Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres

Ripeti partita

Si hagués de descriure els meus anys universitaris destacant unes quantes paraules o mostrant certs objectes, un d’ells hauria de ser la Play Station.

No recordo com va arribar al nostre pis d’estudiants, però sí sé que la pobreta va haver de treballar moltíssimes hores. Moltes mans utilitzaren els seus mandus i diferents jocs ens alegraren aquelles tardes i nits barcelonines.

Un bon dia, algú va inserir dins la nostra Play un nou joc de futbol. Les referències eren boníssimes: jugueu-hi, jugueu-hi, és molt guapu. Molt millor que el FIFA. Pots comptar, escèptic, vaig pensar. Però si els gràfics són una merda, vaig dir. Tu prova’l i ja em diràs el què, va ser la resposta.

Aquell sagal tenia raó: la nova diversió es deia ISS Pro Evolution. Aquella nova manera de jugar a futbol, i els lemes de la presentació del joc -allò de “Believe in your dreams” o “We are a football tribe”-, s’apoderaren de nosaltres. El joc era tan viciós que transformà el nostre dia a dia. Necessitaves jugar-hi.

Athanagia 2008. Tetris

Curiós que en una indústria dominada aclapadorament pels Estats Units i el Japó, el producte que probablement ha tingut més èxit i coneix més gent sigui rus. Alekséi Pázhtinov (Алексе́й Па́житнов) va inventar-se i programar el Tetris (Тетрис) l’any 1985, segons algunes fonts en una sola tarda. Després de diferents estira-i-arronses legals degut a que la patent del joc estava mig compartida entre el creador i l’estat soviètic, el joc es comercialitza als països occidentals l’any 1987 amb l’afegitó “Fabricat als EEUU, creat a l’estranger”. El 1989 Nintendo aconsegueix els drets i catapulta totalment a la fama el Tetris, gràcies a incloure’l sempre al pack de comprar la consola portàtil Game Boy. Alhora també va llançar a la fama la música d’aquesta versió, basada en la cançó folk russa Korobeinki (Коробе́йники).

Athanagia 2007. Donkey Kong

Goril·la ruc. Amb un títol tan poc atraient ni comercial no semblava que això hagués de resultar massa exitós. Doncs tot al contrari.

L’argument estava clarament inspirat en el clàssic del cinema “King Kong”. Un simi bastant gros i descontrolat rapta una noia i s’atrinxeren a les altures. Però per no fer un plagi descaradíssim, els rescatadors no són un grapat d’avions, sinó un sol home amb aires de “deixeu-me sol, això ho arreglo jo”. L’heroi que havia de rescatar la noia era un lampista italià rodanxó, vestit de vermell i amb gorra. Encara no l’havien batejat oficialment, però després l’anomenarien Mario. Aquest serà a la història dels videojocs el que la Patum és a la història de Berga, el que els Beatles són a la història de la música o el que Barça és a la història de Catalunya. Gairebé res.

Athanagia 2006. Hyper Olympics

Ha estat un estiu de jocs olímpics i paralímpics així  que aprofitarem per recordar un joc d’atletisme. L’Hyper Olympics (o Track & Field en versió americana) és un joc bastant primitiu, de l’any 1983, la meva quinta. El primer era per màquines recreatives i disposava de 6 pantalles diferents: cadascuna era un esport diferent i per passar a la següent s’havia d’aconseguir una marca mínima. Les proves eren els 100 metres llisos, salt de longitud, llançament de javelina, 110 metres tanques i salt d’altura. En acabar el joc es tornava a començar amb unes marques mínimes molt més exigents. Les millors marques de cada prova quedaven registrades per passar a la posteritat.

Athanagia 2005. Simcity

“Benidorm no es va fer en dos dies”
Avui el tema anirà de ser constructius/especuladors. Sense contar extensions i actualitzacions, fins a la data actual han aparegut 4 Simcity’s per ordinador diferents. Realment només m’he viciat profundament als dos primers. A diferència d’altres jocs d’estratègia, no cal putejar ni aniquilar els pobles veïns perquè el nostre vagi millor.

En un principi en el que es basen tots els jocs d’estratègia, inicialment som escollits de manera totalment antidemocràtica líders d’una porció de mapa. En el Simcity l’objectiu no és altre que crear una ciutat del no-res amb un pressupost i tecnologies inicials determinats. La quantitat inicial de calers ve a ser el nivell de dificultat. L’any inicial no és tan important. El primer pas indispensable es tenir electricitat. Si engeguem al 1900 només podrem construir simples centrals elèctriques a base de carbó, però són barates; també podem començar més enllà del 2000 i escollir energia nuclear (de fissió i fusió!), eòlica, solar… però el nostre pressupost pot patir per pagar-les i mantenir-les.

Athanagia 2004. Prince of Persia

Com salvar una princesa en una hora? Amb aquest simple argument comença un joc de plataformes d’aparença inofensiva que ocultava certs aspectes gores. El nostre personatge és l’amant d’una princesa persa que com a via ràpida per accedir al poder també és ambicionada per un malvat visir (un primer ministre escollit a dit pel sultà dèspota de torn). Aquest tanca el bo als calabossos de palau i dóna una hora a la noia perquè decideixi casar-se amb ell o morir. Per complir els tòpics ja li podria deixar 1000 i una nits per rumiar-s’ho mentre ella troba un llàntia, la frega i en surt un geni per demanar-li el desig de salvar-los. Però la cosa no anirà d’això. El joc és de l’any 1989 i va ser el pioner en la tecnologia d’enganxar tot de ventoses a un individu per capturar-ne els moviments per després traslladar-los al monitor. Podeu descarregar-vos-el aquí.

Athanagia 2003. Maniac Mansion

Un meteorit intel·ligent i radioactiu cau al jardí de la mansió d’un brillant científic sonat i s’apodera de la seva ment, li fa segrestar una animadora i l’amenaça de xuclar-li el cervell. El xicot de l’animadora i la seva colla intentaran rescatar-la.

Això és l’argument d’una pel·lícula de sèrie B, tirant cap a la Z? No! És el primer joc dintre del gènere d’aventures gràfiques. El Maniac Mansion és el pioner del seu gènere i va sortir l’any 1987, però al nostre país va arribar una mica més tard i en castellà. Alguns trets que el fan diferent de la majoria d’aventures gràfiques són l’obligació d’haver d’escollir personatges amb habilitats diferents. Això implica que el joc té diferents “finals feliços” depenent de les accions decidim/podem fer. Una altra característica és la possibilitat que mori algun dels nostres personatges incloent-hi el protagonista, però continua essent possible acabar-se el joc amb un “final menys feliç”. Si no anem amb compte podem provocar una explosió atòmica que destruirà la mansió i aniquilarà a tothom, bons i dolents. És la manera més fàcil d’acabar el joc, però d’una manera una mica dràstica.

Athanagia 2002. Street Fighter II

Avui em posaré violent i la cosa anirà d’òsties. El Street Fighter II és de l’any 1992 i no és el primer lloc de lluita que es va crear ni potser el millor, però indubtablement és el que va fer un salt qualitatiu més gran, va tenir més adeptes, va popularitzar-los i va contribuir a engrandir el debat sobre la violència als mitjans afegint-hi els videojocs. Curiosament va ser la segona part d’una saga en que la primera va passar sense pena ni glòria.

Com a mínim s’hi podia jugar en les màquines recreatives que valien 5 duros el crèdit i després també a la Super Nintendo. Molta gent se la va comprar exclusivament per aquest joc. Calia un comandament amb 6 botons a part del cursor per fer cops de puny i cosses fluixos i ràpids, mitjans, o forts i lents. Per fer atacs especials calien unes combinacions capaces de desllorigar algun canell encarcarat. Anar competint contra l’ordinador fins acabar-se el joc tenia força gràcia, i fins i tot eren còmics els combats de sumar extrapoints on el contrincant era un cotxe indefens i nosaltres ens limitaven (com un vàndal qualsevol) a rebentar-li tots els retrovisors, vidres, portes i motor. Però el punt més fort eren les batalles entre dos jugadors humans i els “piques” personals que es podien crear, especialment si els dos tenien més o menys el mateix nivell. Molt mal vist prémer la pausa a mitja guitza voladora per estudiar atacs especials al llibret d’instruccions.

Athanagia 2001. Pac-Man

Comencem una nova secció que pretén aparèixer regularment. Parlarem d’una indústria que els últims anys està generant més calers i pirateria que el cinema quan semblava impossible: els videojocs. Però no tractarem consoles ni títols actuals, simplement perquè ja no consumeixo aquestes novetats i no sabria que dir-ne a part de que estan molt ben fets i bla bla bla… Malgrat tot, es pot dir que el Sergi ja va fer el primer capítol o pròleg de la secció quan ens explicava les hores invertides al PC Futbol.

Engegarem amb el primer videojoc que recordo haver jugat, el Pac-Man. De fet, poca memòria em queda d’aquell esdeveniment: no sé ni quants anyets tenia ni en quina plataforma vaig jugar-hi, probablement en una màquina recreativa de bar. Posteriorment una consola Nintendo de 8 bits va anar a parar a casa meu per iniciar-me totalment al món de les viciades a l’hora de berenar. Un dels cartutxos era el Pac-Man. Era bastant negat jugant-hi i dubto que arribés a la tercera pantalla.