Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres

Afanya’t princesa

És la més guapa. Ho ha sigut sempre. T’ha agradat tota la vida. No l’has pogut tastar mai. Alguna nit semblava que potser sí, però al final sempre era que no. Tu no. Molts altres gilipolles sí, però tu no.

Durant setmanes, mesos o anys vau xerrar molt, éreu gairebé amics. Quasi, però no n’éreu. Les peces no encaixaven: tu volies molt més. La desitjaves sencera, tota per tu. I ella… tu no sabies entendre què volia ella de tu. Només recordes que et feia tornar boig: sempre era que no, però volies imaginar que un dia seria sí. Vist amb perspectiva, queda clar que, com es diu ara, eres un pagafantes.

Si necessiteu una petita, inútil i agra venjança contra la princesa que us va fer patir i arrossegar durant tantes nits o anys, podeu llegir en solitari, o recitar davant d’ella, unes paraules que un dia va escriure el Sostres.

Contra les males estones que ens han fet passar les noies que, de jovenetes, han viscut de l’ofici de ser tia bona, i com a petitíssim consol pels dissortats que hem perdut massa nits sortint a buscar princeses per l’endemà despertar-nos sempre acompanyats de la mateixa (l’Amarga Ressaca), Afanya’t, princesa, un article que va sortir publicat a l’AVUI el dia 21 de gener de l’any 2007.

Les berguedanes estan bones

Les italianes sí que són guapes! A veure si ve un autocar de sueques i… ; no puc baixar a Barcelona, estan massa bones… totes; jo tinc un especial predilecció per les valencianes; doncs a mi m’agraden les espanyoles ben espanyoles. Calleu. Les berguedanes estan bones.

Penseu en la Patum. Noies guapes per tot arreu. De 16 anys en amunt, i fins molt amunt, o, si ho preferiu, de 50 en avall… i fins molt avall. Sí que n’hi havia de forasteres, però la majoria eren de la terra: de Berga mateix o d’algun poblet o masia dels Països Berguedans.

Insisteixo: les berguedanes són belles. Ara, l’any passat i segles enrere: “Veuràs minyones de plata que anden pels carrers“, deia, fa 400 anys, el rector de Vallfogona parlant del paisatge urbà de Berga. El baró de Maldà, l’any 1811, li donà la raó: “jo també dic haver-hi (a Berga) algunes cares d’estes bastant boniques i brilloses en lo caminar“.

Les rosses de Sant Jordi

Sergi, avui toca agafar la bici. Em vaig fer cas. Coincidint amb el dia de Sant Jordi, vaig omplir l’ampolla d’aigua i vaig començar a pedalar. La intenció era pujar al capdamunt de Casampons, baixar a Pedret, deixar la bici lligada en algun arbrot i començar a caminar direcció Sant Miquel de les Canals, passant per Santa Eugènia, Bosoms i el Mascaró: territori maqui.

No va poder ser. Baixant cap a Pedret, vaig voler explorar algun dels camins per on ens van fer passar el dia del Cross de Berga i em vaig emmerdar. Molt. Buscant camí on no n’hi havia, vaig acabar ficat dins un bosc molt espès, ple d’arços i esbarzers. La meva merda de bicicleta i jo. Si algú ens hagués vist, hauria pensat: què fa aquest imbècil?.

Quan vaig aconseguir sortir d’aquella petita selva situada a tocar del Llobregat, vaig haver de fer front a un nou enemic: les abelles. Havia vist un cartell on deia “Alerta, abelles”, però no n’havia fet gaire cas. Mal fet. Quan em pensava que el mal moment del dia ja havia passat, vaig començar a sentir molt soroll. No eren mosquits. Eren abelles. Moltes. Semblava que em volguessin atacar. Per aquí no hi passo. Mitja volta i a buscar un altre camí.

D’excursió al Menfis

Aquest dissabte baixem al Menfis. Sí, sí, anem-hi. Va, jo també. Aquesta vegada o mai. M’hi apunto. Ja us ho dic ara: sortiré amb sabates.

Havíem de ser molts. Cervesa en mà, tothom s’allistava: era el dia de tornar al Menfis.

A l’hora de la veritat, en el moment d’agafar el carrer Barcelona i no parar de baixar fins arribar al Xocolat, vam fer recompte i… érem quatre. Els quatre mosqueters? Els quatre magnífics? Els reis de la pista? Els quatre retrassats? 4 vells.

Així ens van dir. Sortint de la General per iniciar la llarga marxa cap al destí fixat, dos jovenets diferents se’ns van mirar com si patíssim d’algun mal i, qüestionant la nostra determinació, van dir-nos: però si sou vells.

Les princeses de TV3

L’altre dia, tot dinant, aixeco el cap per mirar la tele i topo amb una preciositat que no esperava veure. Estaven fent el Tvist i la presentadora no era la de sempre (la Mari Pau Huguet, al bar coneguda com a Mari Clau Polvet). Allà, entremig dels fideus, se’m va aparèixer una noia rossa i riallera. Es diu Elisabet Carnicé. En descobrir-la, el meu primer pensament fou: “collons, quina euga!”.

Embriagat de tanta bellesa, precipitadament vaig dir-me: potser és la tia més bona de la història de TV3.

O potser no. No hauríem de menysprear noies/dones com la Ruth Jiménez, la Júlia de Poblenou, la Màbel del Club, la Beth, l’Eva Cargol, la Bibiana Ballbé, l’australiana de Ventdelplà o la gran senyora de la història de la tele catalana: la Montse Guallar, especialment esplèndida en aquell capítol de la Memòria dels Cargols on era “la rossellona”.

Garlar de les ties bones de la història de TV3… És veritat. Teniu raó. Això no serveix per a res. De fet, com tantes altres coses que fem cada dia. Per tant, no tingueu vergonya: confesseu les vostres dèries. Compartim obsessions i frustracions.

Sergi

Granger busca esposa

Què s’ha de mirar els dilluns a la tele? El Ventdelplà? Noooo! Poseu la Cuatro per veure Granjero busca esposa, un programa inspirat  clarament en els escrits A l’atac! d’aquest bloc.

Granjero busca esposa és l’adaptació del format d’exit internacional The farmer wants a wife. El programa donarà l’oportunitat a sis homes de pagès de trobar l’amor entre un grup de dones que estan disposades a canviar de vida. Nides, Tito, Carlos, David, Guillamet i Aitor poden ser els afortunats.

Extracte de la web del programa:

“Hombre de campo, trabajador y bien acomodado, busca chica urbana, valiente y atrevida, para aventura en la granja y lo que surja.”

Xavi Sergi

Paraules d’amor

Què collons és aquest títol tan ensucrat i joanmanuelserratià? Tranquils, ja hi tirarem un polsim de sal. I pebre i tot, si fa falta.

No fa pas gaire temps, les meves nits de dissabte sempre acabaven decaient a la mateixa hora i lloc: entre les 3 i les 5, al pis de baix de La General. No és pas que fos un lloc especialment agradable -calor, fum, ben apretats, molt xivarri-, però cada setmana igual.

Habitualment, arribava a aquest local acompanyat de força gent -tot tius-, i a mesura que les cerveses anaven baixant -ara una Estrella, després una Voll i no ens descuidéssim pas la Bud-, la gent tendia a disgregar-se. Que potser anaven a ballar? No. Començava el ritual: anar donant voltes a veure si…

Alguns dies, fart de veure’m deambular, el company Quicot se m’acostava i em preguntava: Quina t’agrada? Jo li deia: Home, unes quantes. Ell insistia: t’has de decidir. Tria’n una i llença-t’hi. Ja sé que costa, però ho has de fer.

Sant Ambrós 1995

Aquesta història comença, em sembla, al pati de La Salle. Concretament, al banc que queda més a prop de l’escala per on pujàvem i bàixavem entrant i sortint de classe.

Situem-nos: primers dies de desembre de l’any 1995, hora del pati, uns quants xavals de 14 anys que ens crèiem molt crescuts, molt llestos i molt ben parits començàvem a planificar una gran farra. Ja érem grans i tocava pensar en nenes, beure i fum. L’únic problema és que els nostres pares no ho veien de la mateixa manera. Nosaltres volíem creure que la nit ja era nostra, però ells deien que no.

Ens era igual. Més tard o més d’hora, hi hauria farra. Vam posar una data: el 7 de desembre. Era un dia de festa, no teníem cole. Ens vam dir que la faríem grossa. Tan grossa que la festa havia de tenir nom propi. I així va ser: en vam dir Sant Ambrós. Què, un sant per designar un dia d’intoxicació massiva? Sí. A l’agenda del cole posava que el dia assenyalat era Sant Ambrós i nosaltres ens vam limitar a fer cas d’aquella agenda carregada de sants i aforismes més o menys carrinclons.

Fixat el dia, tocava posar-hi hora. Si no ho recordo malament, vam quedar havent dinat, cap a les 4 de la tarda. Estava tot preparat: un pis per nosaltres, molta gent convidada, beure a dojo, una mica de cànem i el tauler. Sí, un tauler on practicar un joc molt evolucionat: tirar el dau i anar avançant. Buenu, més que avançar, es tractava de mamar. El dau deia un 3? A beure cervesa. Ostres, quina sort, he tret un 4! Xupitu de vodka per l’afortunat. I si treies un 6, whisky de destrucció massiva.

Anar de putes… una llarga història

Quan és dissabte, i estem eufòrics, i estem contents de gaudir d’una nit més d’amistat, bona companyia, alegria, futbol i aigües del bar, no és pas estrany que algú deixi caure sobre la barra els conceptes casa de putes o anar de putes.

Quan això passa, la nostra referència a les putes acostuma a ser inofensiva, buscant fer gràcia, però en alguna ocasió també pot ser que formi part d’un discurs de lament -amb el cap mig caigut després de tanta cervesa i tan poca fortuna- del tipus si la cosa segueix així, acabaré anant de putes.

A les nostres converses de barra, les putes hi sovintegen, però aquestes paraules expressades en sessió de bar no acostumen a generar excursions d’aquest tipus.

En el meu cercle masculí més proper -que jo sàpiga- no es va de putes. Se’n parla, però no s’hi va. I si algú hi va, no ho diu. Som estranys -en comparació a la resta de catalans postadolescents- en la nostra relació envers les putes? No ho sé.