Aquesta ja l’he vist…

Agafes el diari per mirar què fan avui a la tele i… Collons, ja la tornen a fer!?

Estàs fent zapping i et veus obligat a acceptar la tossuda realitat: torna a ser aquella pel·lícula que ja has vist 3, 5 o 11 vegades.

A tots ens ha passat i sovint ho comentem: hi ha moltes pel·lícules que s’han de veure que no hem vist mai i, en canvi, n’hi ha d’altres (bones o no tant) que ens en sabem fragments de memòria.

Forrest Gump, Braveheart, En la línia de foc, El sexto sentido, les de l’Indiana Jones, Algo pasa con Mary, El fugitivo, Robin Hood príncep dels lladres, Airbag, Cadena Perpètua, Casino, Eduardo Manostijeras, Máximo Riesgo, Titanic, Desafío Total, la llista de Schindler, La comunidad, Dràcula, Pulp Fiction, Torrente…

Aquestes són algunes de les pel·lícules que he vist, cadascuna d’elles, moltes vegades. Em sembla que uns quants de vosaltres -gent del bar, gent del bloc- també us heu mirat algunes -o totes, o moltes més i tot- d’aquestes pel·lícules més de tres cops.

Aquesta pel·lícula ja l’he llegit

Tinc una imatge de felicitat: finals dels 80 o principis dels 90, vacances de Nadal, esmorzant mirant una d’aquelles pel·lícules de dibuixos animats del Tintín o l’Astèrix.

En aquells anys d’infància, quan les notícies de la tele o la ràdio parlaven de política internacional, no era estrany escoltar paraules com Kremlin, Dama de Ferro, URSS, Bush (pare), Gorbatxov, Tiananmen, Ieltsin, Reagan, Perestroika, mur de Berlín o Apartheid.

Com sol passar encara ara, les notícies del dia parlaven de desgràcies i destrosses esdevingudes a prop o molt lluny, però, passés el què passés, tot plegat no m’afectava gaire. No és que fos un monstre. Era un nen. Tenia coses més importants a fer que pensar en el final de la Guerra Freda o en els negres de Sud-àfrica.

Des d’aleshores -des d’aquells esmorzars amb el capità Haddock, el Milú, el professor Tornassol, l’Idèfix o el Panoràmix-, no recordo haver llegit gaires llibres convertits en pel·lícula.

Crop circles

Mirant la pel.lícula de M.Night Shyamalan, Senyals (2002), se’m va despertar la curiositat pels Crop circles o cercles a les collites. Al desaparegut i enyorat Klaatu Barada Poblet ja s’havia parlat d’aquesta pel.lícula i director.

Els anomenats crop circles, són cercles que apareixen als camps de cultiu durant la nit, generalment a l’estiu. El més antic està documentat al s.XVII però el fenomen és més conegut a partit de l’any 1976 quan apareixen els primers cercles a Winchester (Regne Unit).  Amb el pas dels anys, cada vegada apareixen més crop circles arreu del món i amb dibuixos més complexes.

Vicky Cristina Barcelona

Oju, no ens confonguéssim. No sóc l’Àngel. Em diuen Sergi.

Avui, i que no serveixi de precedent, parlaré de cinema. Més ben dit, ahir a la nit vaig anar al cine i vull comentar-vos l’excursió. Som-hi.

Ahir dilluns, al cinema Cataluñ/nya de Berga ens van deixar veure la tan esperada Vicky Cristina Barcelona. Com que no tenia res millor a fer, hi vaig anar. I què, com va anar? Bé, és prou distreta.

Aquí acaba la meva crítica de la pel·lícula. No la vull valorar de cap més manera. No estic acostumat a puntuar pelis ni a decidir perquè m’ha agradat o no el film que acabo de veure. Com deia aquell, no provem coses que no sabem fer.

Dit això, però, no poso punt i final a la història. No sóc ni vull ser crític de cinema, però l’hora i mitja que em vaig passar assentat a la butaca em va permetre veure i sentir algunes cosetes que vull deixar apuntades.

Bola de drac, la peli

Ep boladedraquians! Com que sé que per aquest bloc corre molt fan de Bola de Drac sueltu, us aparco el tràiler de la peli:

James Wong dirigeix la pel.lícula que s’estrenarà el 2009. Se centrarà en l’adolescència de Goku, interpretat per Justin Chatwin i en una lluita contra el Satanàs Cor Petit, conegut com a Piccolo en altres llengües.

Xavi Bulma

Reservoir Dogs. Els colors

A petició d’un dels grangers il·lustres, aquí teniu una transcripció (aproximada) de la mítica escena del repartiment dels colors a l’obra mestra del Sr. Tarantino:

(Joe esta repassant el pla de l’atracament amb els nois. Tots estan asseguts, excepte en Joe, que el trobem situat com un professor, amb una pissarra.)

JOE
Ja sé que us agrada explicar acudits, riure i fer brometes, eh? Exactament com a un grup de col·legiales. Us explicaré un acudit: “Cinc tius estan asseguts en una cel·la a Sant Quintin, preguntant-se com han arribat allà. Què vem fer malament? Què és el que no havíem d’haver fet? Què és el que no vem fer? És culpa teva, meva, seva? Tot aquest rotllo. Per fi, a un se li acut una idea. Un moment, mentre planejàvem el cop, no vem fer més que fer l’idiota explicant acudits”. L’agafeu? No tinc intenció de renyar-vos. Quan acabem la feina, que segur que sortirà bé, podem anar a Hawaii i us asseguro que jo també riuré, ja veureu com canvio allà, però ara a lo nostre.

I’m fucking Matt Damon

La secció d’aquesta setmana no té gaire res a veure amb el cine, no parlarem de pel·lícules ni directors ni gèneres ni res que pugui ser o semblar una mica seriós. Fa calor, ja som en ple estiu i les neurones no estan per reflexionar gaire (a no ser que parlem del draft clar), així que millor posar alguna cosa lleugereta per entretenir al personal.

La única connexió amb el món del cinema dels dos vídeos que hi ha penjats una mica més avall és que estan protagonitzats per algunes estrelles de Hollywood. Com ja haureu pogut deduir pel títol de l’entrada el protagonista principal és Matt Damon (El Caso Bourne, Infiltrados,…). En el primer vídeo podem veure a la humorista americana Sarah Silverman confessant-li a la seva parella, Jimmy Kimmell (presentador d’un late night show molt popular als EUA), que s’està passant per la pedra al senyor Matt Damon, i en el segon, veurem la resposta d’ell.

1968, l’any d’inflexió a la ciència ficció

A la dècada dels 60 ja feia molts anys que s’havien posat les bases de la ciència ficció, els seus inicis els trobem amb el francès Georges Méliès i el seu Viatge a la Lluna (Le Voyage dans la Lune, 1902) o la Metropolis (Metropolis, 1927) de l’alemany Fritz lang, una pel·lícula visualment impressionant que ha esdevingut una de les més influents de la història del gènere. De bon principi, aquest era un gènere amb la única missió d’entretenir a l’espectador, passar una estoneta entretinguda i au, cap a casa, però ja a partir de finals de la II Guerra Mundial aquesta tendència comença a canviar. Els directors comencen a utilitzar la ciència ficció com a vehicle per fer metàfores sobre la societat, com per exemple Ultimàtum a la terra (Robert Wise, 1951) on hi podem trobar un missatge pacifista. Al Japó, i arrel del desastre d’Hiroshima, neix un subgènere anomenat Kaigu-eiga (pel·lícules de monstres gegants) amb títols com Godzilla (Hishirô Honda, 1954), una metàfora força interessant sobre els efectes de la bomba atòmica. Els efectes de la II Guerra Mundial o conflictes internacionals com la Guerra Freda passen a tenir un paper molt destacat en les trames de les pel·lícules de ciència ficció.

Escenes memorables (part I)

Com que sembla que la meva neurona no està gaire inspirada aquesta setmana (no vol dir que en les altres ho estigués) farem bona la frase de que una imatge val més que mil paraules. Al llarg de la història del cine hi ha hagut moltes pel·lícules que han deixat per a la posteritat alguns moments o frases memorables, que gairebé podríem dir que han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu. Qui no sap, per exemple, de quina peli estem parlant si diem la frase torna-la a tocar Sam o jo sóc el teu pare. Són moments, pinzellades de cine que, ja sigui per la seva posada en escena o el contingut dels seus diàlegs, queden a la memòria de l’espectador.

M.Night Shyamalan

Segurament, la majoria de vosaltres ja sabeu qui és aquest director al que li dedicarem el Klaatu barada poblet de la setmana, però pels que no el coneixeu anem a fer una petita introducció en forma de presentació. I diu així: Manoj Nelliattu Shyamalan (aquest és el seu nom de veritat) va néixer a la India l’any 1970, i ja de ben jove (amb només 8 anys ja va començar a rodar petites pel·lícules domèstiques) va començar a mostrar interès en el món cinematogràfic i va dirigir tots els seus esforços en aquesta direcció. Agafant com a referència a directors com Spielberg o Hitchcock, i després d’una evolució espectacular, amb només 22 anys va estrenar la seva primera obra com a director i guionista, Praying with anger (1992), un film amb molts tocs autobiogràfics que li va portar el reconeixement de la crítica amb el premi a la millor opera prima de l’any de l’Institut de Cine de Los Angeles.