Ho volia saber tot

Després de fer 2n de Batxillerat, i per poder entrar a la universitat, recordo que ens van fer un omplir un paper on indicar, per ordre de preferència, quina llicenciatura, i a quina universitat, volíem començar. En el meu cas, el dia abans d’entregar el paperot encara no sabia quina carrera triar. No és que dubtés entre 15 o 20 de diferents, però la cosa sí que ballava entre tres o quatre.

No sabia si escollir Periodisme, Humanitats, Sociologia o Història. Veient-me perdut, molt perdut, entre dubtes, comentaris que em feien i pel·lícules que m’anava muntant jo solet, el meu pare em va dir: tu què vols fer?

Vaig arronsar una mica les espatlles i, no gaire convençut, vaig respondre: home, a mi m’agradaria fer Història. Ell em va mirar i va dir-me: doncs ja està. Fes Història. Suposo que el meu pare devia pensar: tant per tant (les 4 opcions que em diu vénen a ser la mateixa collonada), que triï allò que més gràcia li fa.

Tenint el recolzament de l’autoritat paterna, vaig acabar de decidir-me. Feia temps que sabia que Història era la carrera que més il·lusió em generava, però no ho acabava de veure clar degut a la mala premsa que m’havia arribat d’ella: un conjunt de comentaris, per diferents bandes, que es podrien sintetitzar en allò de no ho facis perquè Història té molt poques sortides.

La ressaca, fa 90 anys

Avui que és diumenge, dia oficial de la ressaca, i que s’acosta la nit de Sant Joan -que és nit d’alegria (és a dir, de beure molt)-, potser és un bon moment per recordar com eren les nits d’alcohol, i els matins de ressaca, a Catalunya, l’any 1918. Ens ho explicarà un escriptor de prestigi: el Josep Pla. Amb el seu testimoni i el nostre podem contrastar l’eufòria i les seqüeles del mal beure, ahir i avui. Busqueu les set diferències.

“Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de Pernod. Davant la família em faig passar per malalt. La meva mare -que ho comprèn tot- fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro (…) Em llevo a quarts de set de la tarda (…) Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set!

Els aforismes de Joan Fuster

Dir Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) és fer referència a un dels noms claus que permet entendre el creixement i la difusió social, a partir dels anys 60 del segle XX, de la idea i la denominació de Països Catalans com a territori i projecte nacional. Malgrat que els que han volgut creure, i volem seguir creient, en aquest ideal sempre hem sigut minoria, sense ell -sense el què va dir, fer i escriure- encara seríem molts menys.

El llibre més conegut de Joan Fuster és Nosaltres els valencians (1962). En aquest llibre, elaborat en ple Franquisme, Fuster explicava -i això era una gran novetat, en aquells moments- que la seva terra, el País Valencià, no era una simple “región” d’Espanya amb les seves simpàtiques i curioses peculiaritats folklòriques. Fuster deia, i així ho defensà fins que morí, que el País Valencià forma part d’un àmbit lingüístic, cultural, geogràfic i nacional més ampli i que aquest, precisament, no és Espanya.

Pallassos i monstres

Actualment, un dels escriptors més reconeguts de la literatura catalana és l’Albert Sánchez Piñol. Els seus dos llibres més coneguts i exitosos són La pell freda i Pandora al Congo. No en puc dir res perquè no els he llegit. En canvi, sí que conec un altre llibre seu que es titula Pallassos i monstres. Quan el vaig llegir, em va agradar molt. Tant, que alguna altra vegada encara l’he agafat per fer-hi una ullada i repassar els meus fragments preferits.

Aquest llibre no és una novel·la. El Sánchez Piñol, abans de ser conegut com a novel·lista, era antropòleg. Degut al seu ofici, té un fort lligam amb el continent africà. En el llibre que us destaco, el nostre autor aprofita els seus coneixements i inquietuds envers l’Àfrica per presentar-nos, de forma amena i atractiva, les increïbles històries de vuit dictadors africans del segle XX que no van fer res de bo (i sí molt de mal) pels seus respectius pobles.

Les històries del senyor X

El dia del Barça-Manchester (també conegut com a dia de Sant Jordi), quan encara ens pensàvem que el somni era possible (el superdimecres de Patum), em vaig comprar un llibre que es titula Històries del senyor X.

No vaig sortir de casa amb la idea de comprar aquest llibre. Sent sincer, he de dir que aquella tarda vaig anar a donar el volt per veure noies maques i tius lletjos passejant pel carrer. Fet l’inventari, vaig entrar en una llibreria i, buscant el llibre perfecte, vaig topar amb un nom conegut que feia uns quants anys que no veia escrit: Pere Saborit.

Llegir per oblidar, aprendre, descansar, enriquir-se…

Quan anava a la universitat (a l’Autònoma), tenia el costum, havent dinat, d’anar a donar el volt a la botiga Abacus que hi ha a la Plaça Cívica (dita cínica pels elements de més radicalitat ideològica, espiritual o estètica) del campus de Bellaterra.

Entrava a la botiga i, primer de tot, em dirigia a la taula de novetats. A continuació, me n’anava cap a la secció dels llibres d’història i, si no en tenia prou, m’acostava a Filosofia, Ciències Polítiques/Sociologia i Literatura (en català).

Passejava, fullejava llibres (fins i tot m’assentava a terra: no estava mal vist) i anava elaborant, mentalment, una llarguíssima llista de llibres que havia de comprar-me o llegir obligatòriament, per autoimposició. Evidentment, uns quants anys després, la gran majoria d’aquells llibres d’urgent lectura no me’ls he llegit i de molts no en recordo el títol ni l’autor.

Ara parla el Charly

Fa pocs dies em vaig comprar el llibre Ara parlo jo, del Carles Rexach, i m’ha resultat prou distret. Com que toca bastants temes susceptibles de ser desenvolupats en sessió de bar, en diré quatre coses.

Com sol passar en aquests casos, el llibre comença repassant la infància i la joventut de l’exfutbolista. Es va molt per feina: els adjectius justos, alguna anècdota i ja tenim el Carles fet un home. Potser van massa de pressa. Llegint, et vénen ganes de saber més coses del jove Rexach.

La veritable història del tauró de Tarragona

Us en recordeu d’aquest últim estiu? Abans era tradició que cada estiu tingués la seva cançó. Dels últims mesos de calor, no recordo cap cançó en especial. A les nostres inhòspites terres del “nordeste” de l’Espanya plural, el protagonista de l’estiu fou un altre. Va ser el tauró de Tarragona.

En aquells moments, els periodistes ens van avorrir amb una visió de la realitat escrita, a quatre mans, entre el Sauron i l’A. Bolaño, el martell d’heretges antisociates que té col·locat el sociatisme a no sé quin lloc de poder de la Generalitat.

Com sol passar, una cosa és el què ens diuen a la tele i una altra és el què realment passa o va passar. Com molt bé va dir, ahir, el X. Grasset, els periodistes es dediquen a separar el gra de la palla: publiquen la palla i deixen estar el gra.

Per contribuir, pas a pas, a recuperar la veritat (i l’alegria) us envio, clandestinament, la crònica dels fets reals que s’esdevingueren aquells dies d’agost. El periodista que ho ha estudiat, a fons, es diu Salvador Sostres. Cada dia escriu a l’Avui. Si el trobeu massa moderat i ponderat en els seus escrits publicats en paper de diari, llegiu el seu bloc - http://www.salvadorsostres.com-. Hi trobareu la seva versió més “punki”, com diu ell mateix.