Què hem de fer?

Per tercer any consecutiu, algun dia de juliol hem hagut de llegir o escoltar el següent titular periodístic: cop definitiu al Tour.

No és que els escàndols de dopatge en el món del ciclisme comencessin l’any 2006 -la cosa ve de molt lluny, almenys des dels anys 60, i entremig hi ha hagut, per exemple, el cas Festina (1998) o les sospites i acusacions permanents contra l’Armstrong-, però sí que és cert que portem 3 tours seguits molt complicats.

Fa dos anys, el Tour es presentava molt interessant. Després de set victòries consecutives, l’Armstrong ja no hi era i tot feia pensar que gaudiríem d’un gran duel Ullrich-Ivan Basso. Tanmateix, aquell Tour del 2006 va començar i va acabar fatal.

El dia abans d’arrencar la cursa, va esclatar aquell súper escàndol (l’operació Puerto) que va fer famós el nom d’aquell metge espanyol: E. Fuentes. La conseqüència immediata de tot aquell merder fou que ni l’Ullrich ni el Basso no van poder disputar aquell Tour.

Avui, aquella nefasta jornada del dia abans de l’inici del Tour 2006 ja queda molt lluny i força oblidada, però quan la vam viure en directe semblava que significaria el dia final del ciclisme. I és que allò va ser molt gros: els dos grans aspirants al Tour (un duel que ja havia començat a generar molta expectació) al carrer abans de començar. Molt lamentable. Recordo que quan vaig saber la notícia, estava destrossat: el Tour, que m’havia d’alegrar aquelles tardes de juliol, a la puta merda.

Tourmalet i Hautacam

Aquest dilluns, estigueu atents (ep, si voleu!) a les vostres pantalles. Le Tour celebra la seva gran etapa pirinenca. Si la comparem amb altres etapes reines dels Pirineus, sí que potser hi falta algun port més, però els dos cols especials que hauran de pujar els ciclistes són molt durs: Tourmalet i Hautacam. Cadascun, amb més de 1.000 metres de desnivell i una quinzena de km amb una pendent mitjana superior al 7%. Uf.

El Tourmalet és, segurament, el port més conegut del Tour de França. Gairebé cada any forma part del recorregut i el seu nom llegendari ja és patrimoni del diccionari esportiu general. Per exemple, quan un periodista necessita un sinònim o una comparació d’urgència per definir un repte molt exigent, diu o escriu Tourmalet i no queda pas gens malament. Tothom entén de què va la cosa.

En canvi, Hautacam és una pujada molt menys coneguda. És comprensible. Només ha acollit tres finals d’etapa del Tour: 1994, 1996 i 2000. La primera vegada va ser l’any 1994, quan encara regnava l’Indurain. Aquella jornada de ciclisme fou un clar exemple de la manera com el Miguelón i el seu equip, el Banesto, afrontaven les etapes de muntanya dels 5 tours que van guanyar.

El ciclisme embauca

Fa uns anys, vaig rebre la temible trucada-enquesta: vostè, valori de l’1 al 10, com se sent d’espanyol? Quin és el seu grau d’identificació amb Espanya i l’espanyolitat? Vaig rumiar-m’ho un moment -com si la cosa es pugués mesurar- i vaig respondre un 2. En un moment, vaig decidir que de l’1 al 10 (de gens a molt), d’espanyol en sóc un 2. És a dir, molt poquet.

En el meu entorn més proper, aquesta resposta en forma de 2 no va acabar d’agradar. Tots em van dir que hauria d’haver dit 0 o 1. Per intentar justificar el meu dos, vaig fer ús d’un argument/raonament bastant precari: per no semblar un radical, sinó un català normal que no és ni vol ser espanyol, vaig rebutjar l’opció 0 i em vaig fer meu el 2.

Ben mirat, però, aquesta lleugera espanyolitat meva potser té una explicació i un culpable: el ciclisme.

Ja el tenim aquí: Le Tour

A partir d’aquest dissabte, i durant tres setmanes, les barraques, els despejes i el lèxic futbolístic deixaran pas a les pàjares, el peloton, le maillot jaune i als cols: comença el Tour de França 2008.

Si sou aficionats, i aficionades, a les aventures dels superherois Tete la course i Poursuivant (sempre tan desgraciat), agafeu agenda i llapis i reserveu-vos les tardes dels dies 8, 10, 13, 14, 20, 22, 23 i 26 de juliol. Són els dies grans d’aquest Tour.

Els dies 8 i 26 tindrem contrarellotge i les altres dates destacades són les etapes de muntanya. Mirant el perfil d’aquestes etapes, les més interessants serien la del dia 13, amb 2 ports de primera i 224 km; la de l’endemà, amb el Tourmalet i final a Hautacam (2 ports de categoria especial) i dues més que es disputaran als Alps: el dia 22, amb dos ports especials més (el de la Bonette es corona a 2.802 metres d’altitud!), i l’endemà, quan els ciclistes, per acabar d’explotar del tot (amb els aficionats vibrant amb el seu patiment), hauran de fer l’etapa reina d’aquest Tour: 210 km i 3 ports especials (Galibier, Croix de Fer i final a Alpe d’Huez).

Ja fa vint anys

Falten pocs dies perquè arrenqui el Tour de França. Hem de començar a escalfar motors. Per anar fent ambient, proposo fer memòria del 1r Tour que recordo haver viscut conscientment: el de l’any 1988, el Tour del Delgado.

Amb aquell triomf, Perico Delgado va esdevenir un nou ídol de masses pels espanyols. No és que fins aleshores fos un desconegut, però guanyar el Tour, i més encara llavors (quan els ciclistes encara eren vistos com herois, i no com a dopats), era una cosa molt grossa.

Comença el Giro

No fa pas tants anys, l’arribada del mes de maig era sinònim, entre d’altres coses, de Maglia Rosa, Dolomites i Mortirolo, és a dir, Giro d’Itàlia. Amb la crisi general que afecta el ciclisme, però, només els més ultres hem estat pendents de si, finalment, començava la 1a gran volta ciclista d’aquest any 2008. Es veu que sí. Avui, a Palerm, 1a etapa.

Els meus primers records del Giro em porten als anys 90, quan l’Indurain va guanyar dues edicions diferents (92 i 93); Tele 5 retransmetia les etapes en directe (amb J.J. Santos al capdavant) i les carreteres italianes veien passar ciclistes com Tonkov, Berzin, Bugno, Chiappucci, Guerini, Gotti, Rominger, Cipollini i, sobretot, “el Pirata”: Marco Pantani.

Aquells tours d’abans

Pas a pas, discretament, sense que els mitjans de comunicació en parlin gaire, va arrencant la temporada 2008 de ciclisme. Aquests últims dies, per exemple, F. Cancellara ha guanyat la Classicissima (la Milà-Sanremo) i el Contador s’ha imposat a la Volta a Castella-Lleó.

Molt aviat vindran les clàssiques de primavera (Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja) i, amb l’estiu, arribarà el Tour. Més o menys, amb molts escàndols o no tants, el curs ciclístic anirà avançant segons el calendari previst.

Malgrat tots els malgrats, els bons aficionats a la bicicleta i al sofà seguirem gaudint, un any més, amb els atacs i defalliments del personal i amb les rampes, els perfils i els paisatges dels ports dels Alps, Pirineus i Dolomites. I és que com diu el nostre “Perico”, ens agraden les pujades “largas, pero duras”.

L’única cosa que m’entristeix és pensar que aquells tours d’abans ja no tornaran. I no em refereixo als tours on l’Armstrong sempre guanyava a l’Ullrich, al Mayo, al Beloki o a l’Escartín. Ni tampoc estic parlant dels millors estius del Pantani, el Virenque o el Riis. Encara vaig més enrere, però miro molt més a prop.

Herois

Algú de vosaltres té més de 35 anys?

Si és així, i sou berguedans, vau podeu viure -encara que no en sigueu conscients- un dels grans moments de la història berguedana del segle XX. M’estic referint a les etapes de la Setmana Catalana de ciclisme, dels anys 70, que van finalitzar al santuari de Queralt, el balcó de Catalunya.

Potser pensareu que sóc un xic exagerat, però és que, als anys 70, el ciclisme no estava fet una merda com ara. El públic vibrava amb el pas dels herois i els mitjans de comunicació apropaven les epopeies dels ciclistes a totes les cases i bars. I la gent (sobretot els homes) s’ho escoltava.

Le Tour: valoració

Diumenge passat van arribar a París i el Contador va pujar al graó més alt del podi amb aquell ridícul lleó de peluix. Arribada multitudinària a Madrid, l’Eperanza Aguirre fotent pena embotint-se dins un mallot groc, bany de masses i bla bla bla. El del gas no m’ha fet res però, com sempre, des de les Espanyes ja ho exageren tot i el posen al nivell de l’Armstrong i Indurain. Que deixin passar uns dies i que se sàpiguen tots els resultats dels controls antidòping. Més endavant ja es veurà quin futur pot tenir Contador.

S’ha acabat Le Tour tacat per les sospites i/o confirmacions de dopatge de Vinoukurov, Rasmussen, Moreni i Mayo. El cas més trist és el del basc: si fas trampres fés-les bé. Per quedar el 16è a la classificació general a gairebé mitja hora del líder no cal dopar-se. Malgrat tot, m’ho he passat bé en les etapes que he seguit per televisió.

I d’aquí un mes comença la Vuelta a España. Xafen pocs quilòmetres del Principat en una etapa on pugen el Port del Cantó i acaben a Arcalís, a Andorra. Aquest any no passen per Castellar de n’Hug. Comencen l’1 de setembre a Vigo, hi ha un parell de contrarrellotges, força muntanya, la clàssica pujada als Lagos de Covadonga… No hi haurà favorits clars però pot ser entretingut.

Però existirà la Vuelta? El ciclisme ja se n’haurà anat en orris? Estigueu a punt que pot ser que us truquin perquè no troben gent per corre-hi.  Esperem que les grans audiències televisives s’imposin a les veus apocalíptiques que volen enterrar l’esport de la bici. Que en poguem gaudir molts més anys.

Xavi Lemond

Le Tour: no marxeu tots

La cursa per excel.lència del ciclisme va d’escàndol en escàndol i tiro perquè em toca. Primer va ser el Vinokourov que va donar positiu en la primera contrarrellotge i ho fan públic després que faci una exhibició a la muntanya. I ahir retiren del Tour el líder Rasmussen després de guanyar amb una mà al darrere a l’Aubisque. Ara el mallot groc el portarà el xicotet madrileny del gas: el Contador. Amb aquest ritme d’abandonaments i desqualificats el pelotón serà el pelotín i potser així el Florencio o el Flecha encara tenen opcions de podi.

Per a mi, que fotin el que vulguin mentre ho facin per la tele i pugui mirar com els sacrificats ciclistes ho donen tot sobre la bici, col.locats o no. Al cap i a la fi, es juguen la seva salut i ja no són adolescents. M’és igual que el Tour sembli el lavabo d’un bar musical berguedà, com a espectador vull que donin espectacle. Que prohibeixin esports avorridíssims com el tenis, el golf o la vela i que facin 3 o 4 Tours a l’any.