El ciclisme embauca

Fa uns anys, vaig rebre la temible trucada-enquesta: vostè, valori de l’1 al 10, com se sent d’espanyol? Quin és el seu grau d’identificació amb Espanya i l’espanyolitat? Vaig rumiar-m’ho un moment -com si la cosa es pugués mesurar- i vaig respondre un 2. En un moment, vaig decidir que de l’1 al 10 (de gens a molt), d’espanyol en sóc un 2. És a dir, molt poquet.

En el meu entorn més proper, aquesta resposta en forma de 2 no va acabar d’agradar. Tots em van dir que hauria d’haver dit 0 o 1. Per intentar justificar el meu dos, vaig fer ús d’un argument/raonament bastant precari: per no semblar un radical, sinó un català normal que no és ni vol ser espanyol, vaig rebutjar l’opció 0 i em vaig fer meu el 2.

Ben mirat, però, aquesta lleugera espanyolitat meva potser té una explicació i un culpable: el ciclisme.

Què hi posarem? La derrota d’Espanya, si us plau

Aquests dies no es parla de res més: Espanya… què? És nuestra selección? Els hem d’animar perquè hi juguen molts catalans? O, com sempre, hem de desitjar la seva derrota? Personalment, tinc clar a qui donaré suport aquest diumenge: a Alemanya. Per què? Intentaré explicar-me.

No sóc espanyol. O no vull ser-ho. Formo part d’un país, poble, nació o pàtria -com ho preferiu- que es diu Catalunya (o Països Catalans, a poder ser) i que està sotmès a les urpes de l’estat espanyol.

En les actuals circumstàncies, Espanya, i les seleccions espanyoles, representen la negació, els límits i les prohïbicions cap al meu país i a les meves seleccions. Per tant, considero que animar Espanya, sentir-me’ls com a propis, seria com tirar-nos pedres a nosaltres mateixos. Significaria donar suport al meu, i nostre, enemic polític.

Això no és Espanya

Aquest dijous 12 de juny, La Vanguardia informava (a la pàgina 50, esports) de l’enèsima prova que demostra, claríssimament, que això -Catalunya, la nostra comunitat autònoma- no és Espanya.

Quina és aquesta última dada que confirma el clam popular? L’altre dia, quan la roja va golejar a la inofensiva Rússia (si Stalin aixequés el cap, ja correrieu més ja, collons de russos…), milers i milers (milions) d’espanyols van “saber organitzar-se” per poder veure, en directe, a les 6 de la tarda, el debut de la seva selecció a l’Eurocopa. Precisament, són aquestes dades d’audiència del partit Espanya-Rússia les que ens mostren, sense discussió possible, que no som Espanya.

El superdissabte

Què passa aquest dissabte que es mereixi el qualificatiu de súper? Espanya ja quedarà eliminada abans de començar l’Eurocopa? El Tour avançarà dates i arrencarà, aquest dissabte, amb un cronoescalada per equips al Mont Ventoux? Serem els reis de la discoteca? Totes les princeses se m’acostaran per parlar del Chelsea? Ja torna a començar la Lliga? O és que TV3, finalment, ha optat per la sensatesa i ha programat un superdissabte de Plats Bruts, Memòria dels Cargols, Polònia, Bola de Drac i Persones Humanes? No. Res d’això.

Aquest dissabte 7 de juny, ERC se la juga. 10.000 militants decidiran la presidència i la secretaria general d’aquest partit. Dues urnes, dues paperetes i quatre parelles de ball: Puigcercós-Ridao, Benach-Niubò (amb el Carod a l’ombra), Carretero-Carandell i Renyer-Uriel Bertran.

Justícia social

Des del segle XIX, diferents ideologies, partits i líders polítics i sindicals han dit, escrit i defensat que la seva voluntat era fer possible la justícia social. Com l’hem d’entendre la tan invocada “justícia social”?

Els anarquistes dirien que no pot haver-hi justícia mentre segueixi existint el capitalisme. Els comunistes hi afegirien que d’acord, que cal destruir l’estat capitalista però que, per fer-ho, primer s’ha d’instaurar la dictadura del proletariat. Una mica més calmats, els socialdemòcrates remarcarien que ells també volen la justícia social, però que tampoc cal que ens esverem: s’ha d’anar pas a pas. Reformisme i de mica en mica.

És el nostre home?

Sempre havia pensat que desgraciat és el poble que necessita herois, però ara estem tan cardats (els catalans que som independentistes) que un petit heroi no ens aniria pas malament. Més ben dit, el necessitem. Algú que tingui empenta, iniciativa, il·lusió, dignitat i capacitat estratègica i de lideratge.

Algú que posi ordre al catalanisme indepedentista i que tingui una idea clara -concreta- de com hauríem de fer-ho per anar per feina. Algú que tingui clar, i vulgui arreglar-ho, que ja fa massa dies que hem perdut el nord i el bon camí.

Ara que els dirigents d’ERC s’esbatussen, una pregunta em volta pel cap: el Carretero és l’home que estem buscant?

El cava sociata

Avui fa 28 anys, es van celebrar les primeres eleccions catalanes després de les dècades franquistes. Tal com ens passa ara -però una mica diferent, perquè les modes, dèries i manies polítiques i ideològiques també van variant-, Catalunya ja era la part progre d’Espanya.

En aquells anys de la Transició, tothom deia que Catalunya era d’esquerres i la cosa estava tan -retòricament- radicalitzada que els més moderats es feien dir maoistes o trotskistes del mig. Fins i tot el Pujol, tan moderat, volia vendre que ell era com un socialdemòcrata suec.

Enmig d’aquell concurs de definicions ideològiques -a veure qui la té més llarga, és a dir, qui era més d’esquerres i transgressor-, semblava que, en aquelles eleccions, “les esquerres” havien d’arrasar. Però no. Els catalans es van “equivocar” i va guanyar el Pujol, que era odiat i menyspreat -un burgès catalanista, en deien- per les patums de l’esquerra més purista (i espanyola).

De més verdes en maduren

Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa. Aquesta és la nomenclatura completa d’aquesta mena de formació de caire misticobotànica que popularment es coneix com a Verds. L’esquerra verda i de debò és una amalgama de comunistes, pancarterus, neòfits i xiripitiflàutics que fan pudor i, igual que ocorre amb els d’Esquerda, els devora una ànsia de poder francament peripatètica. De manera que.

Què n’hem de fer d’Esquerra?

Em sembla que no m’equivoco gaire si dic que la majoria d’usuaris d’aquest bloc formem part del col·lectiu més nombrós de l’entorn d’ERC: el sector dels exvotants. Jo sóc un d’ells.

De la meva (i nostra) particular relació amb Esquerra, recordo, molt especialment, la campanya de les eleccions catalanes del 2003, quan es va posar de moda la paraula equidistància. Del dia que es van celebrar aquells comicis on es van enfrontar el Mas i el Maragall (amb el Carod de 3r home), he guardat a la memòria el moment (a les 8 del vespre) en el qual es va fer públic el sondeig de TV3. Saltava la sorpresa de la nit: 27 escons per Esquerra! (finalment van ser 23).

En veure aquella xifra, la pell de gallina fou automàtica i gairebé em poso a plorar. Vist des d’avui, aquesta reacció pot semblar ingènua i estrambòtica, però, en aquells moments -per mi i molta gent-, veure aquells resultats era molt emocionant. L’important no era el creixement d’un partit polític. En aquells 500.000 vots pel Carod, molts volíem veure-hi créixer, més clarament que mai, el nostre somni col·lectiu: la independència.

Turisme electoral

Després d’allò que va passar diumenge (evidentment, m’estic referint a la derrota del Barça), vaig quedar moix i decebut. No tenia ganes ni capacitat d’analitzar res. Fins i tot, les pàgines del MD de l’endemà costaven més d’anar passant.

Dilluns i dimarts, poc a poc, m’he anat refent. Algunes estones, assentat al sofà o a la cagadora, he gaudit d’una de les distraccions habituals dels dies posteriors a les jornades electorals: mirar els resultats, municipi per municipi, i buscar-hi cosetes.

La meva repassada a aquesta llista interminable de percentatges, números i noms de municipi no aspira a gran cosa. No pretenc fer cap estudi decisiu del comportament electoral del poble català. Simplement, busco rareses a partir de les quals practicar una nova forma de turisme: el turisme electoral. Una forma de lleure que no està pensat pels que busquen paisatges idíl·lics, tetes grosses, cervesa barata, neu pols-trepitjada o plaer artístic. Es tracta de visitar els pobles, ciutats o barris de Catalunya que s’hagin comportat, electoralment (el fatídic 9M08), de forma més paranormal. Les meves propostes pel pròxim cap de setmana són: