En més d’una ocasió, algun comentarista d’aquest bloc ha deixat escrit que algunes entrades o comentaris d’aquesta càlida llar desprenen massa “radicalisme” i poc respecte cap a certes posicions, actituds o comportaments de polítics, ciutadans i futbolistes.
No n’hi ha per tant. Que a vegades s’escapi un puta espanya o algun insult cap als que contribueixen a reforçar les cadenes que ens lliguen a Espanya és comprensible. És la inofensiva ràbia i impotència dels qui voldríem marxar d’Espanya (sense abandonar la nostra terra) i no ens deixen ni sabem com fer-ho.
Però, malgrat tot, diria que som uns moderats. Ja fa molts anys que existeixen catalans que escriuen contra Espanya i que ho fan amb molta més duresa i agressivitat que no pas nosaltres. Ja fa molt temps, també, que la literatura catalanista genera afirmacions i comentaris d’aquells que no es poden dir. Només hem de mirar enrere i…
Trobarem, per exemple, Lo Pi de les Tres Brancas, un quinzenari que podien llegir (sí en sabien) els berguedans i berguedanes de fa més de cent anys. En el número que sortí publicat el dia 31 de gener de l’any 1899, l’editorial es titulava De ponent ni vent ni gent i els lectors hi trobaven advertiments com el següent: “no ‘ns vindrà res de bo d’aquella gent d’enllà del Ebro, tenen les dents massa esmoladas (…) No hi posem fé a paraulas enganyadoras, ben clarament ho diu l’adagi que may falla: ‘De ponent ni vent ni gent’“.
També fa una mica més de cent anys existia un setmanari que es deia La Tralla. Mentre va durar -entre els anys 1903 i 1907- no escassejaren els articles que expressaven plantejaments catalanistes “radicals” ni tampoc contínues denúncies i processos judicials contra els seus continguts. Una de les singularitats d’aquest setmanari és que la signatura “VIC ME” (Visca Catalunya i Mori Espanya) no va faltar a cap dels números publicats.
L’any 1907, La Tralla fou clausurada per culpa d’un article que alertava de les conseqüències funestes per a Catalunya que podien tenir els casaments d’hereus catalans amb noies castellanes. Malgrat aquesta imposició de la “justícia” espanyola, els responsables de la publicació no van claudicar. Un mes després del tancament feien nèixer la germaneta de La Tralla: la Metralla.
El lema d’aquesta nova revista fou Tenint la ploma per arma / per metralla raó i dret / el castell del centralisme veurem caure promptament. En els seus números sovintejaren referències -Ja hem rebut- a les denúncies i persecucions judicials que rebia la publicació. El 1909, Metralla també fou clausurada.
Uns quants anys després, el 1945, i des de l’exili, Josep Palau i Fabre (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1999) també va parlar clar (contra els col·laboracionistes amb el règim franquista): “Ajudar d’una manera activa a l’ensorrament de la nostra llengua és una feina que es paga cara; col·laborar activament a esborrar del nostre poble la consciència nacional (…) és una tasca que es paga amb el cap”.
Algunes de les cites i informacions que formen part d’aquesta entrada les he llegit a Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar, un llibre escrit per Quim Torra i que ha sortit publicat fa ben poc.
En aquest llibre hi podem trobar, també, una proposta de definició de què és el catalanisme, i qui és catalanista, que considero plenament vàlida i vigent. La va escriure Eugeni Xammar, periodista i home de lletres, el gener de l’any 1936. Diu així:
“És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”.
Sergi
A mi sempre m’ ha agradat aquest tros, que cito a vegades:
“L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.”
Del llibre “Justificació de Catalunya” (1955) de Mossen Josep Armengou. Berga 1910 – 1976.
Ja estic més tranquil. Quan el president va crear el discurs més rellevant del segle XXI (alerta, embaucadors per tot arreu), va recolzar-se en un concepte -embaucar- que no és present, només, a la llengua castellana. També forma part del patrimoni lingüístic català.
En tinc la prova. En el llibre que he esmentat -”Periodisme? Permetin!”, de Quim Torra- podem llegir-hi un article de l’Eugeni Xammar, escrit l’any 1905, que diu així: “La taifa de redemptors forasters que ajudats per uns quants catalans bords tenen a son càrrec la tasca criminal d’enganyar miserablement al proletariat català empleen tots els medis perquè l’EMBAUCAMENT duri”.
Xammar es referia als lerrouxistes, uns embaucadors de “cuidadu” que no paraven d’intoxicar tot dient que catalanisme i defensa dels interessos i les necessitats dels obrers eren incompatibles.
A mi no em fa res ser titllat de “radical”. Radical ve de la paraula arrel, per la qual cosa, el radicalisme és el moviment pel qual s’han/s’haurien d’anar a buscar els problemes per la seva arrel. De vegades ho aconseguim i d’altres vegades, no, però la intenció hi és. I sí que de vegades se m’escapa algun “Puta Espanya!”, però aleshores penso que no se m’ha escapat, sinó que ho he fet premeditadament.
De vegades, això de radical s’associa a anar amb pantalons Timberland, armilla North Face, portar una motxilla Servald, dos arracadots a les orelles i el cabell curt de davant i llarg de darrere, i amb la corresponent samarreta d’agermanament amb el País Basc, cosa que no he entès mai, aquesta mena de col·leguisme que, “suposadament”, hem de tenir amb els bascos bascos.
Total, que per entendre-ho millor, recomano el pornocantautor Chivi i la seva cançó “Radical”. És una bona manera d’entendre la tergiversació que ha patit el concepte.
El problema de sempre no són els forasters, sinó els autòctons que es baixen els pantalons. En tota la història sempre hi ha hagut un tractament diferent per als enemics i per als traidors. Als primers se’ls aplica la Convenció de Ginebra i se’ls tracta amb respecte, mentre que als segons se’ls penja. L’Armengou ja ho deia a la cloenda del Justificació de Catalunya: “La culpa de la situació de Catalunya és i serà sempre dels catalans”. També hi ha una bonica paràbola, la història dels Mau-Mau, que crec que és de Malcolm X. Us la transcric en castellà:
LEÍ UNA VEZ UN CUENTO EN EL QUE ALGUIEN
PREGUNTABA A UN GRUPO DE PERSONAS CUÁNTAS
DE ELLAS QUERÍAN LA LIBERTAD.
Todas levantaron la mano, creo que había
alrededor de 300. Entonces la persona dijo: Bien,
¿cuántas de ustedes están
dispuestas a matar a todo aquél que se
interponga en vuestro camino hacia la libertad?
Unas 50 levantaron sus manos y él dijo a
esas 50 personas: Ustedes quisieron la libertad y
dijeron que matarían a todo aquel que se
inerpusiera en vuestro camino. ¿Ven esos
250? Primero los liquidan a ellos, temen hacer lo
que sea necesario para alcanzar la libertad y les
impedirán a ustedes que lo hagan,
desháganse de ellos y la libertad
vendrá naturalmente.
Estoy con éso, éso es lo que los
Mau-Mau aprendieron. Los Mau-Mau se dieron cuenta
que lo único que se interponía en el
camino de la independencia del africano en Kenya,
era otro africano
Éso es lo mismo que ocurrirá
aquí. Tenemos demasiadas de nuestras
proprias gentes que se interponen en el camino.
Son demasiado escrupulosas. No quieren que los
califiquen como extremistas, o violentos, o
irresponsables, ¡sólo buscan su buena
imagen! Y nadie que busque una buena imagen
será libre jamás.
Ustedes tienen que tener una cosa en vuestras
manos y decir: miren, o ustedes o yo. Y les
garantizo que entoncés les dará la
libertad. Dirá: “Esta gente
está dispuesta a ello”. Les repito:
una cosa en vuestras manos. No definiré que
quiero decir con una cosa en vuestras manos: y no
quiero decir un plátano
No cal prendre-s’ho al peu de la lletra, però l’esperit de fons dicta clarament l’única actuació conseqüent per la llibertat dels nostres.
En Sostres, com sempre, hi vol dir la seva sobre el tema estrella dels darrers mesos: Israel i Palestina. No estic d’acord en moltes comparacions, però per això ell es posiciona i deixa clar de part de qui va. ¿Oi que no ho sabríeu endevinar? ;)
“Israel o Palestina, els Estats Units o l’Iran. La reina d’Anglaterra o Gaddafi. Les dones lliures o amb el cap tapat. El dret de viure en pau o bé ofegar els veïns al mar. Mossèn Ballarín o Maruja Torres. Convergència o el PSC. El president Pujol o Joan Saura. Els doctors de Harvard o els peluts de les universitats catalanes que assalten claustres. Manhattan o Gaza. Les escoles per instruir els infants o per amagar-hi arsenal. David Madí o Joan Herrera. El professor Culla o la Rosa Regàs. Santa Claus o Bin Laden. Les Torres Bessones o la Muqataa, Leonard Cohen o Amaral. Guantánamo o Castro. El que s’ensenya a les sinagogues o el que s’ensenya a les mesquites. Disneylandia o els camps d’entrenament d’Al-Qaida. L’esperança d’un món millor o els suïcides. La circumcisió o posar nens a les bases terroristes perquè quan te les ataquin poder dir que te’ls han mort. L’exèrcit americà o l’ONU: qui ha salvat més vides, qui ha lluitat més per la llibertat i per la pau? Haver de viure amagat als refugis o sortir a defensar-te. Vicent Sanchis o Antonio Franco. Un grup terrorista o un Estat democràtic. Larry King o Ramon Pellicer. George Bush o Saddam Hussein, i tinc ganes de veure a qui dels 2 tries. Defensar els valors d’Occident o que acabin amb ells. Poder dur la teva vida o no poder dur-la. El regadiu gota a gota o els ermots pedregars. Tel Aviv o Damasc. Poder tornar a casa o no poder-hi tornar. El Primer Món o retrocedir a la vergonya premental en què l’home encara no n’era en la seva totalitat. Els del mocador de l’Arafat fent el mico a les manifestacions barcelonines o les persones normals. L’Ànec Donald o Hezbol·lah. Democràcia o islamisme. Llibertat o totalitarisme criminal. La meva columna o la del costat.”
Encara que a vegades se’ns escapi alguna paraula potser malsonant, la gent d’aquest bloc som persones moderades i educades. I és que com deia el mestre Fuster, és de bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat. I prou sabem que hi ha persones, fets o situacions que no conviden, precisament, a escollir els qualificatius més ensucrats a l’hora de parlar-ne.
Dit això, vull compartir unes paraules potser poc moderades que no vaig llegir en aquest bloc ni en cap altre. Tampoc les vaig escoltar al bar. Les vaig llegir a “la Vanguardia”, tradicional oasi de moderació, sensatesa i bla, bla, bla.
Aquest dimecres, el Bozzo (el de Dagoll Dagom) va escriure una carta al director molt distreta. Després de carregar fort contra el Joan de Sagarra (articulista de “La Vanguardia”), acabava la carta certificant la validesa d’un comentari que, segons ell, no és difícil de sentir en el món de la faràndula: “El Joan és la pitjor obra del seu pare (el Josep Maria de Sagarra)… i mira que en va fer de dolentes!”.
El Nacho Novo (davanter del Glasgow Rangers) diu que els aficionats del Celtic no són gaire moderats en els seus cants dirigits a l’equip rival.
Ho explica així: “A mí me cantan: ‘Nacho Novo ojalá te mueras con una bala del IRA mientras duermes’, me han destrozado el coche, me han pintado amenazas de muerte en la fachada de mi casa, han colgado mi dirección en Internet…”.
Continuo dient que som moderats. Quan un jugador del Madrid, l’Espanyol o el Barça ens cau malament, nosaltres (la gent del bloc, la gent del bar) l’insultem amb més o menys gràcia i ja està, que passi el següent.
Malauradament, hi ha futbolerus que estan molt més sonats: http://www.marca.com/2009/03/15/futbol/futbol_internacional/1237123209.html
El Sostres diu que -quan parlem de les “relacions” entre Catalunya i Espanya- els catalans no hauríem de ser moderats: “En un país ocupat, els escriptors neutrals i els ben educats són per tirar-los a les escombraries. Pur col·laboracionisme. Normalitzen l’opressió i allarguen l’agonia”.
Com a bona moderada, l’Àstrid Bierge (quintacolumnista d’EL SINGULAR DIGITAL) escriu un article titulat: “Si jo fos espanyola”. No hase falta desir nada más.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/si_jo_fos_espanyola_37043.php
El Sostres continua dient que, contra Espanya i els catalans espanyolistes, no podem ser moderats:
“En el conflicte Catalunya/Espanya voldria explicar quina és exactament la meva opinió al respecte de la suposada tolerància que cal tenir amb les idees i les actituds dels altres.
(…) més enllà de les covardies i de les tebiors, dels peixos i dels coves i dels pescadors que caminen ja feixucs pel pes de tants anys, aquí hi ha hagut una sèrie de gent que han estat i són simplement i purament uns col•laboracionistes, uns que promocionen i patrocinen i faciliten i executen l’opressió i el saqueig d’Espanya i això no ha de quedar així quan aquesta nació sigui lliure. Si totes les opinions són perfectament vàlides -màxima que no comparteixo de cap manera- i totes han de poder ser expressades amb total tranquil•litat -màxima que encara comparteixo menys- aquí va la meva opinió. Els unionistes són col•laboracionistes i haurien de ser jutjats en una Catalunya lliure.
(…) Som una nació i estem ocupats i som encara més saquejats cada dia que passa. Això és un crim i hi ha una facció dels catalans que en són culpables, per col•laboració i afinitat, exactament igual que els espanyols que el perpetren. Perquè la nostra llibertat, quan comenci, tingui una base de profunda legitimitat, aquests crims hauran de ser depurats. Hi ha una sèrie de llistes que ja hauríem d’anar fent per agilitzar la feina del tribunal”.
Fa tres anys, va sortir al mercat un llibre titulat “Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs”. Ja en vam parlar: http://lagranjaberga.wordpress.com/2007/10/15/lluis-companys-heroi-o-sociata/
Fa uns mesos, el mateix autor, l’Enric Vila, va treure un altre llibre. Es titula “El nostre heroi Josep Pla”. Ja en parlarem.
Diferents crítics literaris, escriptors i garlaires de tota mena ja han expressat la seva opinió sobre aquest segon llibre. La majoria l’han deixat bé o molt bé. Alguns no tant. Fa uns dies, el Joan de Sagarra (fill de Josep Maria de Sagarra), des de La Vanguardia, va parlar, no gaire bé, de l’Enric Vila.
Aquest dimecres, el Sostres, des del seu raconet de l’Avui, sortí en defensa del seu amic i a l’atac contra els crítics d’aquest. Com sempre, no va ser gaire moderat. Parlant del Sagarra, va escriure: “aquest Sagarreta, sòrdid camàlic que viu de posar la paradeta d’encenedors i clauerets amb la fotografia del pare, no ha fet cap aportació a la cultura catalana. Botiguer de collonades, fill de les qualitats d’altri. Cap talent, cap gràcia. Agror, buidor, espanyolada”.
I encara podria haver sigut pitjor. Podria haver-li recordat allò que diuen: “El Joan és la pitjor obra del seu pare… i mira que en va fer de dolentes!”.
Podeu llegir l’article sencer del Sostres a http://paper.avui.cat/article/cultura/168629/poder/dun/llibre.html
El Sala i Martin, el directiu de les jaquetes (i figura més coneguda i reconeguda arreu del món que el nostre president autonòmic), diu que, en la defensa del nostre país i contra Espanya, no podem ser moderats: “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra (…) M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tan poc radical”.
Ell, que de números hi entén, parlant del nou finançament, diu: “em sembla fatal. Tot el que jo sento em sona a propaganda (…) una venda de fum molt ben orquestrada”.
Perquè entenguem més bé com ens prenen el pèl (des d’Espanya i des d’aquí mateix; des de la delegacions que els sociates tenen instal·lades en tots els llocs de “poder” de Catalunya), el Sala i Martin ens ho explica en format historieta: “el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80″.
Més Sala i Martin a http://politica.e-noticies.cat/sala-i-martin-fa-una-crida-al-sobiranisme-31149.html
Vaig escoltar la tertulia del dimarts a RAC1 on va dir aixo i val molt la pena. Per si ho voleu escoltar (fa menys mandra que llegir… he he)
http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0714%2009h%20(Dimarts%2014-07-09)%20El%20perque%20de%20tot%20plegat%20(%20).mp3
Ahir, des del seu blog, l’amic Sostres, sempre tan moderat, ens explicava què en pensa del sociata del Bolaño: “és una persona menyspreable. Una autèntica amenaça per a la llibertat, un càncer per a la democràcia. Les aigües més podrides del nostre sistema de clavegueres. Xusma de xusma, quinqui de quinqui. Tot en ell és deixalla. El dia que el cessaren, brindàrem amb xampany. Si algun dia em mirés al mirall i m’adonés que m’he convertit en Toni Bolaño creuria, malgrat les meves conviccions catòliques, en els beneficis higiènics de l’eutanàsia”.