Ho volia saber tot

Després de fer 2n de Batxillerat, i per poder entrar a la universitat, recordo que ens van fer un omplir un paper on indicar, per ordre de preferència, quina llicenciatura, i a quina universitat, volíem començar. En el meu cas, el dia abans d’entregar el paperot encara no sabia quina carrera triar. No és que dubtés entre 15 o 20 de diferents, però la cosa sí que ballava entre tres o quatre.

No sabia si escollir Periodisme, Humanitats, Sociologia o Història. Veient-me perdut, molt perdut, entre dubtes, comentaris que em feien i pel·lícules que m’anava muntant jo solet, el meu pare em va dir: tu què vols fer?

Vaig arronsar una mica les espatlles i, no gaire convençut, vaig respondre: home, a mi m’agradaria fer Història. Ell em va mirar i va dir-me: doncs ja està. Fes Història. Suposo que el meu pare devia pensar: tant per tant (les 4 opcions que em diu vénen a ser la mateixa collonada), que triï allò que més gràcia li fa.

Tenint el recolzament de l’autoritat paterna, vaig acabar de decidir-me. Feia temps que sabia que Història era la carrera que més il·lusió em generava, però no ho acabava de veure clar degut a la mala premsa que m’havia arribat d’ella: un conjunt de comentaris, per diferents bandes, que es podrien sintetitzar en allò de no ho facis perquè Història té molt poques sortides.

Un cop va quedar clar que, després d’aquell estiu de l’any 1999, començaria Història a la UAB, em vaig anar il·lusionant: fent aquesta carrera, pensava, aprendré moltes coses. Per exemple, segur que ho sabré tot de la Guerra Civil.

Tenia 18 anys, sóc català i volia estudiar Història. Amb aquest panorama, no és estrany que comencés la meva etapa universitària amb una petita fixació intel·lectual: la Guerra Civil de 1936-1939. Abans de començar les classes, tenia clar que volia aprofitar aquells anys d’estudi per, sobretot, empapar-me de CNT, Companys, POUM, Largo Caballero, Comitè de Milícies Antifeixistes, Fets de Maig, 18 de juliol, PSUC, Franco, Negrín, Durruti, Mola, Gernika, Batalla de l’Ebre, bombardeigs de 1938, l’exili…

Van anar passant els anys i l’objectiu inicial va decaure. Per què? Motius diversos: mentre vas avançant la carrera, fas moltes assignatures sobre temes ben diversos i els interessos i estímuls intel·lectuals es van ampliant i diversificant i, a la vegada, ràpidament vas veient que saber-ho “tot” d’un conjunt temàtic tan ampli i complex com la Guerra Civil és impossible. No n’hi ha prou amb prendre apunts de la guerra durant 4, 5 o 8 classes. Tampoc és suficient llegir el dossier del curs més dos o tres llibres, i uns quants articles,  recomanats pel professor de torn. Per tenir uns coneixements amplis, no superficials, sobre el tema has d’estar disposat a menjar-te molta pols d’arxius i biblioteca. Tu tries.

Personalment, vaig decidir (bé, no és que ho decidís un dia concret, va ser la inèrcia del dia a dia) que sense saber-ho “tot” sobre la Guerra Civil també es pot anar tirant. Això no vol dir, però, que un bon dia em digués que, a partir d’aquell moment, la nostra guerra em deixava d’interessar. No. De tant en tant, encara hi torno, ja sigui mirant un documental, una pel·lícula o llegint.

L’últim llibre centrat en la Guerra Civil que m’he llegit es titula La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) i és obra de Josep Termes i Arnau Cònsul. És un llibre-entrevista, publicat aquest any 2008, on el Josep Termes, historiador de prestigi i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ens explica -de forma amena i per un públic ampli- els moments i qüestions clau que envolten el controvertit tema de la Guerra Civil.

Llegint aquest llibre, m’ha acabat de quedar clar que aquella vella i caducada fita de saber-ho “tot” sobre la Guerra Civil em queda lluny, molt lluny. La millor demostració és que en aquest llibret de resum i síntesi hi he trobat dades i aspectes de la guerra que no sabia o ja gairebé havia oblidat. Posaré uns quants exemples:

- Per començar, dues declaracions -citades a l’inici del llibre, per arrencar forts- que el Franco va deixar dites (el 29 de juliol de 1936, pocs dies després de l’esclat de la guerra) en una entrevista concedida a un periodista nordamericà: Salvaré España del marxismo al precio que sea. A continuació, pregunta del periodista: ¿Y si eso significa fusilar a media España? Resposta del futur dictador: Repito, cueste lo que cueste.

- En el conjunt del llibre, m’ha sobtat el to molt crític que el Termes dedica als anarquistes i als “excessos” revolucionaris (és a dir, violència i assassinats) que molts d’aquests portaren a terme, després del cop militar, en nom de la revolució. En aquest sentit, el Termes recorda, per exemple, que una de les primeres mesures que adoptaren els anarquistes, a Barcelona, després de sufocar l’alçament militar, fou obrir les presons: “i en va sortir tothom! Presos polítics, pocs, i criminals de tota mena, que eren la majoria, i van ser els primers d’aconseguir armes. Alguns se’n van anar al front, d’altres… van sumar-se al caos”.

- He dit que el discurs crític de l’autor cap al paper jugat pels anarquistes durant la guerra, especialment els primers mesos, em va sobtar. Em va sorprendre perquè el Termes el tinc per un home esquerranós i que té simpaties pel món anarquista català dels anys 30. Tanmateix, com a historiador, i com a català que estima aquest país, considera que alguns o molts anarquistes, durant la guerra, foren responsables d’actes i fets criminals que s’han de denunciar. Un d’aquests anarquistes tacats de sang i misèria humana seria l’anomenat Cojo de Málaga, que, després dels fets de juliol del 36, passà a controlar el comitè revolucionari que s’organitzà a Puigcerdà. Des d’aquesta posició, practicà tota mena de crims i, segons sembla, feia pagar comissions a les persones que volien travessar la frontera per fugir.

En el nucli de poder que aquest personatge muntà a la Cerdanya, un dels pobles que no controlava era Bellver. Per posar-hi remei, intentà conquerir el poble amb l’ajut de 250 cenetistes armats. Bellver va resistir i El Cojo morí durant l’atac.

- Canviem de bàndol. Ja havia llegit que els nacionals van comptar amb el suport militar de catalans que constituïren el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, però no sabia que fossin tan “ultres”: quan entraven en combat, entonaven el Virolai. A l’altra banda també hi havia lluitadors que avui ens poden semblar pintorescos. Per exemple, rabassaires que marxaren cap al front amb la faixa i les espardenyes.

- A mesura que la guerra anava avançant, i es feia més llarga, va aparèixer un problema que acabà esdevenint una obsessió, la gran obsessió: la gana. A partir de l’any 1938, molts catalans i catalanes comencen a patir gana. Per aconseguir menjar, es pensà en tota mena de remeis i possibles solucions. Per exemple, en el cas de la gent de ciutat, diverses persones es passejaren pels camps i boscos més propers per recollir herbes que volien imaginar comestibles. No sempre ho eren.

La situació era tan dramàtica que els animals del zoo de Barcelona foren sacrificats i els gats i els coloms tendiren a desaparèixer de la gran majoria de ciutats.

En aquell marc, la Generalitat va editar un llibret, adreçat als ciutadans, que avui ens pot semblar d’un humor negre molt fi. El llibret es titulava El menjar en temps de guerra i s’hi podien llegir recomanacions del tipus “atipar-se és poc sa”.

- Evidentment, el Barça també va patir la guerra: l’any 1936, tenia 7.700 socis. Tres anys després, només eren 3.000.

- Un altre capítol important de la Guerra Civil són els brigadistes internacionals, combatents vinguts d’arreu del món per lluitar, i morir, contra el feixisme. Com tots els altres temes que estem tocant, hi hauria moltes coses a dir, però respecte els brigadistes, ara, em limitaré a fer quatre apunts molt breus: la majoria de brigadistes eren jueus; a la batalla de Guadalajara, els brigadistes italians s’hagueren d’enfrontar contra les tropes italianes que Mussolini envià per donar suport a Franco; el bàndol republicà comptà amb el suport del batalló Abraham Lincoln, del qual formaven part un conjunt de negres americans que atemorien l’enemic (aleshores, la gran majoria de catalans i espanyols no havien vist mai un home negre). Per últim, recordar que els brigadistes no van venir de turisme. 10.000 d’ells moriren lluitant.

- Per acabar, vull recordar la quinta del biberó; aquells noiets (nascuts el 1920) que foren incorporats a l’exèrcit de la República el mes d’abril del 1938, quan només tenien 17 o 18 anys. Termes ens recorda que estem parlant de jovenets que, en molts casos (sobretot els que vivien al camp), no s’havien allunyat mai més enllà de 20 km de casa seva. Noiets que foren enviats a morir a la batalla de l’Ebre. Diu Termes: “els nacionals tenien la posició ben ocupada i enviar-hi tropes i més tropes només va servir perquè els soldats caiguessin com mosques. Hi ha molts testimonis, horrorosos, que recorden com, a més dels crits de dolor, se sentien veus adolescents demanant per la mare. I no hi havia manera de recollir els ferits. És més: els qui gosaven tornar enrere rebien trets dels seus mateixos oficials”.

Si teniu ganes de fer una repassada ràpida a la Guerra Civil, aquest és un bon llibre.

Sergi