El Berguedà no és pas un mal lloc per viure: les temperatures són suportables, tenim bones ombres i eugues, plou prou, bells paisatges ens contemplen i, per sort, la mare natura no ens sol tocar gaire els collons: quan hi ha terratrèmols ni ens n’enterem (el més greu que hem patit data del 1428); no hem tastat mai la sensació d’estar a més de 40ºC; la neu acostuma a ser més un desig o un regal que no pas una font de greus problemes; a vegades el vent del nord arrenca algunes teulades i s’enfila fins als 100 km/h, però tampoc passa gaire res (la pitjor ventada que hem patit no va venir de dalt, sinó de ponent, i va assassinar el perfum de la ginesta… i moltes altres coses); i , en general, el nostre cel sap ploure sense fotre gaire merder.
De tant en tant, però, la vida i la natura ens regalen putades. Pensant en la nostra història recent, la pitjor que se m’acudeix és la dels focs del 1994.
Uns quants anys abans, el 1982, avui fa 27 anys, els berguedans i berguedanes no patien pels boscos ni per salvar la casa del foc. El problema i el perill eren un altre: no parava de ploure i el riu Llobregat baixava molt esverat. Massa.
En aquest vídeo podem veure quin aspecte presentava el Llobregat, després de les pluges caigudes els dies 6, 7 i 8 de novembre del 1982, als voltants de Guardiola de Berguedà. Com es pot apreciar, la fúria del riu -que baixava molt més ample que normalment- mossegà camps, carreteres i edificis. I és que va ploure molt: en 48 hores, a la Molina es 
recolliren 556 mm (la pluja que sol caure a Barcelona en tot un any), a la Pobla de Lillet 340 i a Berga gairebé 200.
Fàbriques i mines inundades, escoles i cases també ben plenes d’aigua, pobles incomunicats (com Saldes o Castellar de n’Hug), moltes cases sense llum ni telèfon ni aigua potable, ponts i palanques arrencades… Aquestes foren algunes de les conseqüències d’aquells aiguats del novembre de 1982.
Si algú vol deixar escrit algun record o coneixement d’aquells dies de tanta pluja, benvingut serà. Jo no en puc dir res més: només tenia un anyet.
Sergi
Jo la veritat es que tampoc ho recordo, tambe tenia un any quan va passar. Pero aquests aiguats sempre han format part de l’imaginari de la meva familia. N’he sentit a parlar cops i cops i gairebe m’ho se de memoria. En fare un resum:
Amb els meus pares estavem a casa als meus avis al Collet. Davant del mal temps i avans no fos massa tard, els meus pares van decidir que haviem de marxar cap a Berga, pero a mig cami (alla on ara hi ha el tunel de la Nou) ja vam haver de girar perque l’aigua tallava la carretera. Els meus pares expliquen que dels marges de la carretera sortia aigua per tot arreu, entremig de la terra.
A davant de casa els meus avis l’aigua es va endur un pont, uns quants horts i moltes barraques que hi havia amb gallines, conills, carbo i fusta.
Als seguents anys si algu gran em denava on eren les gallines, jo ho tenia clar: “al patanu!”
A jutjar de com en parlaven a casa, devia ser espectacular.