I fins l’any que ve

El dia de Tots Sants, després d’esmorzar, cap a les dotze del migdia, vaig anar a donar el volt a la muntanya per veure com teníem el Dorado. No gaire bé. Ja ho té això la tardor: un dia les fulles dels faigs són de color groc, l’endemà de vermell i uns quants dies més tard ja no hi són.

Passejant, passejant -al més pur estil Forrest Gump: si he arribat fins aquí, també puc anar fins a…-, vaig passar per Queralt, Espinalbet, Corbera, Cal Déu i les Planes fins arribar al coll de Tagast. Un cop allà, vaig decidir baixar per aquella llarga pista que porta fins a Peguera: un bon lloc per veure faigs i més faigs.

De Peguera a Berga ja no vaig veure gaire res més: l’espessa boira em va impedir l’observació dels colors de tardor de la baga de les Nou Comes. Haurem d’esperar que arribi un nou mes d’octubre per poder tornar a gaudir de l’espectacle.

Aigua avall!

El Berguedà no és pas un mal lloc per viure: les temperatures són suportables, tenim bones ombres i eugues, plou prou, bells paisatges ens contemplen i, per sort, la mare natura no ens sol tocar gaire els collons: quan hi ha terratrèmols ni ens n’enterem (el més greu que hem patit data del 1428); no hem tastat mai la sensació d’estar a més de 40ºC; la neu acostuma a ser més un desig o un regal que no pas una font de greus problemes; a vegades el vent del nord arrenca algunes teulades i s’enfila fins als 100 km/h, però tampoc passa gaire res (la pitjor ventada que hem patit no va venir de dalt, sinó de ponent, i va assassinar el perfum de la ginesta… i moltes altres coses); i , en general, el nostre cel sap ploure sense fotre gaire merder.

De tant en tant, però, la vida i la natura ens regalen putades. Pensant en la nostra història recent, la pitjor que se m’acudeix és la dels focs del 1994.

Uns quants anys abans, el 1982, avui fa 27 anys, els berguedans i berguedanes no patien pels boscos ni per salvar la casa del foc. El problema i el perill eren un altre: no parava de ploure i el riu Llobregat baixava molt esverat. Massa.

Un dia molt trist

A dos quarts de nou del matí del dia 3 de novembre de l’any 1975, una explosió de grisú a l’interior de la mina de la Consolació (entre Cercs i Fígols) causa una tragèdia: 27 treballadors moren en aquell mateix instant i altres queden greument ferits. Tres dels ferits moriren dos dies després. Al diari La Vanguardia Española ho van explicar així.

Les 30 víctimes vivien i treballaven a la nostra comarca: eren miners i tenien la residència fixada a localitats com Berga, Bagà, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola, Sant Salvador de Cercs o la Pobla de Lillet.

Com va escriure Climent Forner,”Furgaven mina endins a pic i pala / -talps que no veien mai la llum del sol- / per a trobar-hi l’alba, el pa dels fills, / la joia de l’esposa, no la mort.

IV aniversari La Granja

-Ostres! Ja fa quatre anys?

-Sembla mentida com passa el temps!

-Recordes quan…

Cada any ens passa el mateix quan arriba aquesta data, ens posem a recordar la immensitat de moments (bons i no tant bons) que ens ha deixat el bar. És, sense estar escrit enlloc, el dia assenyalat per fer el balanç anual. Any rere any La Granja es transforma sense percebre-ho al dia a dia, però si ens parem a pensar un moment podem copsar perfectament els canvis que es van produint amb el temps.

El Dorado

L’altre dia vaig trobar El Dorado. No em va costar gaire. És molt a prop. No cal viatjar fins a Colòmbia o a alguna selva inhòspita d’Amèrica del Sud per iniciar l’expedició. Tampoc fa falta comprar cap màquina del temps i dir-li que et porti al segle XVI, quan alguns conqueridors espanyols no paraven de voltar pel nou continent, trepitjant i arrasant tot el que trobaven al seu davant, buscant una llegendària ciutat feta d’or i només  d’or.

No. Res d’això. Al meu El Dorado s’hi arriba caminant; caminant des de Berga. Enfiles muntanya amunt cap a Espinalbet, Corbera i l’Estany i ja gairebé hi ets. Travesses el nostre estimat pla de l’Estany, segueixes el camí, tombes a l’esquerre i comença la festa: tots els colors de la tardor.

El Diari de Manresa

Notícia al Regió7 el dilluns 21 de setembre de 2009:

Això és notícia? Pot tenir l’interès que són 3 generacions d’una mateixa família però el titular escollit és l’adequat? Quants milers de persones van pujar la Pica l’11 de setembre? No tinc res en contra la família Oliveras ni sé qui són però com és que surten al diari tot i tenir un interès dubtós?

La de la família Oliveras és l’última d’una llarga llista. Sovint em fixo en la secció d’esport (curses, caminades, btt, etc)  però suposo que podríem trobar l’enfocament bagenc-manresà a tot el diari. Altres notícies que em van fer molta gràcia:

1. La setmana següent de la caminada de resistència Núria-Queralt, la notícia era “Quatre bagencs acaben la Núria-Queralt” i la foto dels herois. Només la van acabar ells?
2. O, un dia qualsevol d’estiu, apareixia “Tres manresans acaben la ruta dels Cavalls del Vent en dos dies”. Per riure. Com si fós un récord Guinness.

El dia de la Independència de Catalunya el Diari de Manresa titularà en portada: “El Bàsquet Manresa guanya a la difícil pista del Fuenlabrada”

Xavi Manresa

Nova temporada

Els nens tornen al cole i al bloc de La Granja estrenem nova temporada. Fem el salt endavant més important dels últims anys que s”hagi vist mai en un bloc de bar. La programació s’amplia i els col.laboradors també.

Destaca la tan promesa aparició del Kiku parlant sobre videoclips. Tants mesos parlant-ne a la barra del bar i finalment arriba la seva secció. El Sergi ens continuarà parlant d’efemèrides, de llibres, d’històries de les colònies, del Sostres i de la secció estrella A l’atac! El Xavi anirà parlant del què pugui. I el retorn esperat de dos antics col.laboradors del bloc. L’Àngel Poblet torna amb les seves Barraques i la secció de cine i el Parce continuarà parlant de videojocs a Athanagia 2000. No es descarten les aportacions d’altres col.laboradors. Es cobra molt bé, animeu-vos. Tots aquests continguts, combinats amb les anàlisis estadístiques del Mindundi i les porres i altres dades interessants del Senyor de les porres, fan que la programació del bloc de La Granja sigui una mica més maca i faci més gràcia que mai.

Eh, molt bé eh?

Senyor de les porres