaços del dolent. Carn de canó. Són tan nobles que enlloc d’atacar l’heroi tots a la vegada per obtenir una victòria segura, s’entesten a afrontar-lo un per un perquè els vagin tumbant un darrera l’altre. Un zero en punteria amb armes de foc.
- L’escenari del tiroteig final. Preferiblement ha de ser fosc o de nit, i amb molts amagatalls per protegir-se. Té molts números de ser en un soterrani o pàrking de Texas, un club nocturn de mala mort al sud-est asiàtic o una base militar soviètica abandonada.

Poques mostres de qualitat acceptable trobarem en aquest gènere. Una d’elles és un poti-poti de ciència-ficció i acció anomenat “Desafiament total” amb un guió força sòlid (alerta, que és l’adaptació d’un llibre) i entretingut. A més a més, compta amb el Jordi Pujol d’estrella convidada i l’excel·lent banda sonora que després van aprofitar molt encertadament els del Canal Pus per fer la prèvia del futbol.

Osti! He començat aquest rotllo parlant de futbol i l’he acabat igual…

Arnaldo Parcenegger