Quina mandra això dels Jocs

No em fa mica de gràcia això que comencin els Jocs Olímpics. Què voleu que us hi digui? Trobo molt més interessant el Barça a la Champions que un búlgar fent lluita greco-romana.

Els Jocs Olímpics són un muntatge propagandístic dels estats, amb esports avorridíssims i esportistes de segona que es dopen per aconseguir una medalla al preu que sigui. Que emocionant veure les competicions d’halterofília, hípica, esgrima, tir o vela. Com vibra la gent davant el televisor!

I que es fan a Pequín i que hi ha molta contaminació i que hi ha molta censura a Xina i que els xinus fa molt temps que ho preparen tot i que hi ha molts catalans a l’expedició espanyola i.

D’aquí uns dies caurà la primera medalla per als espanyols, la tele3 obrirà el TN amb aquesta transcendental notícia per al país i ens obligarà a estar contents. I jo canviaré de canal o apagaré la tele directament.

El que més em preocupa dels Jocs és saber si el xinu de Bagà guanyarà alguna medalla en tennis taula.

Xavi Chun-Li

Diccionari de les cabronades

Fa uns quants anys, mentre esperava que arribés la meva princesa a la cita setmanal dels dijous, obria el diari -l’Avui, clar que sí- i me n’anava cap a un dels meus raconets preferits: l’article del Víctor Alba.

Llegit l’escrit, i constatant que la princesa seguia sense arribar -ella era un desastre; sempre es confonia i acabava anant-se’n amb un altre-, jo fotia el camp, amb el diari entre mans i la cua entre cames, i fins la setmana següent.

L’any 2000, el Víctor Alba -aleshores tenia 84 anys; avui és mort- va publicar un llibre que es diu Diccionari de les Cabronades. Me’l vaig comprar.

Porra Fiorentina-Barça

Per no perdre el bon costum de porrejar i per començar a escalfar motors per la propera Lliga porrera, fem una porra de pretemporada. El FC Barcelona juga  avui dimecres a les 20:45 h (a les 21.45 h per tele3) el seu tercer amistós de la pretemporada a l’estadi Artemio Franchi de Florència contra el Fiorentina. La Fiore va quedar 4a al Calcio per davant del Milan i compta amb Mutu i Gilardino com a estrelles. A més, tornen a jugar amb el Barça els grans capitans Xavi i Puyol. Aquesta porra no compta punts. Facin joc.

El Barça continuarà la gira amb dos amistosos, a Chicago i a Nova York, contra el Chivas Guadalajara i el New York Red Bull, el 3 i el 6 d’agost respectivament. Mill, posa’m un Chivas amb Red Bull.

I si voleu anar seguint el Mercato de Primera divisió, podeu consultar aquell quadre de Altas Bajas Interesan.

Senyor de les porres

Barraques Berbatov

La pretemporada del Barça va avançant, sembla ser que tot esta decidit a la falta d’un extrem esquerre i un 9. Per ocupar la posició del 9 han sonat amb força tres noms, Drogba, Adebayor i Berbatov. Jo ho tinc clar, si de mi depengués, la meva aposta seria Dimitar Berbatov.

Pels que no el coneixeu, Dimitar Ivanov Berbatov és un jugador búlgar, nascut l’any 1981, i que actualment juga al Tottenham anglès. De moment ha militat en tres clubs, el CSKA de Sofia (on es va formar), el Bayer Leverkusen alemany i els Spurs. Tot sembla indicar però, que li ha arribat el moment de fer el salt a un dels equips capdavanters del futbol europeu.

És un jugador Barça, amb una qualitat tècnica impressionant i molta, molta classe, a més de ser un gran definidor. Segons diu, el seu ídol i mirall futbolístic sempre ha sigut Alan Shearer. Enjoy!

Àngel

Athanagia 2004. Prince of Persia

Com salvar una princesa en una hora? Amb aquest simple argument comença un joc de plataformes d’aparença inofensiva que ocultava certs aspectes gores. El nostre personatge és l’amant d’una princesa persa que com a via ràpida per accedir al poder també és ambicionada per un malvat visir (un primer ministre escollit a dit pel sultà dèspota de torn). Aquest tanca el bo als calabossos de palau i dóna una hora a la noia perquè decideixi casar-se amb ell o morir. Per complir els tòpics ja li podria deixar 1000 i una nits per rumiar-s’ho mentre ella troba un llàntia, la frega i en surt un geni per demanar-li el desig de salvar-los. Però la cosa no anirà d’això. El joc és de l’any 1989 i va ser el pioner en la tecnologia d’enganxar tot de ventoses a un individu per capturar-ne els moviments per després traslladar-los al monitor. Podeu descarregar-vos-el aquí.

On dius que vius?

Bon Repòs, Clavé, Alpens, Instrucció, Capolat, Mossèn Comelles, Saldes, Jaume Cascalls, Pirineus, Joan Oliver (Pere Quart), Mossèn Marcel·lí, Puig-reig, Germà Franciscà P. Antoni Baylina, Pare Postius, Sant Jaume de Frontanyà, Josep Badia i Sobrevies, Lluís Rosal, Falsilles…

Es veu que tot això són noms de carrers i places de Berga.

Tot i que vivim en una ciutat de menys de 20.000 habitants (de moment), si no ets un especialista en el coneixement de l’entramat urbà de Berga, és impossible trobar o saber ubicar tots aquests carrers esmentats, i molts altres, sense l’ajut d’un mapa.

Com a tot arreu, la denominació dels nostres carrers i places té una llarga història. Encara avui, alguns punts de la ciutat els seguim identificant tal i com ja ho feien els berguedans del segle XIV, però la majoria dels nostres carrers més antics han vist canviar el seu nom oficial, i el costum popular d’anomenar-los, diverses vegades.

La mirada dels 30 anys

El Josep Pla, un bon amic d’aquest bloc, vol tornar a treure el cap. Ell ja sap com va això de néixer, créixer, fer-se gran i morir i, xerrameca com és, no se’n sap estar d’explicar-nos les seves experiències i la seva manera de veure les coses de la vida.

Avui vol parlar-nos de les persones que ja tenen 30 anys. A veure què diu:

“La cara dels homes i les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació (…)

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia -de la il·lusió i la poesia dels disset anys.