Després d’una setmana de parada obligada (o us penseu que les meves neurones funcionaven per Patum?) torna la secció cinèfila del bloc. Aquesta setmana parlarem una mica sobre tres pel·lícules que ha donat el cine europeu en els últims anys i que, si no les coneixeu ja, són molt recomanables i segur que no us deceben.
M’ha costat molt decidir-me per tres pel·lícules, i segur que hi haurà debat (si més no estaria bé) de perquè en poso una o perquè no he posat l’altra, però en aquest moment aquestes són les que m’han semblat més accessibles per als que no estan habituats al ritme del cine europeu (normalment, força més lent que l’americà). Ja tindrem temps més endavant de parlar dels Godard, Truffaut, Pasolini i companyia, que tot i ser molt bons, costen força de digerir.
La Vida de los Otros (Florian Henckel-Donnersmarck, 2006): Guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l’edició de 2007, aquesta petita joia alemanya ens situa l’acció al Berlin Est de 1984, on un capità de l’Stasi de gran reputació rep la missió de controlar a una parella bohèmia formada per un escriptor (Sebastian Koch) i una actriu (Martina Gedeck) que són sospitosos de no seguir els ideals marcats pel règim vigent. Un guió sòlid, constant, una posada en escena sense artificis i unes magnífiques interpretacions (sobretot del protagonista, Ulrich Muehe) són alguns dels ingredients de l’opera prima de Florian Henckel. Sense cap dubte, de lo milloret que s’ha fet últimament.
En Tierra de Nadie (Danis Tanovic, 2001): Des de Bòsnia ens arriba aquesta història sobre dos soldats, un bosnià i un serbi, que es troben atrapats entre les línies de l’enemic, a terra de ningú, durant la guerra de Bòsnia l’any 1993. La podríem definir com una pel·lícula de denuncia, amb molts tocs de comèdia negre, que serveix al seu director com a vehicle per expressar les seves idees sobre l’absurditat de la guerra. És dura, crua, i reparteix llenya per tothom, des dels cascos blaus de la ONU fins a la premsa. Una pel·lícula sorprenent.
Los Chicos del Coro (Christophe Barratier, 2004): Segur que heu sentit a parlar (i la majoria vist) d’aquesta pel·lícula francesa, sens dubte una de les sensacions de l’any de la seva estrena. Esta ambientada l’any 1949 i ens explica la història de Clément Mathieu (Gérard Jugnot) un professor de música al paro que comença a treballar en un internat de menors. Amb una banda sonora excel·lent i un càsting encertadíssim, tot el metratge esta envoltat d’una aura de positivisme i esperança, és senzilla i emotiva. No compta amb un argument original, gens, però en el cine lo important no és el què expliques, sinó com ho expliques, i és aquí on es diferencien les grans pel·lícules de les simplement entretingudes, i en aquest cas, podríem parlar d’una de les grans, un clàssic contemporani.
Klaatu barada poblet
Àngel
Home, sí que costen de digerir, però veure “Els 400 cops”, de Truffaut, “El lladre de bicicletes” del De Sica, “L’Evangeli segons Sant Mateu” del Pasolini, o un Godard és imprescindible. És com parlar del futbol actual obviant Pelé, Maradona, Cruyff, Beckenbauer, Romario… God save the cinema!
I què dir dels altres grans directors europeus, com ara De Oliveira, Rossellini, Hitchcock, Bergmann, o d’altres de més moderns com són Kusturica, Von Trier, Balagueró, Medem…
N’hi puc afegir algunes? Doncs “Good Bye Lenin”, “Cinema Paradiso”, “La vida es bella”, “El pianista”, “En el nombre del padre”, “Transpotting”, “This is England”, etc.
N’hi ha tantes….aquesta setmana mateix m’he mirat “Paradise Now” i està força bé, i fa poc vaig veure una de rumanesa que es diu “4 mesos, 3 setmanes, 2 dies” que també val molt la pena.
Una que vaig comprar fa poc en DVD d’aquest estil és “Feliz Navidad (Joyeux Noël)”, no és de les millors, però si t’agrada aquest cine també s’ha de veure.
I Marcel, completament d’acord, si t’agrada el cine alguna vegada a la vida has de veure alguna pel·lícula d’aquests directors.
Aquets Truffaut que dius tu Marcel és aquell que parlen els Pets en una cançó? Em pensava que s’ho havia inventat en Gavaldà.
Deu ser una pel·lícula molt feréstega.
EL cinema europeu és molt bó i li dona bastantes patades al americà, descomptant a Allen i Lynch.
Per cert, de trfuault imprescndible “Jules et Jim”!!
Truffaut pels amics Tuff, i si torra es el que parlen els Pets.
i una pregunta.. “Los chicos del coro” son la resta de Skandol public?
Àngel, d’aquestes tres pel·lícules que proposes no n’he vist cap. La que sí penso veure, demà, és la nova de l’Indiana Jones. He sentit veus que la discuteixen, però jo espero distreure’m amb 3.500 cops de puny, paisatges espectaculars i 200 morts en combat. Indiana, la lluita continua!
Doncs molt malament Sergi, ja te les pots mirar, si més no les dues primeres, que segur que t’agraden.
Tema Indiana Jones, se li poden trobar pegues, sobretot en el guió, però si vas amb la mentalitat de passar una bona estona i prou (que ja és molt) segur que no et decebrà. Diversió assegurada amb l’arqueòleg més gran de tots els temps!