On dius que comença?

A Assen (Holanda), on els pesats de les motos tenen el seu circuit-santuari.

Molt bé. Collonut: la Vuelta a Espanya arrenca als Països Baixos.

De qui ha sigut la brillant idea? Potser d’algun patriota amant de la història que ha volgut fer un petit, i rebuscat, homenatge a aquells gloriosos dies quan a l’Imperi dels Àustries (España, en dirien ells) no es ponia mai el sol. Aquells temps, entre els segles XVI i XVII, en què castellans, portuguesos, catalans, flamencs, indígenes americans (els pocs que no moriren a mans, o per contacte, dels seus conqueridors) i més i més pobles del món gaudien del privilegi comú de ser súbdits de Felip II, III o IV (de tants felips Déu nos en guard, que cantava La Trinca).

No ens desviem del tema: com dèiem, avui comença la Vuelta. I sí, el pròleg i les tres etapes següents es disputaran una mica lluny de Càceres, Badajoz, Plasencia o Fuenlabrada. Concretament, entre Holanda i Bèlgica; terra de clàssiques.

Qui guanyarà?

Pereiro 2006, Contador 2007 i Sastre 2008. A quin espanyol li toca guanyar el Tour 09? Aquest havia de ser l’any del Valverde (és espanyol i encara no té cap tour), però no podrà ser: no el deixen córrer. Sospites de dopatge. Un favorit menys. Què ens queda, doncs? Per exemple, els tres últims guanyadors: Sastre, Contador i Pereiro.

Com que cada dia no és diumenge, descartem ja d’entrada el Pereiro. Continuem: el Sastre ens ha de merèixer una mica més de respecte… però ningú li fot gaire cas. Poca gent aposta per ell. Tothom pensa, sobretot els espanyols, que el gran favorit és un altre: el Contador, guanyador fa dos anys (l’any passat no el van deixar córrer) i també 1r classificat al Giro i a la Vuelta del 2008.

Potser sí que guanyarà, però per aconseguir-ho haurà de suar més del què els espanyols es pensen. Més enllà dels Pirineus hi ha altres persones que també  saben pedalar. Per exemple, els germans Schleck (Franck i Andy, luxemburguesos), l’australià Cadel Evans i el rus Mentxov, guanyador del Giro d’enguany.

I si aquests rivals no li semblen de la seva talla, el Contador pot fer una ullada al senyor, del seu mateix equip, que porta el dorsal 22.

El Giro del centenari

Avui comença el Giro del centenari. Aclarim aquest tema ja d’entrada: no és el Giro nº 100 de la història. El que es commemora aquest any és que el primer Giro d’Itàlia es va disputar el 1909.

Ara que pràcticament tothom passa del ciclisme, aquest bloc segueix fidel als seus costums: quan comença una de les tres “grans” voltes, nosaltres en parlem. L’any passat vam estar atents a Giro, Tour i Vuelta i, a més, de tant en tant també garlem de les clàssiques de primavera, del tema dopatge o del pas dels herois per les carreteres berguedanes.

Fa dos dies, quan els diaris van començar a avisar de la imminència de l’inici del Giro 2009, vaig recordar que això volia dir “deures”: preparar una entrada del Giro. Avui m’he documentat (marca.com, as.com, sport.es i altres webs d’una erudició semblant) i ara ja puc fer veure que estic molt informat del tema.

Volia ser classicòman

Abans, llegir el “Mundo Deportivo” no era tan fàcil com ara. A principis dels 90, no teníem internet, jo no freqüentava els bars per repassar la premsa, no anava a la biblioteca a llegir diaris esportius (ni a llegir-hi res) i els meus pares no em deixaven comprar “el Mundu”. Només me’l deixaven assaborir els grans dies: quan el Barça havia guanyat algun títol, quan “regalaven” l’especial del Tour que estava a punt de començar o quan es confirmava, un any més, que l’Indurain havia tornat a guanyar la “Grande Boucle”.

Com que fullejar el Mundu era tan complicat, i jo desitjava llegir-me’l -sempre he sigut més “mundista” que “sportista”-, havia de buscar solucions imaginatives. Una opció era aprofitar els dissabtes que ens desplaçàvem amb autocar per anar a jugar a Manresa, Súria o Cardona per comprar, d’amagat, el preuat tresor.

L’altra era més rebuscada. Quan fèiem 3r i 4t d’ESO, un cop a la setmana, anàvem al gimnàs que hi havia al carrer del Roser (el de la Fundació Toni Llorens) per fer… collonades (“plinton”, anelles i no sé què més). No m’agradava gaire aquella hora d’educació esportiva. Podent fer un partidet de futbol o bàsquet, haver de fer allò, en aquell espai tancat, em semblava una pèrdua de temps.

Tornaran a ser poursuivants

Pereiro 2006, Contador 2007, Sastre 2008. A quin altre espanyol li tocarà guanyar el Tour 2009? El senyor maillot jaune ha dit prou! Ja n’està fart de veure espanyolets fardant de bandera i toro pels Camps Elisis. Per posar-hi remei, ha demanat ajuda al sant cristu gros: Armstrong, Lance Armstrong.

Deixant enrere antigues desavinences (la sospita que l’americà també s’entenia amb la senyora EPO), el senyor Tour ha trucat a Texas per demanar a l’Armstrong que torni a la grande boucle per posar ordre.

L’americà ha dit que sí. Fa 3 anys, va guanyar el seu setè Tour consecutiu i, baixant del podi de París, es va retirar. Des d’aleshores, el ciclisme no va pas massa bé: escàndols de dopatge per tot arreu, guanyadors sospitosos o de segona fila, els grans rivals de l’Armstrong ja no hi són, els espanyols s’ho emporten gairebé tot, etc.

L’últim Tour ha sigut el desencadenant de tot plegat. Tercer any consecutiu amb victòria espanyola i l’Armstrong pensant (tradueixo de l’anglès): collons, si el Sastre guanya el Tour és que la cosa està fotuda. Potser hauria de tornar i deixar clar qui segueix sent el millor.

A Espanya fan “La Vuelta”

Aquest dissabte, comença la Lliga (Bien!), Els Pets toquen a Avià (ué!) i arrenca La Vuelta (algun tímid aplaudiment). Per anar agafant rodatge, contrarellotge per equips a Granada. A partir de demà diumenge, carretera, bicicleta, pinganillu i qui sap si alguna bona dosi d’EPO new generation.

Si teniu ganes de veure una mica de ciclisme i viatjar, des del sofà, per l’Espanya plural, les etapes més prometedores són les següents: aquest dimecres 3 de setembre, contrarellotge de 42 km a Ciudad Real; el dissabte 6, Barbastro-La Rabassa; l’endemà, Andorra-Pla de Beret i, sobretot, l’etapa de l’Angliru, que es disputarà el dissabte 13 de setembre.

Aquest dia, els ciclistes les passaran molt putes: 209 km, 3 ports de 1a categoria i pujada final a l’esgarrifós Angliru, amb rampes superiors al 20% de desnivell. Una pendent tan forta que, fins i tot, els millors ciclistes veuran com el seu comptaquilòmetres redueix velocitat fins als 6, 7 o 8 km/h.

Fins ara, La Vuelta només ha pujat tres vegades a l’infern asturià. Els guanyadors d’aquestes tres etapes han estat escaladors de molt nivell: el meu Chava, l’italià Gilberto Simoni i l’espanyol Roberto Heras. Darrere seu, diferents ciclistes van haver de posar peu a terra, o agafar-se als cotxes i motos, per poder acabar d’arribar a meta.

El dilema de l’EPO

Llegint l’Investigacion y ciencia de l’agost m’he trobat amb un artícle d’un tal Michael Shermer (que es veu que abans era ciclista) sobre el dopatge amb EPO. N’he fet un resum.

Fins als anys 90 era freqüent que els ciclistes es prenguessin estimulants, analgèsics o es fessin autotransfusions de sang. Les primeres lleis antidopatge van venir despres de la mort del Tom Simpson l’any 1967. Tot i aixo als anys 70 o 80 els controls eren molt esporàdics.

A partir dels 90 tot va canviar amb l’aparició de l’EPO. És una hormona prouduïda pels ronyons que estimula la producció de glòbuls vermells. És utilitzada (la versió sintetizada r-EPO) en malalts que pateixen anèmia.

L’efecte de l’EPO és el mateix que el d’una autotransfusió sanguinea, però sense el mal rotllo de les bosses de sang i les agulles. Els atletes entrenats tenen un HCT (hematocrits o globuls vermells) amb valors propers als 50. Prenent EPO pot arribar als 60.

Què hem de fer?

Per tercer any consecutiu, algun dia de juliol hem hagut de llegir o escoltar el següent titular periodístic: cop definitiu al Tour.

No és que els escàndols de dopatge en el món del ciclisme comencessin l’any 2006 -la cosa ve de molt lluny, almenys des dels anys 60, i entremig hi ha hagut, per exemple, el cas Festina (1998) o les sospites i acusacions permanents contra l’Armstrong-, però sí que és cert que portem 3 tours seguits molt complicats.

Fa dos anys, el Tour es presentava molt interessant. Després de set victòries consecutives, l’Armstrong ja no hi era i tot feia pensar que gaudiríem d’un gran duel Ullrich-Ivan Basso. Tanmateix, aquell Tour del 2006 va començar i va acabar fatal.

El dia abans d’arrencar la cursa, va esclatar aquell súper escàndol (l’operació Puerto) que va fer famós el nom d’aquell metge espanyol: E. Fuentes. La conseqüència immediata de tot aquell merder fou que ni l’Ullrich ni el Basso no van poder disputar aquell Tour.

Avui, aquella nefasta jornada del dia abans de l’inici del Tour 2006 ja queda molt lluny i força oblidada, però quan la vam viure en directe semblava que significaria el dia final del ciclisme. I és que allò va ser molt gros: els dos grans aspirants al Tour (un duel que ja havia començat a generar molta expectació) al carrer abans de començar. Molt lamentable. Recordo que quan vaig saber la notícia, estava destrossat: el Tour, que m’havia d’alegrar aquelles tardes de juliol, a la puta merda.

Tourmalet i Hautacam

Aquest dilluns, estigueu atents (ep, si voleu!) a les vostres pantalles. Le Tour celebra la seva gran etapa pirinenca. Si la comparem amb altres etapes reines dels Pirineus, sí que potser hi falta algun port més, però els dos cols especials que hauran de pujar els ciclistes són molt durs: Tourmalet i Hautacam. Cadascun, amb més de 1.000 metres de desnivell i una quinzena de km amb una pendent mitjana superior al 7%. Uf.

El Tourmalet és, segurament, el port més conegut del Tour de França. Gairebé cada any forma part del recorregut i el seu nom llegendari ja és patrimoni del diccionari esportiu general. Per exemple, quan un periodista necessita un sinònim o una comparació d’urgència per definir un repte molt exigent, diu o escriu Tourmalet i no queda pas gens malament. Tothom entén de què va la cosa.

En canvi, Hautacam és una pujada molt menys coneguda. És comprensible. Només ha acollit tres finals d’etapa del Tour: 1994, 1996 i 2000. La primera vegada va ser l’any 1994, quan encara regnava l’Indurain. Aquella jornada de ciclisme fou un clar exemple de la manera com el Miguelón i el seu equip, el Banesto, afrontaven les etapes de muntanya dels 5 tours que van guanyar.

El ciclisme embauca

Fa uns anys, vaig rebre la temible trucada-enquesta: vostè, valori de l’1 al 10, com se sent d’espanyol? Quin és el seu grau d’identificació amb Espanya i l’espanyolitat? Vaig rumiar-m’ho un moment -com si la cosa es pugués mesurar- i vaig respondre un 2. En un instant, vaig decidir que, de l’1 al 10 (de gens a molt), d’espanyol en sóc un 2. És a dir, molt poquet.

En el meu entorn més proper, aquesta resposta en forma de 2 no va acabar d’agradar. Tothom em va dir que hauria d’haver dit 0 o 1. Per intentar justificar el meu dos, vaig fer ús d’un argument/raonament bastant precari: per no semblar un radical, sinó un català normal que no és ni vol ser espanyol, vaig rebutjar l’opció 0 i em vaig fer meu el 2.

Ben mirat, però, aquesta lleugera espanyolitat meva potser té una explicació i un culpable: el ciclisme.