Ho volia saber tot

Després de fer 2n de Batxillerat, i per poder entrar a la universitat, recordo que ens van fer un omplir un paper on indicar, per ordre de preferència, quina llicenciatura, i a quina universitat, volíem començar. En el meu cas, el dia abans d’entregar el paperot encara no sabia quina carrera triar. No és que dubtés entre 15 o 20 de diferents, però la cosa sí que ballava entre tres o quatre.

No sabia si escollir Periodisme, Humanitats, Sociologia o Història. Veient-me perdut, molt perdut, entre dubtes, comentaris que em feien i pel·lícules que m’anava muntant jo solet, el meu pare em va dir: tu què vols fer?

Vaig arronsar una mica les espatlles i, no gaire convençut, vaig respondre: home, a mi m’agradaria fer Història. Ell em va mirar i va dir-me: doncs ja està. Fes Història. Suposo que el meu pare devia pensar: tant per tant (les 4 opcions que em diu vénen a ser la mateixa collonada), que triï allò que més gràcia li fa.

Tenint el recolzament de l’autoritat paterna, vaig acabar de decidir-me. Feia temps que sabia que Història era la carrera que més il·lusió em generava, però no ho acabava de veure clar degut a la mala premsa que m’havia arribat d’ella: un conjunt de comentaris, per diferents bandes, que es podrien sintetitzar en allò de no ho facis perquè Història té molt poques sortides.

Aquest any sí

Aquesta setmana comença l’estiu. Deixeu-vos estar de dates i solsticis. Qui decideix i assenyala l’arribada de l’estiu és l’inici del torneig de futbol-sala d’Avià.

Fins a finals de juliol, desenes de berguedans i berguedanes es deixaran veure per les pistes de l’escola d’Avià. Alguns participarem en el torneig, altres exerciran de pares o parents dels jugadors, també apareixeran nòvies i amants i molta altra gent s’acostarà, un vespre o altre, per passar l’estona, a la pista central d’aquest torneig.

Un any més, els Marmeis ens hem tornat a inscriure. Vam començar a jugar a Avià que teníem 14 o 15 anys i la cosa encara dura. Entremig, hem celebrat molts gols, ens ho hem passat molt bé, ens hem emprenyat, hem rigut, hem conegut la ràbia i l’amargor de la derrota, hem anat perdent cabell (molt cabell) i, fins i tot, hem arribat a disputar dues finals i diverses semifinals. Tanmateix, a les vitrines del museu dels Marmeis encara no hi ha la Champions d’estiu: el torneig d’Avià de futbol-sala.

No sóc modern

Aquest divendres, en el seu article setmanal a l’Avui, la bella Bibiana, tant moderna ella, ens explicava 5 aspectes de la seva vida quotidiana que comparteix amb molta altra gent i que configuren la manera de ser i de fer de la joventut postadolescent actual, és a dir, d’aquest ampli sector de la societat que, per edat, ja quedaria fora de l’adolescència però que es resisteix a fer-se gran i a comportar-se segons les pautes tradicionals del món dels adults: casar-se, tenir fills, recloure’s a casa, centrar la vida al voltant de la feina i la família… En definitiva, allò que abans se’n deia posar seny i portar una vida ordenada.

Es veu que això de posar seny, ara, no es porta. Tothom, o gairebé tothom (sobretot a ciutat), vol ser modern. I què vol dir ser modern? Com a mínim, complir els 5 requisits que ens comentava, aquest divendres, la Bibiana. Ja avanço que després de llegir l’article, ràpidament, vaig arribar a la conclusió que dóna títol a aquest escrit: no sóc modern. Incompleixo els cinc punts.

Jo vaig amb els Celtics

Aquí en aquest bloc sempre parleu de futbol? No, de vegades parlem de bàsquet.

Com que, últimament, el Barça de bàsquet no ens dóna massa alegries, per vibrar una mica hem de mirar cap als USA. I tinc clares les meves preferències: els Boston Celtics de Massachusetts. Des dels mitjans de comunicació ens repeteixen, dia rere dia que, qui no vagi amb els Lakers del Gasol és tonto. Però ja poden anar dient missa! Els Lakers sempre m’han caigut antipàtics i, ara que hi juga l’home de la barba, encara més.

Recordo vagament aquells Celtics de Bird, Ainge, McHale, Parish, etc. Des de llavors sempre els he seguit amb força simpatia, juntament amb els Pistons, L’època dels Bad Boys (Thomas, Rodman, Lambieer, Dumars, etc) també em va marcar. Els Celtics han passat de fotre pena la temporada passada - sent dels pitjors equips de l’NBA - a estar a un pas de guanyar l’anell de campions, tan sols un any després.

Els Celtics són un equip seriós sense cap animaló estúpid fent de mascota (tenen el senyor Lucky) i ha estat, fins fa poc, l’únic equip sense noies que ballen amb poca roba. Els de Boston són l’equip amb més campionats de l’NBA. Ara en tenen 16 i d’aquí uns dies, 17.

I ara què? Garnett, Allen, Pierce i companyia sentenciaran la final contra Kobe Bryant i quatre més que corren al seu costat. L’aficionat perico Pau Gasol retornarà al seu país per incorporar-se a “la roja” i anar cap a la Xina.

Xavi Bird

Retirada

Aquest cap de setmana passat s’ha disputat l’última jornada de les categories de futbol on juguen els equips berguedans. Com passa a la 1a divisió, al futbol de regional el final de temporada també és sinònim de rumors, possibles baixes, fitxatges i notícies que amenitzen les nostres estones de bar.

Ja us puc avançar una primícia. El 30 de juny finalitza el contracte que em lliga al C.E. Olvan i… no renovaré. Malgrat que s’havia parlat d’una sucosa oferta per 3 anys més, he decidit rebutjar la proposta. No és que l’oferta econòmica em semblés fluixeta (un descompte d’entre el 30 i el 70% en els sopars dels divendres i coca-cola gratis el dia de partit no està malament). El motiu que m’impedeix renovar amb l’equip blau és un altre: em retiro.

Memòria desaprofitada

Per què recordem poemes, llistes i telèfons totalment inútils i som incapaços de recordar el nostre grup sanguini, la matrícula del cotxe o el nom de la persona que ens acaben de presentar? Això ho deia la Bibiana Ballbé el divendres 11 d’abril a l’Avui, a l’article titulat Pito, pito, colorito.

La generació anterior a la nostra és aquella que se sap la lista de los Reyes Godos, les preposicions “a, ante, bajo…” i els companys del batalló de la mili. A la nostra generació no li sé trobar un denominador comú.

Personalment, la meva memòria no falla a l’hora de recordar l’arrel quadrada de 2 i de 3 amb 8 decimals. És molt pràctic: si algú et para pel carrer i t’ho demana no has de treure la calculadora. Per què guardem espai del nostre disc dur amb informació inútil i no recordem coses bàsiques de la rutina diària? Segur que corre algú per aquí que se sap l’Aserejé o el Mairají de memòria. O la davantera del Barça de les 5 copes. O coses encara molt més estranyes.

Xavi Ballbé

El nostre camp de sorra

Nosaltres, els fills de les Carme(s), sabem que la felicitat existeix i estem convençuts que no és un estat d’ànim fugaç ni una fita on poder arribar després de passar moltes pantalles. No. La felicitat és un lloc. El paradís perdut: el camp de sorra de la nostra escola.

Aquells tours d’abans

Pas a pas, discretament, sense que els mitjans de comunicació en parlin gaire, va arrencant la temporada 2008 de ciclisme. Aquests últims dies, per exemple, F. Cancellara ha guanyat la Classicissima (la Milà-Sanremo) i el Contador s’ha imposat a la Volta a Castella-Lleó.

Molt aviat vindran les clàssiques de primavera (Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja) i, amb l’estiu, arribarà el Tour. Més o menys, amb molts escàndols o no tants, el curs ciclístic anirà avançant segons el calendari previst.

Malgrat tots els malgrats, els bons aficionats a la bicicleta i al sofà seguirem gaudint, un any més, amb els atacs i defalliments del personal i amb les rampes, els perfils i els paisatges dels ports dels Alps, Pirineus i Dolomites. I és que com diu el nostre “Perico”, ens agraden les pujades “largas, pero duras”.

L’única cosa que m’entristeix és pensar que aquells tours d’abans ja no tornaran. I no em refereixo als tours on l’Armstrong sempre guanyava a l’Ullrich, al Mayo, al Beloki o a l’Escartín. Ni tampoc estic parlant dels millors estius del Pantani, el Virenque o el Riis. Encara vaig més enrere, però miro molt més a prop.

L’home del bigoti

Quant de temps fa ja d’aquells dissabtes? Què se n’ha fet d’aquella rivalitat entre Negre i Casino? Quan per Carnestoltes uns anaven d’indis i els altres de vaquers? Doncs en aquelles èpoques - també hi havia màniga ampla i no ens demanaven la documentació per entrar als puestus - l’ambient més transgressor el trobaves al privat del Casino: aquella llum tènue, la humitat asfixiant i el terra cobert de variats líquids viscosos. En el moment àlgid de la nit sonava John Scatman i allò s’ensorrava. Hi havia lluites ferotges per ocupar un lloc sobre els billars utilitzats com a pòdiums de discoteca i fer veure que sabies ballar.

John Paul Larkin va triomfar musicalment a partir de 1994, amb la cançó Scatman (Ski Ba Bop Ba Dop Bop), quan va convertir el seu major problema en la major qualitat. John Scatman era tartamut. Feia molt temps que provava de fer camí en el jazz com a pianista professional però no hi havia manera. El piano era el seu refugi, la seva manera d’expressar-se i superar el trauma que la tartamudesa li provocava. A mitjans dels 80 les coses no anaven bé i Larkin estava perdut entre drogues i alcohol. Però la seva dona hi va posar el que s’hi ha de posar i es fixà l’objectiu de treure’l del pou. Li va dir: “Jo et salvaré” i, juntament amb el seu mànager, li van proposar fusionar l’scat (improvització vocal jazzística, amb paraules sense sentit convertint la veu en un instrument més) amb el dance. El 1995, als 52 anys d’edat l’home del bigoti era una estrella mundial. L’èxit li va durar relativament poc ja que una malaltia se’l va endur el 1999.

John Scatman va ser i és una gran ajuda per a la comunitat de tartamuts. Haile Gebrselassie, una eminència en atletisme, és un gran fan d’Scatman i troba molt motivadora la lletra de les cançons. La infància de Gebrselassie va ser molt dura, havent de suportar burles i insults dels seus companys que l’humiliaven per la seva tartamudesa.

Tothom a sobre els billars i a ballaaaar!

Xavi Scatman

Sèries de TV3

Els camins de les converses de bar són inescrutables. I un tema que dóna per molt és el de les sèries i la televisió en general. Avui a la barra (la real del bar, no la virtual) hem estat parlant de les sèries de TV3.

Qui no recorda les sèries de sobretaula com Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres (força Tronera!) o El cor de la ciutat? D’aquestes en van sorgir dues seqüèles com La Rosa (l’acció passava a la bonica ciutat de Manresa) i Nissaga: l’herència. El llistat continua amb Teresines, S.A. (La Cubana), Psico express (M.Marco, L.Conejero), Arnau (P.Arquillué), Oliana Molls, Judes Xanguet i les maniquís, Quico (el Rané, no el kikupèdia), Estació d’enllaç, Sitges (C.Sabater), Setze dobles (C.Brondo), Plats bruts, Oh Europa i Oh Espanya, El joc de viure (amb el cantant dels Whisky’ns i la dona del Pep Guardiola), Majoria absoluta, Pedralbes Centre, Temps de silenci, I ara què Xènia (Gonyalons). Mateu Montsolís, August Pagès, Salvador Borés, Ramon de les Olives o Tomàs Llorens ja formen part de la memòria col.lectiva.

Més recents són les horroroes Ventdelplà, Zoo, Mar de fons, La via Augusta, L’un per l’altre, Jet lag o aquella cosa infesta que fa el Pera (que es dediqui a doblar el Woody Allen!). Salvo de la crema Porca misèria.

Mencions especials mereixen la gran sèrie de Dagoll Dagom La memòria dels Cargol o la mítica del Tricicle Tres estrelles. I atenció: una de les sèries que ha marcat tota una generació i que a partir d’aquest moment agermanem amb aquest bloc. Estic parlant de La Granja, la minisèrie que feien cada divendres abans de començar La vida en un xip. El Soteres, el Mercader, el Brillant, el mecànic… Salut i peles!

 

Mireu si dóna el tema que fins i tot hi ha qui en fa una tesi doctoral. La conversa fàcilment es desvia cap a sèries estrangeres com Veïns, Gent del barri o De què vas? (aquella sèrie francesa amb la cançó dels Lax’n'busto). O agafa camins com els programes d’entreteniment estil Matraca no! o Oh Bongònia. O dibuixos animats com els del Dragui. Però això serien altres temes.

Xavi Peris