IV aniversari La Granja

-Ostres! Ja fa quatre anys?

-Sembla mentida com passa el temps!

-Recordes quan…

Cada any ens passa el mateix quan arriba aquesta data, ens posem a recordar la immensitat de moments (bons i no tant bons) que ens ha deixat el bar. És, sense estar escrit enlloc, el dia assenyalat per fer el balanç anual. Any rere any La Granja es transforma sense percebre-ho al dia a dia, però si ens parem a pensar un moment podem copsar perfectament els canvis que es van produint amb el temps.

Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres

Històries del punk: Cicatriz (Enemigo público número uno)

Segur que molts i moltes heu cantat allò de “Lola, por qué estás sola”. Jo sí, fins i tot dalt d’un escenari. És un dels hits de Cicatriz, que després d’Eskorbuto podríem considerar el segon grup més autèntic de punk.

Originalment es deien “Cicatriz en la matriz”, i es van formar el 1983 en un centre de desintoxicació de drogues de Gasteiz. L’experiment pretenia ser una teràpia de grup.

El primer disc és de 1985, un treball compartit amb altres grups (entre els quals Kortatu, que també debutaven). Cicatriz hi aportava els imprescindibles “Cuidado Burocrata”, “Escupe” i “Aprieta el gatillo”. El 1986 graven el segon i els lectors del diari Egin, fidels a la seva fama d’intel·ligents, els van votar com el millor directe de l’any.

Històries del Punk: Eskorbuto (Adiós, reina mia)

Després de l’èxit de Vòmits i pixarades comencem una sèrie de cinc històries sobre els principals clàssics del punk. Des del tamboret ens explicarà quatre batalletes d’aquests grups tan desconeguts però alhora tan corejats, per tal que aquells que aquest estiu gaudiu de magnífiques festes majors amb Insershow o l’Orquestra Mitjanit sapigueu alguna cosa més d’aquelles cançons que gargamelleu a les quatre de la matinada.

Eskorbuto és, sense discussió, la banda punk més autèntica de tots els temps. Ni punkis de postal ni supervivents amb consciència social. Són (eren) vòmit en estat pur.

Vòmits i pixarades

No, no parlo de patum. Parlo d’un possible nom per a un grup punki. No en sóc especialista, ni molt menys. Hi ha ideologia pel mig i bla bla bla. Molt bonic. No obstant això, el fenomen punki sempre m’ha atret. Aquesta música, aquesta capacitat que té de fer saltar i cridar a alguns. Aquestes ganes d’estampar-se el cap contra una paret, de vomitar a un aparador, de trinxar, d’anar contra tota autoritat, de pitjar el botonet i engegar-ho tot a prendre pel sac.

-Bhhrreeeeeeeeeee. ke us passa desgraciats. Sóc un punki i ara faré un grup musical amb els meus gossos, polls i amics. A veure quin nom li busco.

Aquest és l’embrió del que serà una merda de grup normalment.

A vegades, però, dintre tota aquesta eskòria hi ha “prínceps”, i  d’ells n’emana talent. En sorgeixen cançons i grups magnífics. Ells són els elegits.

Però dins el punki hi ha una habilitat que no és genuïna, és latent en tots ells, i quan creen un grup musical emergeix: saben posar noms ultrabenparits als seus grups.

Ja fa temps el Parce va enviar un correu on hi sortien noms de grups punkis. Boníssim. Ara n’he trobat la versió ampliada.

Yonkiku

Sense Jackson

Mor el rei del pop, un dels personatges més coneguts i controvertits del món mundial.

Xavi Jackson

Sant Joan a Berga

La Bauma dels Encantats organitza, un any més, la revetlla de Sant Joan de Berga. Dimarts 23 a la tarda hi haurà berenar, cercavila amb la xaranga dels Encantats, inflables i animació infantil. I a la nit, concert, al Passeig de la Indústria.

A partir de les 17:30 hi haurà un berenar popular i l’inici del cercavila amb la Xaranga dels Encantats. A les 18.30, animació infantil amb Koloraines. I a les 10 de la nit començarà el concert al Vall, amb Ligeia, Antídot, Xitxarel.los i Gangband.

Berga es va quedar molts anys sense revetlla de Sant Joan. De fet, no hi ha hagut mai massa tradició de celebrar la revetlla al carrer. Potser el fet que la Patum s’escau molts anys en dates properes a Sant Joan ha fet que la revetlla berguedana mai no s’hagi consolidat amb força. Des de fa 5 anys, la Bauma dels Encantats, amb encert i esforç, aposta per omplir aquest buit en el calendari festiu berguedà. Els seus membres en parlen a Ràdio Berga.

Xavi Encantat

Avui fa 4 anys…

Els Brams van dir-nos… fins sempre més

19ena Moguda del Berguedà

El 25 d’abril de 2009 torna la Moguda del Berguedà.

El 1985 es va celebrar la primera edició a La Pobla de Lillet. El 28 i 29 de setembre de 1985, en motiu de la celebració de l’Any Internacional de la Joventut, la Coordinadora d’Entitats Culturals del Berguedà (CECB) va organitzar una “moguda general” del jovent amb la intenció de reunir en un mateix indret joves que seguien diverses tendències culturals: música, dansa, folklore…  La Moguda és més recordada pels concerts nocturns de rock i altres estils musicals però també havia aplegat cobles, esbarts, gegants, activitats esportives, etc.

I amb el somriure, la revolta

Entre moltes altres distincions, el món es divideix entre els que prenen una actitud de passivitat i de deixar-se fluir entre les turbulentes aigües del cosmos, i els que pensen que val la pena moure’s i fer girar el món en comptes d’esperar que ens giri ell a nosaltres. I Cesk Freixas, no cal dir-ho, és dels últims. Ja fa uns quants anys va decidir, com aquells missioners que canviaven el calze pel fusell, passar a l’altre cantó de la ratlla i dir les coses pel seu nom, i ben alt, sense tirar la pedra i amagar la mà, tal com fan molts dels que s’autoanomenen antisistema o contestataris, d’aquells de cridar els caps de setmana; ell va decidir fer servir la paraula com a arma, sabent el poder de què la lletra disposa per fer del món un lloc millor en el qual poder viure. És molt més que un cantautor: és la veu dels que han decidit canviar les utopies per les realitats.