Del zoo d’en Pitus al barri Xino

Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.

L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario- deixant l’entrevista a mig fer.

Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.

El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

IV aniversari La Granja

-Ostres! Ja fa quatre anys?

-Sembla mentida com passa el temps!

-Recordes quan…

Cada any ens passa el mateix quan arriba aquesta data, ens posem a recordar la immensitat de moments (bons i no tant bons) que ens ha deixat el bar. És, sense estar escrit enlloc, el dia assenyalat per fer el balanç anual. Any rere any La Granja es transforma sense percebre-ho al dia a dia, però si ens parem a pensar un moment podem copsar perfectament els canvis que es van produint amb el temps.

Barcelona

Fa uns quants dies vaig baixar a Barcelona. Feia un any que no posava els peus a la capital. Cosmopolita! Aldeano! Payés! Ha anat així, garrulus.

El dia i mig de finals d’agost que vaig estar a la ciutat comtal (com diuen a la tele per anar variant el repertori i no haver de dir sempre Barcelona) me’l vaig passar caminant i fent aturades a diferents bars per abeurar-me. Carrers de l’Eixample, plaça Espanya, Paral·lel, barri Xino, les Rambles, el Gòtic, plaça Catalunya, el Born, la Ciutadella, la Barceloneta o Gràcia van ser alguns dels punts per on vaig passar.

Temps i espais per recordar moments i imatges dels meus anys barcelonins, quan era un jovenet universitari: un berguedà més a la gran ciutat.

Festa 20 anys de Camells

Dissabte 26 de setembre de 2009, se celebrarà la festa dels 20 anys de Camells. Des de 1990 centenars de joves recorren el país amb el fulard al coll. Durant 20 anys n’han passat de tots colors i el projecte de Colònies a Borredà segueix més viu que mai. Si teniu ganes de reviure batalletes i recordar els bons moments de quan éreu camells, teniu una cita el 26 de setembre al Casal de la Gent Gran (Pl.Sant Joan) de Berga.

Les rutes han recorregut diversos punts del país (Núria, Andorra, Vall d’Aran, Barcelona, Costa Brava, Costa Daurada, etc) i tres vegades s’ha anat al País Basc per celebrar el 10è, el 15è i el 20è aniversari. Concretament, 384 nois i noies i 50 monitors diferents han participat en les 20 rutes de Camells.

Podeu trobar més informació al grup que s’ha creat al Facebook.

Xavi Gepi

Recorda que moriràs

És una putada, la gran putada, però un dia morirem. Cadascun de nosaltres -tu també- i tota la gent que estimem. És llei de vida, diuen.

A les acaballes de la seva, Sándor Márai, escriptor hongarès, va anar explicant, a través del seu dietari, els últims dies de vida de la seva estimada parella i els sentiments i pensaments personals més íntims d’ell mateix, amb la mort com a tema principal.

Als anys vuitanta, nosaltres érem molt jovenets. Alguns dels que volten per aquí encara no havien ni nascut. Mentrestant, aquest hongarès resident als Estats Units vivia, i patia, els seus últims anys.

Cansament, debilitat, pas vacil·lant. Com quan la pila està gastada i la llanterna amb prou feines il·lumina.

Quan era petit

No. Avui no toca parlar dels anys vuitanta, d’aquells tours que fèiem abans ni de la Berga de la nostra infància. Tampoc és el moment de tornar a recordar el nostre camp de sorra ni els vells somnis que ja no es faran realitat.

“Les butaques, cobertes de vellut vermell, cruixien quan les tancaves. Aquest petament, tan específic, formava part del so de les pel·lícules i l’enyori com un vals perdut.

Si un espectador arribava quan la pel·lícula tot just havia començat, l’acomodadora el guiava amb una llanterna de butxaca abans de vendre-li un paquet de caramels Kréma Régalade. La gent que no estima el cinema i els caramels no estima la vida…”

D’excursió al Menfis

Aquest dissabte baixem al Menfis. Sí, sí, anem-hi. Va, jo també. Aquesta vegada o mai. M’hi apunto. Ja us ho dic ara: sortiré amb sabates.

Havíem de ser molts. Cervesa en mà, tothom s’allistava: era el dia de tornar al Menfis.

A l’hora de la veritat, en el moment d’agafar el carrer Barcelona i no parar de baixar fins arribar al Xocolat, vam fer recompte i… érem quatre. Els quatre mosqueters? Els quatre magnífics? Els reis de la pista? Els quatre retrassats? 4 vells.

Així ens van dir. Sortint de la General per iniciar la llarga marxa cap al destí fixat, dos jovenets diferents se’ns van mirar com si patíssim d’algun mal i, qüestionant la nostra determinació, van dir-nos: però si sou vells.

Dos anys

Volia ser classicòman

Abans, llegir el “Mundo Deportivo” no era tan fàcil com ara. A principis dels 90, no teníem internet, jo no freqüentava els bars per repassar la premsa, no anava a la biblioteca a llegir diaris esportius (ni a llegir-hi res) i els meus pares no em deixaven comprar “el Mundu”. Només me’l deixaven assaborir els grans dies: quan el Barça havia guanyat algun títol, quan “regalaven” l’especial del Tour que estava a punt de començar o quan es confirmava, un any més, que l’Indurain havia tornat a guanyar la “Grande Boucle”.

Com que fullejar el Mundu era tan complicat, i jo desitjava llegir-me’l -sempre he sigut més “mundista” que “sportista”-, havia de buscar solucions imaginatives. Una opció era aprofitar els dissabtes que ens desplaçàvem amb autocar per anar a jugar a Manresa, Súria o Cardona per comprar, d’amagat, el preuat tresor.

L’altra era més rebuscada. Quan fèiem 3r i 4t d’ESO, un cop a la setmana, anàvem al gimnàs que hi havia al carrer del Roser (el de la Fundació Toni Llorens) per fer… collonades (“plinton”, anelles i no sé què més). No m’agradava gaire aquella hora d’educació esportiva. Podent fer un partidet de futbol o bàsquet, haver de fer allò, en aquell espai tancat, em semblava una pèrdua de temps.

Ripeti partita

Si hagués de descriure els meus anys universitaris destacant unes quantes paraules o mostrant certs objectes, un d’ells hauria de ser la Play Station.

No recordo com va arribar al nostre pis d’estudiants, però sí sé que la pobreta va haver de treballar moltíssimes hores. Moltes mans utilitzaren els seus mandus i diferents jocs ens alegraren aquelles tardes i nits barcelonines.

Un bon dia, algú va inserir dins la nostra Play un nou joc de futbol. Les referències eren boníssimes: jugueu-hi, jugueu-hi, és molt guapu. Molt millor que el FIFA. Pots comptar, escèptic, vaig pensar. Però si els gràfics són una merda, vaig dir. Tu prova’l i ja em diràs el què, va ser la resposta.

Aquell sagal tenia raó: la nova diversió es deia ISS Pro Evolution. Aquella nova manera de jugar a futbol, i els lemes de la presentació del joc -allò de “Believe in your dreams” o “We are a football tribe”-, s’apoderaren de nosaltres. El joc era tan viciós que transformà el nostre dia a dia. Necessitaves jugar-hi.