Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.
L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario- deixant l’entrevista a mig fer.
Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.
El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.
Un dia d’agost, des del seu 
És la més guapa. Ho ha sigut sempre. T’ha agradat tota la vida. No l’has pogut tastar mai. Alguna nit semblava que potser sí, però al final sempre era que no. Tu no. Molts altres
L’agost passat, l’Avui va fer una sèrie de
“Com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra franquista, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura. Calgué superar tot allò. No sé com m’ho vaig fer. Primer que res, vaig entropessar amb el drama de l’idioma. L’idioma postergat i fotut em va dur a reflexions més profundes”.
Tinc una imatge de felicitat: finals dels 80 o principis dels 90, vacances de Nadal, esmorzant mirant una d’aquelles pel·lícules de dibuixos animats del Tintín o l’Astèrix.
Tinc als dits un d’aquells llibres per passar l’estona, un entreteniment. Petitet, baratu i de lectura lleugera. A la portada hi surt el Dani Jiménez però que no nos embauquen: aquest Jiménez per a mi que és una tapadera! En realitat el Kiku ha posat per escrit totes les seves teories exposades en llargues sobretaules de bar.


Últims comentaris