Aquests dies no es parla de res més: Espanya… què? És nuestra selección? Els hem d’animar perquè hi juguen molts catalans? O, com sempre, hem de desitjar la seva derrota? Personalment, tinc clar a qui donaré suport aquest diumenge: a Alemanya. Per què? Intentaré explicar-me.
No sóc espanyol. O no vull ser-ho. Formo part d’un país, poble, nació o pàtria -com ho preferiu- que es diu Catalunya (o Països Catalans, a poder ser) i que està sotmès a les urpes de l’estat espanyol.
En les actuals circumstàncies, Espanya i les seleccions espanyoles representen la negació, els límits i les prohïbicions cap al meu país i les meves seleccions. Per tant, considero que animar Espanya, sentir-me’ls com a propis, seria com tirar-nos pedres a nosaltres mateixos. Significaria donar suport al meu, i nostre, enemic polític.
Deixem-nos de bons rotllus i tonteries. Si ets català i vols veure independent el teu poble, l’estat espanyol és l’enemic. I voler la victòria d’Espanya és, em sembla a mi, reforçar una mica més el lligam existent -les cadenes- entre Catalunya i Espanya.
Si expresses aquest desig personal -voler la derrota d’Espanya-, pots rebre respostes de tota mena: des d’insults i amenaces fins a intents, més o menys cordials, de fer-te recapacitar. En aquest últim cas, sovintegen les veus que intenten reconduir la teva opció personal recordant que a la selecció espanyola hi juguen molts catalans i jugadors del Barça.
No barregem naps amb cols. Quan juga el Barça, sé perfectament qui són els meus. Miro la tele i veig que uns van vestits del Barça i els altres no. Els meus són els del Barça. Però quan juga Espanya, jo no veig cap samarreta blaugrana fent gols, assistències o despejes. Aquests catalans o culés que em dieu vosaltres van vestits de vermell. Juguen amb Espanya. Són Espanya. I ja us he dit què en penso d’Espanya.
D’altra banda, la presència de catalans a la selección no mitiga la meva animadversió cap al conjunt espanyol. El contrari. La seva presència és un perill. Reforça el lligam que jo vull veure trencat: la integració amable de Catalunya dintre Espanya.
Per acabar, un últim comentari: que cadascú faci el que vulgui, però a mi, ho he de dir, em molesta profundament la gent -sobretot els mitjans de comunicació- que graduen el seu suport a la selecció espanyola depenent del rendiment d’aquesta. Quan la roja fa pena, perd i frega el ridícul, som-hi tots a riure i a fer llenya de l’arbre caigut. En canvi, quan la competició avança i els espanyols segueixen ben vius, la selección torna a ser la nostra selecció, la de tots.
Aquest divendres, El Periódico exemplificava perfectament aquest fet que estic denunciant: a la portada d’aquest diari, després del triomf contra Rússia, s’hi podia llegir “Aquesta Espanya sí”.
No. Això no s’hi val. Si ets espanyol o els espanyols són els teus, els has d’animar perdin o guanyin. I si no ets espanyol, no ho ets, collons. Guanyin, perdin i juguin com juguin.
Jo ja he dit la meva. Ara us toca a vosaltres. Avui i demà poden ser uns bons dies per tocar aquest tema. Almenys, pot servir de teràpia o refugi contra l’eufòria espanyola i els perills de la seva victòria. Si voleu, podem col·leccionar motius per desitjar la derrota d’Espanya.
Potser estaria bé anar una mica més enllà de l’insult sec i dur, però si no ho podeu evitar (si necessiteu expressar els vostres temors i la ràbia que sentiu), penseu que el mestre Joan Fuster us legitima. Ell va dir que “és de bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat“.
Sergi
Aquests dies estic poc diplomàtic; per tant, només em surt un PUTA ESPANYAAAA!! ben alt i fort, i que tothom ho escolti! Que tot està per fer i tot és possible! (dirigit als alemanys).
Si guanyen els espanyolots demà, alguns que conec hauran de fer com sant Pere: negar-ho tes vegades, que ho són. I, aleshores, cantarà el gall i tant de bo se’n vagin a penjar al fanal més alt de la ciutat, i que els vilatans ens hi acarnissem i els insultem, apedreguem i vexem a “lo” talibà.
Espanyols, go home!
No cal que us digui què vull que els passi a tots aquests subnormals que corren per Berga amb la roja … Però també m’agradaria denunciar certes botigues d’esports que han aprofitat per omplir el seu aparador amb múltiples exemplars d’aquesta peça de roba infecte. Que cadascú es guanya la vida com pot? Potser sí, però això no vol dir que no sigui criticable.
Pel que fa als jugadors catalans, no puc estar-ne orgullós, però els entenc perfectament. L’ambient espanyolitzador del futbol fa pràcticament impossible que qualsevol català militant arribi a l’elit mantenint la coherència.
De fet, es tracta d’un fenomen molt més general. La causa catalana és tan dèbil i poc prestigiosa que ningú arriba mai a dalt de tot del seu ofici, esport o el que sigui si fa ostentació pública d’independentisme. Ningú? Perdó, per un moment m’havia oblidat del president Laporta. I precisament acabarà a l’escorxador abans d’hora, per haver-se significat en aquest sentit.
Jo no ho sabria pas explicar tant bé com el Sergi per tant (amb el permís de l’autor) citaré aquesta entrada i en copiaré fragments per contestar a alguns coneguts i companys de feina quan em demanin perquè no m’agrada que guanyi la roja.
En tinc els ous plens de tanta hipocresia!!
Jo faria un paral·lelisme amb la síndrome d’ estocolm: http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADndrome_d‘Estocolm
A part del que has dit, jo no vaig amb Espanya perquè no em dóna la gana. I sí, ja sé que em priven de la meva selecció i bla bla bla.
Ni polític ni hòsties. Són l’ enemic. En tots els sentits.
Què seria per una persona normal un lladre, un torturador, un colonitzador, un expoliador, i un calumniador?
A mi que no em toquin els collons amb, també hi ha bona gent, segur que us portarieu bé, jo dins d’ una federació si m’ hi volguessin i em respectessin… Què collons!
Torra, no m’has de demanar permís per res. Tot sigui per Catalunya. Ara bé, si la persona a qui vols convèncer del tema “selección” és una noia i és guapeta, també li pots dir que el tal Sergi és un noi guapot i molt ben parit. Tot sigui per Catalunya, també.
Ostres Sergi, portava bona part del dia pensant que havia de desfugar-me i escriure una entrada amb tot l’odi i desig perquè demà perdin. Al llegir això ja m’he relaxat, just el que volia explicar jo. Espero que demà ho poguem celebrar, i sinó, dilluns sí que hauré de treure la mala llet d’aguantar els ‘garrulus’ espanyols.
Que tinguem sort!
L’esperit alemany ens ha fallat…..
Torraxic, quan marxa la comitiva cap a la cova de Can Maurí??
Jo aquestes rues de fracàs escolar barrejat amb prepotència i espanyolisme del mes ranci no les aguanto un dia més
S’estavellessin amb el cotxe cony!
Jo aquesta nit ja he dormit a Can Maurí però encara he sentit algun petardet! Érem molts camí de l’exili, hem plorat, ens hem abraçat i ens hem reconfortat oferint-nos les espatlles… Estic enfonsat companys!
A última hora el campanar de Sant Franscesc tocava a morts.
Ahir, el president Montilla va voler contestar a aquesta entrada, però no va tenir collons de fer-ho en el nostre bloc. Va utilitzar les pàgines de “La Vanguardia” per dir-hi la seva. A la secció d’esports, va signar una columna titulada “¿Por qué quiero que gane España?”.
Per justificar la seva opció personal, i per “embaucar-nos”, va utilitzar alguns dels pseudoarguments que ja vaig dir que no em valen per res: que si a la “selección” hi juguen molts catalans, que si fan un futbol molt bonic, que si s’ho han merescut… Excuses. Si vols que guanyi Espanya és que ets espanyol. Ben mirat, però, no passa res. L’article no aporta cap novetat: el Montilla, i els sociates, són espanyols.
M’agradaria enllaçar-vos l’article del Montilla, però els de “La Vanguardia” no em deixen. Si el voleu veure, haureu de consultar el diari d’ahir diumenge.
Una altra estona, potser, intentaré deconstruir l’articlot aquest per precisar-ne els fragments o frases més lamentables (segons la meva modesta opinió).
Sisplau: necessito sobredosis d’optimisme i antiespanyolisme. ¡¡No puc llegir els diaris, no puc escoltar la ràdio, no puc veure la tele i a la pàgina d’inici de l’internet, el Google, surt un espanyolot fent una xilena!!
Que algú em salvi de la crosta espanyolistaaa!! Necessito un article metralletes del Sergi o un “puta Espanya!” a l’uníson de tots els que escrivim aquí!
Torraxic: vull que em facis un raconet en el teu jaç de Can Maurí!!
Sergi, tens tota la raó, fa molta ràbia fer servir el Google avui, però encara és molt pitjor obrir la web de yahoo. Una piloteta damunt d’un trosset d’herba acabada de tallar desplega dues banderes rojigualdas (Artículo 4. 1. CE: La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas.) que disparen focs artificials.
Durant una setmana o quinze dies no penso obrir el mail, de fet, contemplo la possibilitat de deixar caducar tal compte de correu-e!
Avui a les 8, tothom amb els tripaus a Cal Parraquer que surt una altra expedició cap a Can Maurí. El nostre últim baluard. Resistirem fins que tot hagi passat. Porteu llangonisses de Cal Guitart i unes cartes per fer la botifarra.
PD. Marcel, això et passa per tenir el Google com a pàgina d’inici i no aquest bloc.
I per acabaro d’adobar, Xavi és escollit millor jugador de l’Eurocopa.
Ara sí que ja em puc morir…de VERGONYA ALIENA!
Nomes una pregunta, com voleu fer que Espanya “respecti” Catalunya si vosaltres no respecteu Espanya amb frases “puta espanya”.
Al igual que a vosaltres us agrada dir “visca catalunya” i haurà gent que li agradarà dir “visca espanya” i dir el que diueu els pot putejar.
si voleu ser respectats heu de respectar (encara que no us respectin)
Marcel, potser aviat escriuré una altra entrada “metralletes”, però aquestes coses, suposo que m’entens, les he de dosificar: la meva creativitat o capacitat d’ordenació de les bestieses que diem de nit són limitades i, a més, tampoc vull immolar-me cada dos dies.
No sé quan, però un dia d’aquest estiu -esperaré que tothom estigui ben lluny (a Ripoll, fins i tot)- “publicaré” una entrada centrada en el vell i nostrat costum d’anar de putes. Evidentment, em cobriré les espatlles dient que estem parlant d’un exercici, i una tradició, que es remunta a la nit dels temps i que, per tant, tampoc hauria d’escandalitzar tant a les ments benpensants.
Ànims grangers, els paierus estem igual de cardats. Però s’ha de buscar el costat positiu (si és que n’hi ha cap), ara com que no es podrà mirar la tele duran 3 mesos és un bon moment per agafar un bon llibre. Salut i visca Catalunya lliure.
P.D. Sergi: molt bo l’article.
De vegades sento forta admiració per lo democratic del vostre discurs …. si no pensa com es deu de pensar es un traidor!!!
Si no sent el que es deu pensar: Traidor
Si no odia els espanyols: Traidor
I jo em pregunto Quina historia aveu llegit?
Quins son els vostres ideolegs?
En haveu contrastat aixo?
Bo, perdoneu les faltes ortográfiques d´un sevillà!
Esteu fent una Yugoslavia….
Espero que no us siga permes.
Qui cony és l’anònim d’abans? Aquí l’autèntic anònim sóc jo. Prou usurpació d’identitats!
Benvolgut paieru, ja ho saps: dos bars i dos blocs: una nació, una selecció (que ells ja tenen la seva).
Yugoslavia? Això, això: la balcanització d’Espanya. Feia temps que no llegia aquest discurset paternalista per recordar-nos qui té el tancs. Tampoc cal, si amb el periodisme vomitiu ja en tenen prou per dirigir els seus exèrcit d’orangutans toca-clàxons. Es veu que el Vidal-Quadras i l’Obiols llegeixen i opinen en aquest bloc.
El Pau Gasol va sumant punts perquè un dia em compri la seva samarreta… per cremar-la: http://politica.e-noticies.cat/em-molesta-que-diguin-que-soc-menys-catala-per-sentir-me-espanyol-20334.html
Si sent català, la teva opció és sentir-te espanyol i fer-ne bandera, el mínim peatge que et toca pagar és rebre els nostres insults. I no et facis l’ofès: tu guanyes mundials i medalles jugant amb els teus amics i fas molts diners fent demostracions d’espanyolitat (i, de pas, contribueixes a reforçar Espanya i a desfer Catalunya) i, per contra, som els ciutadans “normals” els que hem de viure aquí, a la Catalunya “real”, on formar part o no d’Espanya no és un problema de sentiments ni d’orgull.
Gasolet, has sentit a parlar mai de l’espoli fiscal? Et sona lo de la solidaritat obligatòria a la qual ens sotmet Espanya? Coneixes l’autogovern de fireta que tenim? Saps que l’Espanya forta, triomfant i orgullosa que se’n fot de Catalunya és la que es queda molts diners que aquí farien falta per millorar la qualitat dels nostres serveis públics?
Doncs, abans de dir que et sents orgullós de fer feliç a tanta gent amb les victòries d’Espanya, pensa que amb “la roja” també estàs fent més fort i segur d’ell mateix a aquest estat que porta segles menyspreant Catalunya. I Catalunya no és un nom i una bandera, som milions de persones i la nostra terra. Tu tries qui són els teus.
Quan els posen un micro a la boca, els esportistes i polítics espanyols (d’allà o d’aquí) acostumen a dir bastantes tonteries. Una de molt repetida és aquella que “no s’ha de barrejar política i esport”. Normalment, els que diuen això són espanyols (d’aquí o d’allà) que no volen ni sentir a parlar de les seleccions catalanes.
Com diu aquell, fets i no paraules és el que compta. Aquest dilluns, a l’AVUI, una altra notícia que deixa clar què en fan de l’esport aquests que en reclamen la no politització: http://paper.avui.cat/article/esports/147216/martingala/daltura.html
Resumint: Catalunya és la gran potència mundial en curses de muntanya. Fins ara, ha existit una selecció catalana. Segurament, aquesta selecció desapareixerà. Els espanyols han desmuntat l’antiga federació internacional, organitzen la nova i no hi deixen entrar a catalans ni a bascos. I com sempre -aquesta és la part més trista de la nostra història-, entre els botxins hi ha catalans que, sense cap escrúpol, treballen per Espanya, a favor del seu interès personal i contra Catalunya.
Avui fa 25 anys del gol de Señor, aquell que sempre cantava l’Acebes del Polònia. Si voleu saber/recordar perquè als espanyols els emociona tant pensar en aquest gol: http://www.marca.com/futbol/2008/espana-malta/
Catalunya guanya un Mundial de futbol. Sense el Javi i el Carlos, evidentment. Ells jugarien en l’equip perdedor: España.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/catalunya_guanya_un_mundial_de_futbol_34595.php
A la vila de Terrassa un grup dels que a col·legi feien bullying al Xavi no volien veure el partit de la importantíssima Copa Confederacions.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/incontrolats_calen_foc_a_la_pantalla_que_tele_5_havia_muntat_al_raval_de_montserrat_63325.php
Tot sigui per Catalunya!
Espanya al carrer d’aquesta copa que s’han inventat a Sudàfrica. Han perdut a les semifinals contra la totapoderosa Estats Units per 0 a 2. Ja es veien coll avall la final contra Brasil.
Tot i que no m’interessa gens aquest torneig de pacotilla i no l’he seguit gens, sempre es posa bé una derrota d’Espanya. No molt, però estic content.
Jo n’estic molt, de content! Sempre és un motiu de celebrada. Tot lo dolent que els passi als espanyolots és un consol.
Vull aprofitar per comentar un aspecte digne de sortir a l’entrada del “club dels futbolistes intel·ligents”.
Resulta que la Copa aquesta es fa a Sud-àfrica, on ara és hivern. Tot dinant, he sentit que explicaven a tele5 que a l’hora del partit hi hauria -5ºC a l’estadi. Collons! Com les gasta el clima mediterrani sud-africà! No serà tant, he pensat.
Mirant la segona part del partit, he vist que gairebé tots els jugadors anaven en màniga curta i sense estris com guants, gorros, escalfadors, etc. Doncs ara he mirat quina era la temperatura actual de Bloemfontein (poble on jugaven) i estaven entre 0 i 2ºC. No són -5, però és un fred considerable. I aquí hi ha la conya. Quan els equips espanyols juguen a Rússia, Polònia o Pamplona s’abriguen a tope i els periodistes embaucadors es passen la setmana discutint quins efectes tindrà la temperatura sobre els jugadors. I ara, vénen d’un xoc tèrmic acollonant (fa un parell de setmanes vivien els 35ºC de l’Espanya peninsular) i no cal ni tan sols posar-se la samarreta màniga llarga? Retrassats.