Aquest divendres, en el seu article setmanal a l’Avui, la bella Bibiana, tan moderna ella, ens explicava 5 aspectes de la seva vida quotidiana que comparteix amb molta altra gent i que configuren la manera de ser i de fer de la joventut postadolescent actual; és a dir, d’aquest ampli sector de la societat que, per edat, ja quedaria fora de l’adolescència però que es resisteix a fer-se gran i a comportar-se segons les pautes tradicionals del món dels adults: casar-se, tenir fills, recloure’s a casa, centrar la vida al voltant de la feina i la família… En definitiva, allò que abans se’n deia posar seny i portar una vida ordenada.
Es veu que això de posar seny, ara, no es porta. Tothom, o gairebé tothom (sobretot a ciutat), vol ser modern. I què vol dir ser modern? Com a mínim, complir els 5 requisits que ens comentava, aquest divendres, la Bibiana. Ja avanço que després de llegir l’article, ràpidament, vaig arribar a la conclusió que dóna títol a aquest escrit: no sóc modern. Incompleixo els cinc punts.
Punt 1. La Bibiana diu que fer un menú de tres plats i postres ha passat a la història. Menjar un plat sencer és pesat, cansat i avorrit. Ara et parteixes els menús, fas un pica-pica, t’apuntes als menús degustació, i menjaries japo cada dia. Protesto! No hi estic d’acord. A mi m’agrada el menjar que em fa la meva mare: plats tradicionals, bons i saludables. Això no m’ho toqueu.
2. La Bibiana ens parla del zàping: Mirem la televisió de la mateixa manera que mengem. Una mica d’aquí, una mica d’allà. I tot alhora. Per això triomfen els programes de zàping. Els millors talls dels millors programes, per una generació capriciosa que no es vol perdre res, ni aprofundir en un mateix tema més de 2 minuts.
Tampoc m’hi sento identificat. Va haver-hi un temps que semblava que sí que aquest punt formaria part de la meva quotidianitat, però ara ja no. Quan engego la TV, no ho faig per practicar zàping. Tinc clar què vull veure. En aquest punt, m’atreviria a dir que supero la modernitat de la Bibiana: en els moments d’oci, dedico més temps a l’ordinador que a la tele.
3. Bibiana dixit: Concept stores. Un Corte Inglés de mesura humana on trobes roba, musica, llibres, revistes, decoració i tot el que necessites, sense haver de remenar, buscar ni triar. La selecció et ve feta a mida, i a tu només et toca comprar.
Deixa’t estar de Concept stores i collonades amb noms guais. Jo, quan em dic que necessito roba, me’n vaig al Fustagueres i em compro vambes, pantalons i alguna samarretota i, així, ja tinc la feina feta per uns quants mesos. Evidentment, a la meva boutique no hi ha secció de decoració. Ni falta que hi fa.
4. Parla la Bibiana: Que aixequi la mà qui tingui temps per escoltar tot un CD. De fet no tens temps ni per escoltar-lo, ni per comprar-lo. Ara et baixes els 4 temes que t’interessen, te’ls passes a l’iPod, i 3 setmanes més tard els substitueixes pel penúltim hit de moda.
En aquest aspecte, potser també sóc una mica modern. No tinc iPod, però sí un MP3 que faig servir per escoltar música. El què passa és que un dia hi vaig fotre dues-centes cançons i ja no les he canviat més. I si et dic, estimada Bibiana, quins grups o músics formen part del meu repertori, tornaré a perdre qualsevol possibilitat de ser admès en el món dels modernillus: acompanyant Obrint Pas, hi trobaríem Els Esquirols, el Llach, els Dire Straits, l’Elvis, els Brams…
5. Diu la Bibiana: El concepte nòvio provoca urticària. Surts amb amics, tens relacions obertes, trobades puntuals i no et compromets amb ningú seriosament, més enllà de quedar cap a quarts de deu, pel Born, i anar picar alguna cosa.
Bibiana, jo de nòvio tampoc en tinc (això sí que seria modern!) i també surto amb els amics i hi tinc relacions obertes i trobades puntuals (els partidets a Àvia estan oberts a tothom), però he de dir-te que sóc un solter tradicional, amb greu perill d’acabar esdevenint el clàssic tiet konku (ho escric amb k per treure dramatisme al tema). Tanmateix, com que semblar un desgraciat és poc eficaç, et diré que sóc solter perquè vull. En definitiva, com diuen ara, sóc un single.
Un dia, si vols, pots passar d’anar al Born i venir al nostre bar. Si véns, de singles en trobaràs uns quants. I si, de pas, vols venir a fer partidillu, també t’hi voldrem.
Sergi
Si ets un tiu, també queda superguai i postmodern passejar-se per la Rambla de Catalunya a la tarda vestit amb una americana de pana, ulleres de pasta i vambes d’aquelles de la punta blanca (unes Converse estil Murdock) i portar un llibre d’algun gran pensador centreeuropeu a sota el braç. Si pot ser, en llengua original (algun txec o suís queda molt bé).
Si ets més hippiós i pollós, el darrer crit per ser molt enrotllat és anar els diumenges al matí al parc de la Ciutadella a fer una mica de malabars amb cadenes i diàvolos, mentre el teu gos sarnós jau a sota un salze. A l’hora de dinar, evidentment, una carmanyola de la mare amb amanida de pasta fresca i lloc arrebossat. I una poma.
L’endemà, a la facu, és molt d’alternatiu i modern passar-se les hores bevent cerveses al bar i fent petar la xerrada amb un professor més de dues hores en aquelles taules enganxifoses de la Coca-Cola. I, si et queda temps, passes per la Plaça Cínica (s’ha de dir “cínica”, si no, encara pots ser sospitós de ser afí al Rectorat) i fas alguna pintada en alguna cabina de la Telefónica. Camí dels “Ferrocates” (es diu així; Ferrocarrils de la Generalitat queda antiquat i vuitcentista) cap a Barcelona, baixes a Provença i comences a cridar amb un megafon contra el pla de Bolonya.
A la vegada, cada tia que et trobis pel camí li has d’explicar que toques en una banda de neo New Age postapocalíptic i que no et perds cap Primavera Sound Festival i cap Sónar. Només així, ties com ara la Bibiana ens poden trobar interessants i supermoderns.
Collons, que lluny que veig la modernitat des del meu reducle folklòric de la Vila de Berga!!
Ens hem oblidat dir que tot i que sembli que a casa teva no tens ni mirall ni dutxa has de vestir-te amb roba molt pija.
Amb això vull dir:
Unes bambes Munich molt estridents (però com les quines duien els vostres pares per jugar a futbol sala). 110€
Uns pantalons que gairebé els hi faries caritat i que segur que són de marca, per anar bé força desconeguda (Levi’s queda passat de moda). 120€
Una samarreta tres talles petites a poder ser de Divinas Palabras. 60€ – 70€
Jersey Adidas Classic (o Retro) estètica Mexico ‘68. 130€
Bolso de Vaho Works fet amb lones de publicitat (si pot ser del Bread & Butter). 74€
Anant a fons podriem portat uns calçotets (aquests si de goma ampla i marca). 30€
Per tant i sense comptar l’Iphone piratejat que hem comprat a l’ebay i la càmera de fotografies (encara de rodet ja que queden més personals)
Som hippies i moderns però ens costa 524€ només la roba que portem. Sort que no l’hem de planxar.
Sense comentaris
Concept stores? Vaho Works? Divinas Palabras? Bread & Butter? (què és això que es diu Pa amb mantega? Increïble!)
Potser tot això és molt modern però seguríssim que jo no sóc d’eixe món.
Demanaria al Senyor de les Porres, Capo del bloc, o com es vulgui fer dir que intercedeixi i posi ordre.
Aquest bloc és massa petit per dos Sergis. A banda, pot induir confusions. Ara imagina’t que, aprofitant que hi ha confiança, començo a insultar un dels dos arran d’un comentari que em sembli absurd pensant-me que és el meu germà, i llavors resulta que és l’altre. Tindríem un conflicte que s’hauria pogut evitar. Reflexionem-hi.
Admeto l’error i malgrat al costat del meu nom apareix la signatura en el final dels missatges hi posaré Teti.
Malgrat això tu no et tallis. Pensaré que les critiques van pel teu germà.
Teti
Si els blocs, el mail, el facebook, el messenger i els diaris digitals no us fan perdre prou temps, podeu provar l’hemeroteca digital de La Vanguardia a veure què tal. No us l’acabareu mai.
Podeu estrenar-la consultant la portada del dia que vau néixer i seguir-hi furgant fins a trobar què deia La Vanguardia el dia després de les fatídiques finals de Berna, Sevilla o Atenes.
Si encara no ho heu tastat, us convido a mirar la portada del 3 de febrer de l’any 1939, el dia després de “l’alliberament” de Berga a mans de les tropes franquistes: “Mediante hábil maniobra, las tropas nacionales se apoderan de la importante ciudad de Berga… http://hemeroteca.lavanguardia.es/previewPdf.html?id=33120577
No sóc modern: no tinc facebook. Per què? Ja perdo prou temps amb el bloc.
Si voleu llegir un article que ens parla del facebook… http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_facebook_de_zuckerberg_29870.php
De l’article, destaco el següent fragment:
“La tecnologia triomfa quan sap donar resposta a les debilitats humanes. Aquí només calia tenir en compte dues coses: que les persones som uns éssers nostàlgics i que tots tenim una portera xafardera a dins. Té altres utilitats, d’acord, però si funciona és perquè engega dos dels motors més potents de l’ànima: la memòria i la curiositat. I en un grau més o menys elevat segons el cas, afegiria que és un canal on descarregar-hi narcisisme”.
Jo tampoc sóc modern, Sergi, no et preocupis; compartirem la pena entre Bloody Marys i Dry Martinis. No tinc Feisbuc, prou feina tinc amb això del correu electrònic i amb el Myspace de Ligeia. Però és que no en penso tenir, ho he decidit perquè 1.) No em cal, tampoc tinc gaires fotos per penjar i no sóc pas tan guai i 2.) perquè no vull conèixer més gent, ja estic bé tal com estic. En el següent enllaç podeu trobar-hi el “post” d’una adjuntada al “Favorits” de la Granja. Molt bona reflexió.
http://estardivolploure.blogspot.com/2008/10/s-supermoda.html
Jo tampoc sóc modern. Per no ser, encara no sóc ni calvu.
Jo tampoc tinc Facebook i de moment no m’ha passat res d’estrany. Fins i tot hi ha algun agosarat que em saluda pel carrer…
Ja fa temps, vaig deixar clar que no sóc modern. I si per ser modern s’ha de ser espanyol i espanyolista, encara ho sóc menys. Jo no sóc ni vull ser com ells: http://politica.e-noticies.cat/catalans-orgullosos-de-ser-espanyols-24504.html
Quan surto al carrer (a casa, la cosa encara és pitjor), la meva indumentària no és gaire moderna: roba còmode, sempre vambes, molts dies de “xàndal”, els texans com a pantalons de mudar i un anorac que combina amb tot. En definitiva, el típic garrulu.
Mireu què en pensa de nosaltres (els que anem amb “xàndal”) el Sostres: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/160417/la/gent/xandall.html
Em vaig fer un fart de riure quan vaig llegir l’article!!! Jo NOMÉS vaig amb xandall i bambes!!!! I content que n’estic i còmode que vaig!!! Cada dia tinc més clar que aquest tiu viu al seu món urbanita i es pensa que no hi ha res més enllà de Convergència, els restaurants cars i esnobs, la Moreneta, els cóctels, la roba elegant i les putes cares.
Quina llàstima!