El Berguedà no és pas un mal lloc per viure: les temperatures són suportables, tenim bones ombres i eugues, plou prou, bells paisatges ens contemplen i, per sort, la mare natura no ens sol tocar gaire els collons: quan hi ha terratrèmols ni ens n’enterem (el més greu que hem patit data del 1428); no hem tastat mai la sensació d’estar a més de 40ºC; la neu acostuma a ser més un desig o un regal que no pas una font de greus problemes; a vegades el vent del nord arrenca algunes teulades i s’enfila fins als 100 km/h, però tampoc passa gaire res (la pitjor ventada que hem patit no va venir de dalt, sinó de ponent, i va assassinar el perfum de la ginesta… i moltes altres coses); i , en general, el nostre cel sap ploure sense fotre gaire merder.
De tant en tant, però, la vida i la natura ens regalen putades. Pensant en la nostra història recent, la pitjor que se m’acudeix és la dels focs del 1994.
Uns quants anys abans, el 1982, avui fa 27 anys, els berguedans i berguedanes no patien pels boscos ni per salvar la casa del foc. El problema i el perill eren un altre: no parava de ploure i el riu Llobregat baixava molt esverat. Massa.
Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.
Ara potser ja ens queden molt lluny, però la gent del Barça hem patit partits, setmanes i anys sencers desastrosos.
Fa uns dos anys i mig vaig viure la meva primera experiència com a professor de Ciències Socials. Això volia dir intentar explicar (amb l’objectiu de fer-me entendre, no ser massa pesat i aconseguir tenir la classe més o menys controlada) Història de Catalunya, Espanya, Europa i mundial dels segles XIX i XX a nois i noies de 4t d’ESO.
Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.
Fa uns quants dies vaig baixar a Barcelona. Feia un any que no posava els peus a la capital. Cosmopolita! Aldeano! Payés! Ha anat així, garrulus.
Des del 1930, quan fou inaugurat, tots els presidents de la Generalitat de Catalunya han trepitjat, com a mínim una estoneta, el balcó de la casa consistorial de Berga.


Últims comentaris