Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.
L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario- deixant l’entrevista a mig fer.
Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.
El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

Fa uns quants dies vaig baixar a Barcelona. Feia un any que no posava els peus a la capital. Cosmopolita! Aldeano! Payés! Ha anat així, garrulus.
No. Avui no toca parlar dels 
Abans, llegir el “Mundo Deportivo” no era tan fàcil com ara. A principis dels 90, no teníem internet, jo no freqüentava els bars per repassar la premsa, no anava a la biblioteca a llegir diaris esportius (ni a llegir-hi res) i els meus pares no em deixaven comprar “el Mundu”. Només me’l deixaven assaborir els grans dies: quan el Barça havia guanyat algun títol, quan “regalaven” l’especial del Tour que estava a punt de començar o quan es confirmava, un any més, que l’Indurain havia tornat a guanyar la “Grande Boucle”.
Si hagués de descriure els meus


Últims comentaris