Ho volia saber tot

Després de fer 2n de Batxillerat, i per poder entrar a la universitat, recordo que ens van fer un omplir un paper on indicar, per ordre de preferència, quina llicenciatura, i a quina universitat, volíem començar. En el meu cas, el dia abans d’entregar el paperot encara no sabia quina carrera triar. No és que dubtés entre 15 o 20 de diferents, però la cosa sí que ballava entre tres o quatre.

No sabia si escollir Periodisme, Humanitats, Sociologia o Història. Veient-me perdut, molt perdut, entre dubtes, comentaris que em feien i pel·lícules que m’anava muntant jo solet, el meu pare em va dir: tu què vols fer?

Vaig arronsar una mica les espatlles i, no gaire convençut, vaig respondre: home, a mi m’agradaria fer Història. Ell em va mirar i va dir-me: doncs ja està. Fes Història. Suposo que el meu pare devia pensar: tant per tant (les 4 opcions que em diu vénen a ser la mateixa collonada), que triï allò que més gràcia li fa.

Tenint el recolzament de l’autoritat paterna, vaig acabar de decidir-me. Feia temps que sabia que Història era la carrera que més il·lusió em generava, però no ho acabava de veure clar degut a la mala premsa que m’havia arribat d’ella: un conjunt de comentaris, per diferents bandes, que es podrien sintetitzar en allò de no ho facis perquè Història té molt poques sortides.

La ressaca, fa 90 anys

Avui que és diumenge, dia oficial de la ressaca, i que s’acosta la nit de Sant Joan -que és nit d’alegria (és a dir, de beure molt)-, potser és un bon moment per recordar com eren les nits d’alcohol, i els matins de ressaca, a Catalunya, l’any 1918. Ens ho explicarà un escriptor de prestigi: el Josep Pla. Amb el seu testimoni i el nostre podem contrastar l’eufòria i les seqüeles del mal beure, ahir i avui. Busqueu les set diferències.

“Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de Pernod. Davant la família em faig passar per malalt. La meva mare -que ho comprèn tot- fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro (…) Em llevo a quarts de set de la tarda (…) Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set!

Aquest any sí

Aquesta setmana comença l’estiu. Deixeu-vos estar de dates i solsticis. Qui decideix i assenyala l’arribada de l’estiu és l’inici del torneig de futbol-sala d’Avià.

Fins a finals de juliol, desenes de berguedans i berguedanes es deixaran veure per les pistes de l’escola d’Avià. Alguns participarem en el torneig, altres exerciran de pares o parents dels jugadors, també apareixeran nòvies i amants i molta altra gent s’acostarà, un vespre o altre, per passar l’estona, a la pista central d’aquest torneig.

Un any més, els Marmeis ens hem tornat a inscriure. Vam començar a jugar a Avià que teníem 14 o 15 anys i la cosa encara dura. Entremig, hem celebrat molts gols, ens ho hem passat molt bé, ens hem emprenyat, hem rigut, hem conegut la ràbia i l’amargor de la derrota, hem anat perdent cabell (molt cabell) i, fins i tot, hem arribat a disputar dues finals i diverses semifinals. Tanmateix, a les vitrines del museu dels Marmeis encara no hi ha la Champions d’estiu: el torneig d’Avià de futbol-sala.

No sóc modern

Aquest divendres, en el seu article setmanal a l’Avui, la bella Bibiana, tant moderna ella, ens explicava 5 aspectes de la seva vida quotidiana que comparteix amb molta altra gent i que configuren la manera de ser i de fer de la joventut postadolescent actual, és a dir, d’aquest ampli sector de la societat que, per edat, ja quedaria fora de l’adolescència però que es resisteix a fer-se gran i a comportar-se segons les pautes tradicionals del món dels adults: casar-se, tenir fills, recloure’s a casa, centrar la vida al voltant de la feina i la família… En definitiva, allò que abans se’n deia posar seny i portar una vida ordenada.

Es veu que això de posar seny, ara, no es porta. Tothom, o gairebé tothom (sobretot a ciutat), vol ser modern. I què vol dir ser modern? Com a mínim, complir els 5 requisits que ens comentava, aquest divendres, la Bibiana. Ja avanço que després de llegir l’article, ràpidament, vaig arribar a la conclusió que dóna títol a aquest escrit: no sóc modern. Incompleixo els cinc punts.

Jo vaig amb els Celtics

Aquí en aquest bloc sempre parleu de futbol? No, de vegades parlem de bàsquet.

Com que, últimament, el Barça de bàsquet no ens dóna massa alegries, per vibrar una mica hem de mirar cap als USA. I tinc clares les meves preferències: els Boston Celtics de Massachusetts. Des dels mitjans de comunicació ens repeteixen, dia rere dia que, qui no vagi amb els Lakers del Gasol és tonto. Però ja poden anar dient missa! Els Lakers sempre m’han caigut antipàtics i, ara que hi juga l’home de la barba, encara més.

Recordo vagament aquells Celtics de Bird, Ainge, McHale, Parish, etc. Des de llavors sempre els he seguit amb força simpatia, juntament amb els Pistons, L’època dels Bad Boys (Thomas, Rodman, Lambieer, Dumars, etc) també em va marcar. Els Celtics han passat de fotre pena la temporada passada - sent dels pitjors equips de l’NBA - a estar a un pas de guanyar l’anell de campions, tan sols un any després.

Els Celtics són un equip seriós sense cap animaló estúpid fent de mascota (tenen el senyor Lucky) i ha estat, fins fa poc, l’únic equip sense noies que ballen amb poca roba. Els de Boston són l’equip amb més campionats de l’NBA. Ara en tenen 16 i d’aquí uns dies, 17.

I ara què? Garnett, Allen, Pierce i companyia sentenciaran la final contra Kobe Bryant i quatre més que corren al seu costat. L’aficionat perico Pau Gasol retornarà al seu país per incorporar-se a “la roja” i anar cap a la Xina.

Xavi Bird

Pallassos i monstres

Actualment, un dels escriptors més reconeguts de la literatura catalana és l’Albert Sánchez Piñol. Els seus dos llibres més coneguts i exitosos són La pell freda i Pandora al Congo. No en puc dir res perquè no els he llegit. En canvi, sí que conec un altre llibre seu que es titula Pallassos i monstres. Quan el vaig llegir, em va agradar molt. Tant, que alguna altra vegada encara l’he agafat per fer-hi una ullada i repassar els meus fragments preferits.

Aquest llibre no és una novel·la. El Sánchez Piñol, abans de ser conegut com a novel·lista, era antropòleg. Degut al seu ofici, té un fort lligam amb el continent africà. En el llibre que us destaco, el nostre autor aprofita els seus coneixements i inquietuds envers l’Àfrica per presentar-nos, de forma amena i atractiva, les increïbles històries de vuit dictadors africans del segle XX que no van fer res de bo (i sí molt de mal) pels seus respectius pobles.

Retirada

Aquest cap de setmana passat s’ha disputat l’última jornada de les categories de futbol on juguen els equips berguedans. Com passa a la 1a divisió, al futbol de regional el final de temporada també és sinònim de rumors, possibles baixes, fitxatges i notícies que amenitzen les nostres estones de bar.

Ja us puc avançar una primícia. El 30 de juny finalitza el contracte que em lliga al C.E. Olvan i… no renovaré. Malgrat que s’havia parlat d’una sucosa oferta per 3 anys més, he decidit rebutjar la proposta. No és que l’oferta econòmica em semblés fluixeta (un descompte d’entre el 30 i el 70% en els sopars dels divendres i coca-cola gratis el dia de partit no està malament). El motiu que m’impedeix renovar amb l’equip blau és un altre: em retiro.

Aquest partit no es pot perdre

Per anar bé (per ser un xic més feliços), el partit d’aquest superdimarts no l’hauríem de perdre. Tanmateix, hem de ser realistes: possiblement quedarem eliminats. Si és així, però, no cal que ens hi encaparrem gaire. La desfeta tindrà dues conseqüències positives: gaudirem d’un dimecres de Patum com cal (sense necessitat de debats existencials: Barça o Patum) i, des de ja, els diaris esportius, i les nostres tertúlies, podran començar a funcionar a tota màquina.

Molt possiblement, a les 11 de la nit d’aquest dimarts, començarà la festa del futbol: ja podrem garlar, apassionadament, sobre quins jugadors fitxar; què fer-ne del Rijkaard (fora o més lluny); discutir si Mourinho, Laudrup o el Pep; reflexionar entorn del 4-3-3, el 4-4-2 o el sistema Parce (5-4-1, amb laterals defensius i mitjos de contenció per totes bandes); i, finalment, decidir quin càstig imposar a les ovelles negres (Márquez, Edmilson, Abidal, Thuram i Henry: traspàs, llibertat condicional i amb càrrecs o afusellament sense judici).

Aquest dimarts de Champions poden passar unes quantes coses, però, ben mirat, si quedem eliminats no podrem dir que hem perdut un partit que no es podia perdre. Sent on som, estan com estem i jugant contra qui juguem, la derrota és possible i força versemblant. Si la desgràcia es fa realitat, no ens sorprendrà. En canvi, la història del futbol ha viscut partits (importants) que han finalitzat amb resultats molt inesperats.

Noms de les cases

A ciutat la gent viu al carrer tal, número tal. Però a alguns llocs encara hi ha moltes cases que conserven noms autèntics. Noms que han anat configurant la nostra història i d’altres, amb el pas dels temps, han anat desapareixent i només els podem trobar en antics i polsosos documents o en la memòria d’uns quants. Fer un recull de tot seria impossible. Però és un bon tema per una sobretaula divertida al bar.

Hi ha noms molt vistos que els trobaríem a tot el país (oficis, colors, animals, etc). Però apareixen noms curiosos com Cal Bonhome i Cal Cigala, a Viladomiu. Per allà hi vivia el Pep dels Dijous. A Avià hi trobem Cal Corredisses, Cal Gol, Cal Tendre, Cal Bep Vell o Cal Fenico. A la carretera de Berga a Sant Llorenç hi ha Ca la Bruta. A L’Ametlla de Merola, Ca les Nenes. Cal Grapal a Navàs. Cal Tothom a La Nou. A La Coma hi ha Cal Cristo i Ca l’Estevet Sagal (en honor a Steven Seagal?). A Sant Llorenç de Morunys i a Casserres hi situem Ca l’Escabellat. Cal Jacques a Llinars. A Cercs, Ca la Bórnia. A Berga, la llista seria llarga començant per Cal Corneta, Cal Oju, Cal Galta, Cal Parraquer, Cal Diumenge, etc. Algú assegura que ha sentit a parlar de Cal Pubill Puta.

Passem a l’apartat de Cans i Cals televisius. Hi trobem Can Cargol i Can Esclata-sangs, Can Sarró, Can Rata i Cal Brinco.

Altres noms de cases que trobem en expressions i frases fetes no sabem on situar-los. Algú sap on és Can Pistraus, Cal Sogre, Cal Seixanta, Can Collons, Cal Gitano o Can Pixa-rellisca?

La conversa de barra ja degenera intentant situar Cal Sasses, Cal Vícia, Cal Cul mental, Cal Marcs, Can Tinfles, Cal Vincléin o Cal Malón. Sou macus i feu gràcia. Però millor parlar d’això que dels de Can Barça.

El millor de tots és el poble batejat en honor a un granger: Cantonigròs.

Xavi Pistraus

1908

Des de fa no sé quan, el món periodístic i institucional va mantenint la dèria de recordar la història -alguns moments i fets puntuals de la història- a base d’efemèrides i aniversaris: fa 500, 200, 100 o 10 anys va passar tal cosa i, de sobte, toca fer-ne memòria per dir que allò que va passar fa tants anys fou molt important en el seu moment i que recordar-ho, avui, ens serveix per bla, bla, bla.

Doncs bé, els berguedans també tenim els nostres moments i espais de memòria: fets i llocs a partir dels quals reconstruir o repassar la nostra història. I com que les efemèrides més celebrades acostumen a ser els centenaris, avui vull fer memòria de dos esdeveniments de la història berguedana que ens fan recular fins l’any 1908.

El 30 d’octubre del 1908, el rei d’Espanya (Alfons XIII, avi de l’actual) va visitar la nostra comarca. A les 11 del matí d’aquell dia de tardor, el rei borbó -dit “El cametes”- va arribar a Puig-reig i va visitar Cal Pons. A l’interior de la fàbrica d’aquesta colònia, el rei va poder veure com un teler teixia un tros de roba on es podia llegir “Viva el rey Alfonso XIII”. Feta aquesta visita, el personatge va visitar altres indrets del Berguedà: Graugés, les mines de Fígols i la fàbrica Asland de La Pobla de Lillet.

Uns mesos abans, l’1d’abril, lluny de les colònies tèxtils del Baix Berguedà, treia el cap un home que va viure a les antípodes del món dels reis i les fades. Es deia Ramon Vila Capdevila i va néixer i créixer a Peguera, en una casa que avui està en ruïnes. De petit, ell i la seva família van patir un accident tràgic: un incendi els cremà la casa. Degut al foc, una germana del Ramon va morir i ell va patir unes seqüeles -una marca a la cara- de les quals en sorgí el sobrenom que li posà la Guàrdia Civil i que el féu famós arreu de Catalunya: ell era “el Caracremada”, un maqui envoltat de controvèrsies i llegenda que actuà contra l’Espanya franquista fins el dia de la seva mort: el 7 d’agost de 1963, quan fou abatut a trets (a prop de Castellnou de Bages) per la Guàrdia Civil espanyola.

Sergi