El Sostres va a la muntanya

Un dia d’agost de l’any passat, el Salvador Sostres -que cadascú el qualifiqui com vulgui. Per mi, que no hi entenc gaire, és el millor escriptor català del segle XXI- va anar d’excursió a la muntanya. A Aigüestortes. No va fer la ruta dels Carros de Foc: va pujar amb un d’aquells taxi-jeeps fins a l’estany de la Llebreta i des d’allà va anar caminant fins a l’estany Llong. Una passejadeta. Un dia a la natura que va deixar explicat al seu blog.

“Tres elements configuren el paisatge: pedra, pi i aigua. L’alçada de les muntanyes és un repte al teu davant. La majestuositat dels avets, tots els verds, tanta densitat. Hi ha un patriotisme del paisatge, i caminant per aquest parc és fàcil entendre-ho. Un patriotisme, una força d’ànima i una estètica que no són les meves, però puc notar-ne igualment el batec, la força, el sentit de pertinença. Hi ha un patriotisme del paisatge, i en certa manera és normal que en la base de qualsevol patriotisme hi hagi un amor pel propi paisatge, una relació ben íntima amb els teus arbres i les teves muntanyes. M’agrada el passeig i anar parlant amb l’Anna, però definitivament em sento més còmode en d’altres coordenades.

Les veus del Pamano

Ho han aconseguit: mitja Catalunya té ganes de veure l’estrena de dilluns. Si poses la tele3 és inevitable no topar-te amb la falca de Les veus del Pamano. No és que em molesti però em fa una mica de por. Desconfio del què serà.

El llibre de Jaume Cabré és dels millors que he llegit en els últims anys. Recordo grans estones submergint-me en les històries de Torena, el poble imaginari del Pirineu català. La guerra, la derrota, la repressió… l’Oriol Fontelles, l’Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), la Tina Bros… una novel.la magnífica per degustar-la de dalt a baix.

Del zoo d’en Pitus al barri Xino

Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.

L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario- deixant l’entrevista a mig fer.

Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.

El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

L’ofici d’escriure

Un dia d’agost, des del seu blog, l’admirat i odiat Salvador Sostres (jo estimo els seus textos, altres l’odien a ell tot sencer) va explicar-nos quan va venir-li la idea de voler ser escriptor i com s’ho ha fet per fer realitat, i anar mantenint, el seu somni i la seva ambició:

“la cosa ve de molt lluny, ve dels 13 anys, quan em vaig plantejar com volia que fos la meva vida i vaig entendre que passar-m’ho bé i treballar havia de ser un tot, i que no podia ser de cap manera que la meva feina fos aliena al meu plaer (…) el meu curs natural hauria estat dedicar-me al negoci familiar però vaig preferir endinsar-me en l’aventura d’escriure. Estic parlant de quan tenia 13 anys, que és quan més o menys vaig decidir-ho.

El Diari de Manresa

Notícia al Regió7 el dilluns 21 de setembre de 2009:

Això és notícia? Pot tenir l’interès que són 3 generacions d’una mateixa família però el titular escollit és l’adequat? Quants milers de persones van pujar la Pica l’11 de setembre? No tinc res en contra la família Oliveras ni sé qui són però com és que surten al diari tot i tenir un interès dubtós?

La de la família Oliveras és l’última d’una llarga llista. Sovint em fixo en la secció d’esport (curses, caminades, btt, etc)  però suposo que podríem trobar l’enfocament bagenc-manresà a tot el diari. Altres notícies que em van fer molta gràcia:

1. La setmana següent de la caminada de resistència Núria-Queralt, la notícia era “Quatre bagencs acaben la Núria-Queralt” i la foto dels herois. Només la van acabar ells?
2. O, un dia qualsevol d’estiu, apareixia “Tres manresans acaben la ruta dels Cavalls del Vent en dos dies”. Per riure. Com si fós un récord Guinness.

El dia de la Independència de Catalunya el Diari de Manresa titularà en portada: “El Bàsquet Manresa guanya a la difícil pista del Fuenlabrada”

Xavi Manresa

Afanya’t princesa

És la més guapa. Ho ha sigut sempre. T’ha agradat tota la vida. No l’has pogut tastar mai. Alguna nit semblava que potser sí, però al final sempre era que no. Tu no. Molts altres gilipolles sí, però tu no.

Durant setmanes, mesos o anys vau xerrar molt, éreu gairebé amics. Quasi, però no n’éreu. Les peces no encaixaven: tu volies molt més. La desitjaves sencera, tota per tu. I ella… tu no sabies entendre què volia ella de tu. Només recordes que et feia tornar boig: sempre era que no, però volies imaginar que un dia seria sí. Vist amb perspectiva, queda clar que, com es diu ara, eres un pagafantes.

Si necessiteu una petita, inútil i agra venjança contra la princesa que us va fer patir i arrossegar durant tantes nits o anys, podeu llegir en solitari, o recitar davant d’ella, unes paraules que un dia va escriure el Sostres.

Contra les males estones que ens han fet passar les noies que, de jovenetes, han viscut de l’ofici de ser tia bona, i com a petitíssim consol pels dissortats que hem perdut massa nits sortint a buscar princeses per l’endemà despertar-nos sempre acompanyats de la mateixa (l’Amarga Ressaca), Afanya’t, princesa, un article que va sortir publicat a l’AVUI el dia 21 de gener de l’any 2007.

Què llegeixen els polítics

L’agost passat, l’Avui va fer una sèrie de reportatges sobre la música que escoltaven els polítics. Allò de fer-los triar unes quantes cançons i que diguessin per què. La cosa no ha canviat gaire un any després: ara han d’escollir 5 llibres. Des de l’1 d’agost, en Xavi Tedó està fent una sèrie d’articles curts sobre les preferències dels polítics de tots colors a l’hora de llegir.

He descobert coses curioses com que en Carod es llegeix el Diccionari de la llengua catalana, la passió per Tintín de Francesc Homs, la relació entre Alícia al país de les meravelles i la Nebrera, Daniel Sirera llegeix Jaume Llauradó, Artur Mas es fa el supersimpàtic declarant-se maragallista (referint-se a Joan Maragall). I el fenomen Millenium també arriba als polítics. Molts diuen Martí i Pol. Ho fan per quedar bé? De veritat que la gent llegeix tanta poesia?