Aigua avall!

El Berguedà no és pas un mal lloc per viure: les temperatures són suportables, tenim bones ombres i eugues, plou prou, bells paisatges ens contemplen i, per sort, la mare natura no ens sol tocar gaire els collons: quan hi ha terratrèmols ni ens n’enterem (el més greu que hem patit data del 1428); no hem tastat mai la sensació d’estar a més de 40ºC; la neu acostuma a ser més un desig o un regal que no pas una font de greus problemes; a vegades el vent del nord arrenca algunes teulades i s’enfila fins als 100 km/h, però tampoc passa gaire res (la pitjor ventada que hem patit no va venir de dalt, sinó de ponent, i va assassinar el perfum de la ginesta… i moltes altres coses); i , en general, el nostre cel sap ploure sense fotre gaire merder.

De tant en tant, però, la vida i la natura ens regalen putades. Pensant en la nostra història recent, la pitjor que se m’acudeix és la dels focs del 1994.

Uns quants anys abans, el 1982, avui fa 27 anys, els berguedans i berguedanes no patien pels boscos ni per salvar la casa del foc. El problema i el perill eren un altre: no parava de ploure i el riu Llobregat baixava molt esverat. Massa.

Un dia molt trist

A dos quarts de nou del matí del dia 3 de novembre de l’any 1975, una explosió de grisú a l’interior de la mina de la Consolació (entre Cercs i Fígols) causa una tragèdia: 27 treballadors moren en aquell mateix instant i altres queden greument ferits. Tres dels ferits moriren dos dies després. Al diari La Vanguardia Española ho van explicar així.

Les 30 víctimes vivien i treballaven a la nostra comarca: eren miners i tenien la residència fixada a localitats com Berga, Bagà, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola, Sant Salvador de Cercs o la Pobla de Lillet.

Com va escriure Climent Forner,”Furgaven mina endins a pic i pala / -talps que no veien mai la llum del sol- / per a trobar-hi l’alba, el pa dels fills, / la joia de l’esposa, no la mort.

Del zoo d’en Pitus al barri Xino

Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.

L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario- deixant l’entrevista a mig fer.

Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.

El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

IV aniversari La Granja

-Ostres! Ja fa quatre anys?

-Sembla mentida com passa el temps!

-Recordes quan…

Cada any ens passa el mateix quan arriba aquesta data, ens posem a recordar la immensitat de moments (bons i no tant bons) que ens ha deixat el bar. És, sense estar escrit enlloc, el dia assenyalat per fer el balanç anual. Any rere any La Granja es transforma sense percebre-ho al dia a dia, però si ens parem a pensar un moment podem copsar perfectament els canvis que es van produint amb el temps.

Els més desgraciats

Ara potser ja ens queden molt lluny, però la gent del Barça hem patit partits, setmanes i anys sencers desastrosos. Dies de misèria i emprenyades -per exemple, quan, amb l’equip fet una merda, el Gaspart deia que no es pot tenir més prestigi quan ja es té tot- que ens han fet dir o pensar que érem els més desgraciats del món (del futbol, evidentment).

Els espanyolistes -quina etiqueta més lletja collons; suficient per no voler saber res dels periquitos-, més habituats a les misèries futboleres (Leverkusen, enderrocament de Sarrià, descensos a Segona, Juli/o Pardo) que nosaltres, potser tenen més motius per considerar-se, ells sí,  els més desgraciats. Igual que els aficionats del Patético, del Betis o del Torino; un modest club italià que segurament mereix, més que cap altre, el qualificatiu d’equip més desgraciat del planeta futbol.

Per què? Repassem la seva trista història:

El Torino neix el 1906, la temporada 1927-1928 guanya el seu primer Scudetto i bla, bla, bla. La història del Torino es posa interessant a partir dels anys quaranta.

Avui toca examen

Fa uns dos anys i mig vaig viure la meva primera experiència com a professor de Ciències Socials. Això volia dir intentar explicar (amb l’objectiu de fer-me entendre, no ser massa pesat i aconseguir tenir la classe més o menys controlada) Història de Catalunya, Espanya, Europa i mundial dels segles XIX i XX a nois i noies de 4t d’ESO.

En aquells tres mesos, vaig fer esquemes a la pissarra, vaig escriure resums a la pissarra, vaig intentar explicar coses en veu alta, vam mirar Cargols… i vaig preparar algun examen. Aquells exàmens de Socials que vaig escriure, repartir i corregir fa uns dos anyets tenien dues parts: una primera part de preguntes tipus test i una segona amb preguntes que els alumnes havien de contestar escrivint paraules; és a dir, fent alguna cosa més que no limitar-se a llegir i a fer creus o encerclar opcions.

Si us fa gràcia veure quin tipus de preguntes els vaig fer en aquells exàmens, aquí en deixo unes quantes d’apuntades. Si, de pas, voleu repassar com porteu la Història, podeu fer l’examen. Són deu preguntes. No heu d’escriure res. Només encerclar l’opció que toqui. Quan hagueu fet, podeu entregar l’examen i, a continuació, podeu parir el què vulgueu. Ja sabeu, però, que mentre duri l’examen, vull silenci absolut. No es pot dir res, no es pot allargar el cap per copiar les respostes del company i, evidentment, l’ús de xuletes serà penalitzat amb duresa. Si incompliu les normes, m’haureu de lliurar la vostra agenda. Allà escriuré una nota als vostres pares dient que el seu estimat fill és un garrulu.

Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres

Barcelona

Fa uns quants dies vaig baixar a Barcelona. Feia un any que no posava els peus a la capital. Cosmopolita! Aldeano! Payés! Ha anat així, garrulus.

El dia i mig de finals d’agost que vaig estar a la ciutat comtal (com diuen a la tele per anar variant el repertori i no haver de dir sempre Barcelona) me’l vaig passar caminant i fent aturades a diferents bars per abeurar-me. Carrers de l’Eixample, plaça Espanya, Paral·lel, barri Xino, les Rambles, el Gòtic, plaça Catalunya, el Born, la Ciutadella, la Barceloneta o Gràcia van ser alguns dels punts per on vaig passar.

Temps i espais per recordar moments i imatges dels meus anys barcelonins, quan era un jovenet universitari: un berguedà més a la gran ciutat.

Festa 20 anys de Camells

Dissabte 26 de setembre de 2009, se celebrarà la festa dels 20 anys de Camells. Des de 1990 centenars de joves recorren el país amb el fulard al coll. Durant 20 anys n’han passat de tots colors i el projecte de Colònies a Borredà segueix més viu que mai. Si teniu ganes de reviure batalletes i recordar els bons moments de quan éreu camells, teniu una cita el 26 de setembre al Casal de la Gent Gran (Pl.Sant Joan) de Berga.

Les rutes han recorregut diversos punts del país (Núria, Andorra, Vall d’Aran, Barcelona, Costa Brava, Costa Daurada, etc) i tres vegades s’ha anat al País Basc per celebrar el 10è, el 15è i el 20è aniversari. Concretament, 384 nois i noies i 50 monitors diferents han participat en les 20 rutes de Camells.

Podeu trobar més informació al grup que s’ha creat al Facebook.

Xavi Gepi

Hola avi!

Des del 1930, quan fou inaugurat, tots els presidents de la Generalitat de Catalunya han trepitjat, com a mínim una estoneta, el balcó de la casa consistorial de Berga.

Macià, Companys, Pujol, Maragall i Montilla han gaudit del plaer de poder saludar (i d’escoltar-ne alguns xiulets) al poble berguedà des del balcó de l’ajuntament de la ciutat.

Altres autoritats -que podrien merèixer un o mil dels nostres insults- també han tret el cap a la plaça de Sant Pere des d’aquest mateix balcó: l’Arias Navarro (el d’Españoles, Franco ha muerto), el Samaranch, el nostre Rei o el mateix Francisco Franco.

El dia 14 d’agost del 1932, avui fa 77 anys, Berga va rebre al president Francesc Macià, l’Avi.