Una crònica des d’Arenys

Arenys de Munt (el Maresme), 13 de setembre de 2009. Els seus habitants poden fer allò que molts catalans han volgut fer sempre, encara que alguns no ho vulguin reconèixer: ficar-la. És a dir, agafar una butlleta que digui sí a la independència del seu país i parir-la al fons de l’urna. Es veu que encara no és la bona, però això no fa que la jornada sigui descafeïnada. Al contrari, es tracta d’un dia de democràcia, d’allò que els cínics d’Iniciativa en diuen “participació ciutadana”. Només és un poble i el resultat no hauria d’implicar res, però ningú ho diria tenint en compte l’impressionant repercussió mediàtica que ha tingut aquesta convocatòria arreu del país i més enllà. És cert que la trobada de falangistes i la barroera intervenció de l’Estat ha anat de collons per donar repercussió a l’assumpte, però estic convençut que hi ha alguna cosa més. Sempre es diu que la independència és una utopia absurda, una cosa que no interessa a la gent… però al mateix temps existeix una mena de consciència extensa i latent de que algun dia haurem de respondre tots junts la gran pregunta. Per això els mitjans li van donar molta més repercussió de la que en principi li tocava i no hi ha persona alfabetitzada que aquests dies no sàpiga què ha passat a Arenys.

Amb voluntat provocativa

“Com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra franquista, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura. Calgué superar tot allò. No sé com m’ho vaig fer. Primer que res, vaig entropessar amb el drama de l’idioma. L’idioma postergat i fotut em va dur a reflexions més profundes”.

Aquestes paraules són de Joan Fuster. A la segona meitat dels anys quaranta, i més clarament a la dècada dels cinquanta, l’homenot de Sueca -aleshores un jovenet: va néixer el 1922- va anar veient que la seva llengua, i el tros de món que hi va de bracet, no eren la llengua ni la cultura que la Nueva España de Franco pretenia imposar a tots els espanyols (de Cadis al cap de Creus i de Finisterre a Almeria).

Constatat el drama de la llengua, Fuster començà a interessar-se per la història del seu poble, a intentar entendre perquè els valencians estaven (i segueixen estant) tan lluny dels altres territoris amb els quals comparteixen una mateixa llengua, i a preguntar-se perquè els propis valencians no havien esdevingut un poble amb una identitat nacional pròpia i diferenciada de la dels espanyols.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”.

Què farem diumenge?

S’ha acabat la Lliga. Ens han deixat sense futbol. Haurem d’esperar fins a finals de juliol per poder veure un partit (en directe) del Barça. Per ajudar-nos a passar aquest mal tràngol, algú s’ha cuidat d’organitzar diferents propostes per aquest primer diumenge sense futbol: la Berga-Rasos-Berga, els Quatre Fuets o, fins i tot, una festa. La festa de la democràcia. Les eleccions europees.

Diuen que a la festa hi haurà poc ambient: no anirà a votar gaire gent. Els periodistes que hi entenen escriuen que està sent una campanya molt avorrida i de perfil molt baix. Els més putes asseguren que els partits polítics -igual que la majoria de ciutadans- passen d’Europa i que per això aprofiten aquestes eleccions per convertir Brusel·les en un cementiri d’elefants o en un test de cara a nous comicis més importants.

Malgrat tots els malgrats, jo, des de les terres berguedanes, exerciré el meu dret a vot.

En català, collons!

que l’anglès és molt difícil i el castellà ens fa espanyols.

Si aquest argumentari tan desenvolupat i tan ben articulat no us sembla suficient per defensar la nostra llengua a tot arreu i a totes hores, també podeu recordar (a qui faci falta) que obviant el català no es pot entendre la història del nostre país ni conèixer aquest tros de món.

Si no sabeu com explicar-ho, podeu fer ús d’unes paraules que un dia va escriure el Narcís Comadira, escriptor gironí:

“La llengua catalana és la que ha nascut aquí i s’ha configurat en un país que s’ha anat configurant amb ella, és la que ha batejat rius i muntanyes, cims i cales, pobles i ciutats. És la que viva -malgrat que malalta- persisteix en el país que l’ha fet néixer”.

Una tarda a Can Tries

Abans de donar el Sí al meu retorn als terrenys de joc de la 2a Regional, vaig fer una repassada al calendari de la nostra lliga per veure quins desplaçaments ens quedaven per fer fins a final de temporada. Volia buscar bones notícies: no haver de baixar als camps més llunyans o “perillosos” de la categoria.

Aquest dissabte passat vam anar a Can Trias (allà, ho escriuen així), un dels desplaçaments menys engrescadors de la temporada. El típic partit on tot déu es busca excuses (més o menys elaborades) per no haver de moure’s de casa o el bar.

En arribar el camp, el cap em va processar tres titulars pseudoperiodístics d’avantmatx: 1) Em pensava que no vindria mai més a Can Tries; 2) L’any passat, ens en van fotre 7 (7 a 3). Va ser el meu últim partit (érem onze i jo vaig jugar coix) abans de la falsa retirada; 3) Sempre que he baixat aquí, he tornat cap a casa amb un cabasset de gols.

El nostre Obama

Necessitem un Obama. El nostre.

Aquest diagnòstic/desig/afirmació l’he sentit i llegit diverses vegades aquestes últimes setmanes.

Enlluernats amb les quantitats incomptables d’il·lusió i expectació que últimament ha generat (aquí i als EUA) el nou president americà, diferents catalans aficionats a la política -gent aferrada al noble desig de poder viure en un país pròsper i lliure-, resignats i entristits amb el panorama polític que tenim a casa nostra, han implorat al vent que d’algun racó de les terres catalanes emergeixi un líder polític català tan engrescador com l’Obama.

La meva sospita és que els catalans ja tenim el nostre Obama. I ja fa uns quants anys que ens fa de president. Es diu Laporta, Joan Laporta i Estruch.

Ho veurem mai?

Si només es tractés d’apretar un botó…; no ho veurem mai; cada dia som més; el nacionalisme es cura viatjant; malgrat tot, guanyarem… Aquests són alguns dels comentaris que es poden sentir al bar, o escoltant tertulians professionals, quan es posa sobre la taula un d’aquells debats permanents: Independència, sí o no? Possibilitat real o utopia?

Per tornar a reviscolar el tema, fa uns dies, el Cercle d’Estudis Sobiranistes va presentar un estudi de l’evolució, des del 1991 fins avui, del suport social a la independència de Catalunya.

No és una nova macroenquesta feta per saber si els catalans, majoritàriament, volem o no que Catalunya esdevingui un país independent (d’Espanya). En aquest treball s’han agafat les diferents enquestes i estudis ja fets entorn d’aquest etern dilema -Catalunya lliure o espanyola- des de principis dels anys 90 i s’han analitzat i comparat aquests resultats per tal d’extreure algunes conclusions respecte l’evolució del suport social que recull, a Catalunya, la idea de fotre el camp d’Espanya.