I’m fucking Matt Damon

La secció d’aquesta setmana no té gaire res a veure amb el cine, no parlarem de pel·lícules ni directors ni gèneres ni res que pugui ser o semblar una mica seriós. Fa calor, ja som en ple estiu i les neurones no estan per reflexionar gaire (a no ser que parlem del draft clar), així que millor posar alguna cosa lleugereta per entretenir al personal.

La única connexió amb el món del cinema dels dos vídeos que hi ha penjats una mica més avall és que estan protagonitzats per algunes estrelles de Hollywood. Com ja haureu pogut deduir pel títol de l’entrada el protagonista principal és Matt Damon (El Caso Bourne, Infiltrados,…). En el primer vídeo podem veure a la humorista americana Sarah Silverman confessant-li a la seva parella, Jimmy Kimmell (presentador d’un late night show molt popular als EUA), que s’està passant per la pedra al senyor Matt Damon, i en el segon, veurem la resposta d’ell.

1968, l’any d’inflexió a la ciència ficció

A la dècada dels 60 ja feia molts anys que s’havien posat les bases de la ciència ficció, els seus inicis els trobem amb el francès Georges Méliès i el seu Viatge a la Lluna (Le Voyage dans la Lune, 1902) o la Metropolis (Metropolis, 1927) de l’alemany Fritz lang, una pel·lícula visualment impressionant que ha esdevingut una de les més influents de la història del gènere. De bon principi, aquest era un gènere amb la única missió d’entretenir a l’espectador, passar una estoneta entretinguda i au, cap a casa, però ja a partir de finals de la II Guerra Mundial aquesta tendència comença a canviar. Els directors comencen a utilitzar la ciència ficció com a vehicle per fer metàfores sobre la societat, com per exemple Ultimàtum a la terra (Robert Wise, 1951) on hi podem trobar un missatge pacifista. Al Japó, i arrel del desastre d’Hiroshima, neix un subgènere anomenat Kaigu-eiga (pel·lícules de monstres gegants) amb títols com Godzilla (Hishirô Honda, 1954), una metàfora força interessant sobre els efectes de la bomba atòmica. Els efectes de la II Guerra Mundial o conflictes internacionals com la Guerra Freda passen a tenir un paper molt destacat en les trames de les pel·lícules de ciència ficció.

Escenes memorables (part I)

Com que sembla que la meva neurona no està gaire inspirada aquesta setmana (no vol dir que en les altres ho estigués) farem bona la frase de que una imatge val més que mil paraules. Al llarg de la història del cine hi ha hagut moltes pel·lícules que han deixat per a la posteritat alguns moments o frases memorables, que gairebé podríem dir que han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu. Qui no sap, per exemple, de quina peli estem parlant si diem la frase torna-la a tocar Sam o jo sóc el teu pare. Són moments, pinzellades de cine que, ja sigui per la seva posada en escena o el contingut dels seus diàlegs, queden a la memòria de l’espectador.

M.Night Shyamalan

Segurament, la majoria de vosaltres ja sabeu qui és aquest director al que li dedicarem el Klaatu barada poblet de la setmana, però pels que no el coneixeu anem a fer una petita introducció en forma de presentació. I diu així: Manoj Nelliattu Shyamalan (aquest és el seu nom de veritat) va néixer a la India l’any 1970, i ja de ben jove (amb només 8 anys ja va començar a rodar petites pel·lícules domèstiques) va començar a mostrar interès en el món cinematogràfic i va dirigir tots els seus esforços en aquesta direcció. Agafant com a referència a directors com Spielberg o Hitchcock, i després d’una evolució espectacular, amb només 22 anys va estrenar la seva primera obra com a director i guionista, Praying with anger (1992), un film amb molts tocs autobiogràfics que li va portar el reconeixement de la crítica amb el premi a la millor opera prima de l’any de l’Institut de Cine de Los Angeles.

Petites joies del cine europeu

Després d’una setmana de parada obligada (o us penseu que les meves neurones funcionaven per Patum?) torna la secció cinèfila del bloc. Aquesta setmana parlarem una mica sobre tres pel·lícules que ha donat el cine europeu en els últims anys i que, si no les coneixeu ja, són molt recomanables i segur que no us deceben.

M’ha costat molt decidir-me per tres pel·lícules, i segur que hi haurà debat (si més no estaria bé) de perquè en poso una o perquè no he posat l’altra, però en aquest moment aquestes són les que m’han semblat més accessibles per als que no estan habituats al ritme del cine europeu (normalment, força més lent que l’americà). Ja tindrem temps més endavant de parlar dels Godard, Truffaut, Pasolini i companyia, que tot i ser molt bons, costen força de digerir.

Klaatu barada poblet

Sí amics, ja ha arribat l’hora, el moment que tots estàveu esperant. Queda inaugurada avui la secció oficial de cine del bloc de la Granja. Després de tant temps de dir-ho, al final m’he decidit, i si el meu cap, la imaginació i el temps m’ho permeten, la secció serà setmanal, així que a partir d’ara tots els cinèfils grangers teniu una cita obligada els divendres amb Klaatu Barada Poblet. Intentaré parlar de tot una mica, cine de gènere, d’autor, independent, estrenes, clàssics, pel·lícules de culte, directors, actors i curiositats vàries que tinguin alguna cosa a veure amb el món del cinema. Evidentment s’accepten propostes i suggeriments, i llavors jo ja faré el que vulgui igualment que per això sóc jo el que escric.

Tetes i metralletes

Dissabte nit. Després de sopar, futbol. I després del futbol… més futbol? No, això si de cas el diumenge. És el moment de rebre la nostra dosi de cultura cinematogràfica. Però com que al bar hi posen música amb èxits d’ahir i d’avui, millor una pel·lícula de les que no xerren gaire i que es pugui seguir fent-hi un cop d’ull cada 15 minuts tot nutrint-nos de cervesa, gintònics i cubabilis. D’aquesta manera es va gestar el naixement del gènere que avui dia coneixem com a “Tetes i metralletes”. A part de noies amb poca roba i armes, també hi queda el paper destacat de les arts marcials per quan s’acaben les municions i el pressupost per provocar explosions.