Aquest cap de setmana passat s’ha disputat l’última jornada de les categories de futbol on juguen els equips berguedans. Com passa a la 1a divisió, al futbol de regional el final de temporada també és sinònim de rumors, possibles baixes, fitxatges i notícies que amenitzen les nostres estones de bar.
Ja us puc avançar una primícia. El 30 de juny finalitza el contracte que em lliga al C.E. Olvan i… no renovaré. Malgrat que s’havia parlat d’una sucosa oferta per 3 anys més, he decidit rebutjar la proposta. No és que l’oferta econòmica em semblés fluixeta (un descompte d’entre el 30 i el 70% en els sopars dels divendres i coca-cola gratis el dia de partit no està malament). El motiu que m’impedeix renovar amb l’equip blau és un altre: em retiro.
Com que l’emoció m’esquerda i m’encalla la veu, he preparat unes paraules per acomiadar-me. Diuen així:
Per què retirar-se del futbol professional tenint només 26 anys? La resposta és molt senzilla: aquest any, massa vegades, quan pensava en el següent partit a disputar, em deia quina mandra. A mesura que he anat veient que amb els entrenaments em passava el mateix, he anat pensant que el problema només té una solució: la retirada.
Seria mentida dir que cada entrenament i partit d’aquesta última temporada han sigut un continu avorriment. Al contrari. En alguns partits i entrenaments m’ho he passat realment bé. Uns moments d’intensitat i diversió que em portaven a intentar reconduir la situació -”veus com t’agrada. Per què deixar-ho?”-, però arribava el partit següent -normalment fora de casa-, i en veure que tot eren punxots i despejes defectuosos, la temible pregunta es tornava a fer present: “què hi faig aquí? Vols dir que no podria trobar una altra manera més distreta per passar l’estona?”.
Ara que la retirada potser sí que serà definitiva -ja he amenaçat altres vegades, amb molt poca credibilitat, en fer-ho-, podria recordar i fer memòria de molts moments viscuts perseguint la piloteta. De moment, no ho faré. Aquest tema ja el vaig tocar fa uns mesos, quan vaig explicar que, de petit, tenia un somni.
També podria citar molts noms d’equips, camps de futbol, pobles i barriades (Balconada, Palillo, Valls de Torroella, San Pedro Lumen…) que formen part de la nostra història futbolística, però no vull fer-ho perquè la llista seria molt llarga. Sí que m’agradaria recordar, però, que tants anys de futbol han fet que tastés esquemes de joc de tot tipus (des del clàssic 4-4-2 fins a l’agosarat 3-4-3, passant pel 3-5-2, el 4-2-3-1, el 4-3-3, el 4-3-2-1 o el 4-1-4-1) i que m’acabés arrossegant per totes les posicions del camp, excepte de porter.
En els únics tres equips on he desenvolupat la meva trajectòria futbolística (Pª Blaugrana de Berga, C.E. Berga i C.E. Olvan), he fet de lateral dret (tipus Olegario), lliure (elegant, sobri, lent, molt lent), central (a lo Thuram, però amb pitjor cintura), lateral esquerre (amb més qualitat que l’Abidal), mig defensiu (com l’Edmilson, però calbot), mig-mig (com els d’abans, un todocampista, com dirien els entesos), mig dret (gairebé extrem, a cama canviada, com el Messi), mig esquerre (la posició on he jugat més), mitja-punta (amb el 10 a l’esquena, com manen els cànons, i amb més gol que el Xavi i l’Iniesta junts) i de davanter-centre matador.
Amb aquest ball de posicions, almenys he aconseguit una cosa important. Una dada que gairebé em faria parlar de trajectòria magnífica: mai m’he fet un gol en pròpia porta. I, a més, durant tota la meva etapa al futbol base del Berga (des de benjamins fins al 3r any de juvenils), no em van expulsar mai. Després sí. Jugant a 2a i 3a Regional ja vaig conèixer el sabor de la targeta vermella.
La meva primera expulsió, ja és trist, la vaig patir contra el totpoderós Vilada. De les expulsions següents, recordo, especialment, una vermella directe del tot justa: una entrada esgarrifosa a un jugador del Súria. Com va anar? Jo, provant coses que no sabia ni sé fer, vaig perdre la pilota en zona compromesa. Com que no podia permetre que el meu error es convertís en gol en contra, vaig veure que només tenia una sortida: apretar la tecla d’entrada criminal. En fer-ho, em vaig llençar amb les dues cames per davant, fent tisora (evidentment), per aturar el malparit que m’havia pres la pilota. Quan vaig aixecar el cap, una mica avergonyit, el cel s’havia tenyit de vermell.
En aquests 18 anys de futbol, han passat i evolucionat moltes coses. En destacaré tres que no són especialment importants:
1) En els nostres primers anys de futbol, els desplaçaments els fèiem amb uns autocars (de l’ATSA o el Planas) que avui només els podrien fer servir per gravar una pel·lícula ambientada els anys 50. En els últims anys, els desplaçaments els hem fet amb cotxes particulars. Es veu que és molt més còmode: la gent pot fumar porros amb més tranquil·litat.
2) Quan érem petits no existia cap camp d’herba artificial. Vam veure néixer els primers (amb una moqueta que no té res a veure amb la gespa artificial actual) i hem acabat veient com a 3a Regional, fins i tot, es pot viure el luxe de practicar el despeje en camps magnífics.
3) En els meus anys d’adolescència em costava veure la pilota. Els cabells em tapaven la cara i em feien perdre el nord. Avui encara m’hi veig menys. El problema, malauradament, ja no són les grenyes. És la miopia.
Ara sí. Les últimes paraules. Vull deixar clar que dir adéu al futbol professional no vol dir -això mai- que renegui del futbol. Al contrari. Deixo el futbol per no haver d’anar fins a Terrassa, Manresa o Osona per practicar l’esport que tant ens agrada. La nostra pista d’Avià és molt més a prop. A partir de la propera tardor, no acceptaré cap dissabte sense partidet i lluitaré per instaurar un vespre, entre setmana, de partidillu d’entrenament. Per acabar, cridem tots junts: VISCA EL FUTBOL!
Sergi
M’agrego al teu crit de : ” VISCA EL FUTBOL ! ” …
Sergi, benvingut al món feliç i agradable dels caps de setmana sense desplaçaments!! M’he emocionat una mica i tot amb el teu escrit!! Tantes coses que hem passat…
M’apunto al partidet vespral d’entre setmana!!
VISCA EL FUTBOL!!
Doncs ara Sergi et toca muntar-te el teu propi partit d’homenatge a l’estadi del Berga. Només has d’aconseguir que et deixin el camp (ara el deixen a qualsevol: fins i tot l’Avià hi va jugar com a local aquesta setmana; totalment indignant) i convidar a jugar amics, coneguts i futbolistes històrics del Berga i l’Olvan. Al final, cava, galetes i premis pels jugadors amb més despejes i més entrades delictives.
Visca el futbol resultadista!
Egoistament m’alegro que decideixis finalment prioritzar el partidet a Avià.
Muntar un partidet sense tu era realment complicat. No ho acabavem d’aconseguir. I personalment, també accepto el partidet al vespre entre setmana, que m’estic engreixant massa.
En resum, aquest dissabte a… 5 minuts abans et passo a buscar ?
Pels qui no ho poden veure. Us imagineu un nen de 26 anys vestit del Barça-unicef fent tocs a la paret al mig del carrer onze de setembre ??
La solució és fàcil…
Compteu-m’hi per jugar el partit homenatge amb l’equip de “Los amigos de Sergi”. El rival hauria de ser una selecció d’estrelles del futbol berguedà.
Jo també vindré a l’homenatge…sempre i quan el Sergi es comprometi a no fer-me cap entrada esgarrifosa. No patiu, jo hi posaré la màgia!
Visca el futbol i els partidets del dissabte!
Reproduiré el que li va dir un aficionat del Gironella a l’àrbitre en un dels derbis comarcals:
¡Plega como hize yo!
Sergi. Tens partit de comiat a Avià assegurat. Ara, hi haurà dos bàndols: calvus, contra no calvus, i Jo encara puc jugar amb els no calvus.
Tu hauràs de posar-te una perruca, ja que si el partit és en homenatge teu, hauràs de jugar una part amb cada equip.
Ferran, tens raó. A vegades penso que quan m’estic esperant al mig del carrer, vestit de nen (barbut i calbu) del Barça, fent tocs amb la pilota, puc semblar estranyot, però tant me fot.
Els dissabtes, després de dinar, quan surto de casa per anar a fer el partidillu, no em sento gens ridícul. Al contrari. Estic content, il·lusionat i engrescat. Més que mai. És la màgia de la pilota. En aquells moments, l’horitzó és perfecte: de moment, després ja ho veurem, partidet amb els amics. Perquè vull, perquè volem.
Quina decepció. Em pensava que algú respondria dient-me que no plegui, que encara em queda molt futbol, que els camps de sorra perden un referent, però no, res de res. Només penseu en homenatges que sempre acaben amb sopars de molt beure.
Jo esperava que algú m’imploraria que em repensés la retirada per, així, poder dir, molt ràpidament, “buenu va, no em retiro”. A veure si al final encara m’hauré de retirar…
Jo també vindré al partit d’homenatge!!!!
Ja parlaré amb el meu representant que em porta l’agenda per quadrar les dates! he he
Sergi no et retiris, home!! Ja l’hi has dit al Sebas? Vols dir que et deixa plegar? A olvan et trobaran a faltar.
De totes maneres comte amb mi pel partit d’homenatge.
Vols dir que no n’hem de fer dos?
Joanet, al Sebas fill encara no li he dit res. I prou que em costarà. Quan ho sàpiga, m’apallissarà. M’acollonirà tant que li diré que encara no ho tinc decidit. Així, guanyaré una mica de temps, a veure si es va calmant.
Respecte el partit d’homenatge, fem-lo, clar que sí, però serà un homenatge -o un simple partit amb més collonades de les habituals- per a tots nosaltres: tots els que hem tastat el futbol professional i, també, per a tots els futbolerus que saben apreciar la màgia del futbol. No és que ens mereixem cap premi. Simplement, ens ho volem passar bé.
Per tant, quan ens tornin a obrir el bar (oju que no l’okupem), haurem de posar dates: hem de dedicar un dissabte d’homenatge al nostre futbol, al futbol popular. Un dia amb partidets, dinar, sopar, bar… Ui, quin dissabte més especial. Farem coses que no fem mai.
i lo bé que ens ho passem !!!
Marxa enrere. Retiro la meva retirada. Fa uns quants mesos molt bla, bla, bla, però ahir ja vaig tornar als entrenaments. Amb l’Olvan, evidentment.
Per què? Ja trobava a faltar aquells entrenus a -5ºC; poder trepitjar les inhòspites terres de Can Parellada o Can Trias; aquells despejes executats amb tant d’amor; recuperar el sabor de fer una entrada esgarrifosa i obligar l’àrbit a decidir-se (groga o vermella directa?), i somiar en fer un gol a lo Messi.
Si tinc els papers en regla, aquest diumenge ja vull tornar als terrenys de joc per enfrontar-me contra els cabrons de l’Esparreguera.
Jordan, Armstrong, Chepkin, Gibernau… i ara Sergi s’afegeix a la llista dels falsos retirats. El partit d’homenatge el deixem per més endavant.
No aguntes res!! I els partidets que volíem organitzar entre setmana?
Quan finalment et retiris no se’t creurà ningú!!
Tot i això… ENDAVANT OLVAN!!!
Aviat sentirem els periodistes radiofònics que segueixen l’Olvan com bramen “Sergi, vete a tu pueblo!”
Pax, embaucador! A l’Olvan estimen els meus despejes, la meva velocitat de reacció zero i les meves inoportunes caigudes i relliscades de jugador gairebé “retrassat”.
Al web oficial del club presenten el meu retorn així: http://olvance.wordpress.com/2009/02/06/torna-el-sergi-serra/
Si t’ho mires, veuràs que em qualifiquen de reforç de primera (què crida aquell sagal? Primera Regional!) i de jugador molt compromès i estimat. Malauradament, la nota de premsa està presidida per una foto que em devia tirar el meu pitjor enemic.
Com que l’Olvan és un club seriós i discret, no es fan públiques les xifres de la fitxa que cobraré fins a final de temporada.