Del zoo d’en Pitus al barri Xino

Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.

L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario- deixant l’entrevista a mig fer.

Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.

El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

L’ofici d’escriure

Un dia d’agost, des del seu blog, l’admirat i odiat Salvador Sostres (jo estimo els seus textos, altres l’odien a ell tot sencer) va explicar-nos quan va venir-li la idea de voler ser escriptor i com s’ho ha fet per fer realitat, i anar mantenint, el seu somni i la seva ambició:

“la cosa ve de molt lluny, ve dels 13 anys, quan em vaig plantejar com volia que fos la meva vida i vaig entendre que passar-m’ho bé i treballar havia de ser un tot, i que no podia ser de cap manera que la meva feina fos aliena al meu plaer (…) el meu curs natural hauria estat dedicar-me al negoci familiar però vaig preferir endinsar-me en l’aventura d’escriure. Estic parlant de quan tenia 13 anys, que és quan més o menys vaig decidir-ho.

El Diari de Manresa

Notícia al Regió7 el dilluns 21 de setembre de 2009:

Això és notícia? Pot tenir l’interès que són 3 generacions d’una mateixa família però el titular escollit és l’adequat? Quants milers de persones van pujar la Pica l’11 de setembre? No tinc res en contra la família Oliveras ni sé qui són però com és que surten al diari tot i tenir un interès dubtós?

La de la família Oliveras és l’última d’una llarga llista. Sovint em fixo en la secció d’esport (curses, caminades, btt, etc)  però suposo que podríem trobar l’enfocament bagenc-manresà a tot el diari. Altres notícies que em van fer molta gràcia:

1. La setmana següent de la caminada de resistència Núria-Queralt, la notícia era “Quatre bagencs acaben la Núria-Queralt” i la foto dels herois. Només la van acabar ells?
2. O, un dia qualsevol d’estiu, apareixia “Tres manresans acaben la ruta dels Cavalls del Vent en dos dies”. Per riure. Com si fós un récord Guinness.

El dia de la Independència de Catalunya el Diari de Manresa titularà en portada: “El Bàsquet Manresa guanya a la difícil pista del Fuenlabrada”

Xavi Manresa

Afanya’t princesa

És la més guapa. Ho ha sigut sempre. T’ha agradat tota la vida. No l’has pogut tastar mai. Alguna nit semblava que potser sí, però al final sempre era que no. Tu no. Molts altres gilipolles sí, però tu no.

Durant setmanes, mesos o anys vau xerrar molt, éreu gairebé amics. Quasi, però no n’éreu. Les peces no encaixaven: tu volies molt més. La desitjaves sencera, tota per tu. I ella… tu no sabies entendre què volia ella de tu. Només recordes que et feia tornar boig: sempre era que no, però volies imaginar que un dia seria sí. Vist amb perspectiva, queda clar que, com es diu ara, eres un pagafantes.

Si necessiteu una petita, inútil i agra venjança contra la princesa que us va fer patir i arrossegar durant tantes nits o anys, podeu llegir en solitari, o recitar davant d’ella, unes paraules que un dia va escriure el Sostres.

Contra les males estones que ens han fet passar les noies que, de jovenetes, han viscut de l’ofici de ser tia bona, i com a petitíssim consol pels dissortats que hem perdut massa nits sortint a buscar princeses per l’endemà despertar-nos sempre acompanyats de la mateixa (l’Amarga Ressaca), Afanya’t, princesa, un article que va sortir publicat a l’AVUI el dia 21 de gener de l’any 2007.

Què llegeixen els polítics

L’agost passat, l’Avui va fer una sèrie de reportatges sobre la música que escoltaven els polítics. Allò de fer-los triar unes quantes cançons i que diguessin per què. La cosa no ha canviat gaire un any després: ara han d’escollir 5 llibres. Des de l’1 d’agost, en Xavi Tedó està fent una sèrie d’articles curts sobre les preferències dels polítics de tots colors a l’hora de llegir.

He descobert coses curioses com que en Carod es llegeix el Diccionari de la llengua catalana, la passió per Tintín de Francesc Homs, la relació entre Alícia al país de les meravelles i la Nebrera, Daniel Sirera llegeix Jaume Llauradó, Artur Mas es fa el supersimpàtic declarant-se maragallista (referint-se a Joan Maragall). I el fenomen Millenium també arriba als polítics. Molts diuen Martí i Pol. Ho fan per quedar bé? De veritat que la gent llegeix tanta poesia?

Amb voluntat provocativa

“Com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra franquista, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura. Calgué superar tot allò. No sé com m’ho vaig fer. Primer que res, vaig entropessar amb el drama de l’idioma. L’idioma postergat i fotut em va dur a reflexions més profundes”.

Aquestes paraules són de Joan Fuster. A la segona meitat dels anys quaranta, i més clarament a la dècada dels cinquanta, l’homenot de Sueca -aleshores un jovenet: va néixer el 1922- va anar veient que la seva llengua, i el tros de món que hi va de bracet, no eren la llengua ni la cultura que la Nueva España de Franco pretenia imposar a tots els espanyols (de Cadis al cap de Creus i de Finisterre a Almeria).

Constatat el drama de la llengua, Fuster començà a interessar-se per la història del seu poble, a intentar entendre perquè els valencians estaven (i segueixen estant) tan lluny dels altres territoris amb els quals comparteixen una mateixa llengua, i a preguntar-se perquè els propis valencians no havien esdevingut un poble amb una identitat nacional pròpia i diferenciada de la dels espanyols.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”.

Recorda que moriràs

És una putada, la gran putada, però un dia morirem. Cadascun de nosaltres -tu també- i tota la gent que estimem. És llei de vida, diuen.

A les acaballes de la seva, Sándor Márai, escriptor hongarès, va anar explicant, a través del seu dietari, els últims dies de vida de la seva estimada parella i els sentiments i pensaments personals més íntims d’ell mateix, amb la mort com a tema principal.

Als anys vuitanta, nosaltres érem molt jovenets. Alguns dels que volten per aquí encara no havien ni nascut. Mentrestant, aquest hongarès resident als Estats Units vivia, i patia, els seus últims anys.

Cansament, debilitat, pas vacil·lant. Com quan la pila està gastada i la llanterna amb prou feines il·lumina.

Aquesta pel·lícula ja l’he llegit

Tinc una imatge de felicitat: finals dels 80 o principis dels 90, vacances de Nadal, esmorzant mirant una d’aquelles pel·lícules de dibuixos animats del Tintín o l’Astèrix.

En aquells anys d’infància, quan les notícies de la tele o la ràdio parlaven de política internacional, no era estrany escoltar paraules com Kremlin, Dama de Ferro, URSS, Bush (pare), Gorbatxov, Tiananmen, Ieltsin, Reagan, Perestroika, mur de Berlín o Apartheid.

Com sol passar encara ara, les notícies del dia parlaven de desgràcies i destrosses esdevingudes a prop o molt lluny, però, passés el què passés, tot plegat no m’afectava gaire. No és que fos un monstre. Era un nen. Tenia coses més importants a fer que pensar en el final de la Guerra Freda o en els negres de Sud-àfrica.

Des d’aleshores -des d’aquells esmorzars amb el capità Haddock, el Milú, el professor Tornassol, l’Idèfix o el Panoràmix-, no recordo haver llegit gaires llibres convertits en pel·lícula.

La nostra taigà

Quan era petit, llegia pocs llibres: Tintín, Astèrix i algun Vaixell de Vapor. D’aquests últims recordo un títol en especial: Piotr. El nom del protagonista d’un llibre que em va agradar molt, però que ara ja no podria resumir: he anat oblidant de què anava. Només puc dir que el Piotr era un nen que un dia decidí anar-se’n cap a Sibèria. No era el Teo rus. La història era una mica més dramàtica que les habituals aventures del simpàtic Teo.

Llac Baikal, tigre siberià, Gulag, Transsiberià, Verkhoiansk (un poblet on han tastat temperatures inferiors als -60ºC) o la taigà, alguns dels elements que conformen la meva idealitzada i enorme Sibèria.

Ciència a un euro

Tinc als dits un d’aquells llibres per passar l’estona, un entreteniment. Petitet, baratu i de lectura lleugera. A la portada hi surt el Dani Jiménez però que no nos embauquen: aquest Jiménez per a mi que és una tapadera! En realitat el Kiku ha posat per escrit totes les seves teories exposades en llargues sobretaules de bar.

El llibre explica de manera científica i molt didàctica algunes qüestions fonamentals que tota persona curiosa s’ha preguntat alguna vegada. Fins i tot els que no som de ciències hi entenem alguna cosa. Per què els gats sempre cauen dempeus? Per què badallem? A què es deu el singlot? Per què el cel és blau i els núvols són blancs? Per què plorem quan tallem una ceba? Per què de vegades sura la caca? Per què se’ns creen els pets? Es pot salvar una persona si no se li obre el paracaigudes? Per què quan acostem a l’orella un cargol de mar sentim el mar? Per què els orientals tenen els ulls ametllats?