El Berguedà no és pas un mal lloc per viure: les temperatures són suportables, tenim bones ombres i eugues, plou prou, bells paisatges ens contemplen i, per sort, la mare natura no ens sol tocar gaire els collons: quan hi ha terratrèmols ni ens n’enterem (el més greu que hem patit data del 1428); no hem tastat mai la sensació d’estar a més de 40ºC; la neu acostuma a ser més un desig o un regal que no pas una font de greus problemes; a vegades el vent del nord arrenca algunes teulades i s’enfila fins als 100 km/h, però tampoc passa gaire res (la pitjor ventada que hem patit no va venir de dalt, sinó de ponent, i va assassinar el perfum de la ginesta… i moltes altres coses); i , en general, el nostre cel sap ploure sense fotre gaire merder.
De tant en tant, però, la vida i la natura ens regalen putades. Pensant en la nostra història recent, la pitjor que se m’acudeix és la dels focs del 1994.
Uns quants anys abans, el 1982, avui fa 27 anys, els berguedans i berguedanes no patien pels boscos ni per salvar la casa del foc. El problema i el perill eren un altre: no parava de ploure i el riu Llobregat baixava molt esverat. Massa.
Últims comentaris