Un dia molt trist

A dos quarts de nou del matí del dia 3 de novembre de l’any 1975, una explosió de grisú a l’interior de la mina de la Consolació (entre Cercs i Fígols) causa una tragèdia: 27 treballadors moren en aquell mateix instant i altres queden greument ferits. Tres dels ferits moriren dos dies després. Al diari La Vanguardia Española ho van explicar així.

Les 30 víctimes vivien i treballaven a la nostra comarca: eren miners i tenien la residència fixada a localitats com Berga, Bagà, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola, Sant Salvador de Cercs o la Pobla de Lillet.

Com va escriure Climent Forner,”Furgaven mina endins a pic i pala / -talps que no veien mai la llum del sol- / per a trobar-hi l’alba, el pa dels fills, / la joia de l’esposa, no la mort.

El millor escenari

Quan a Can Barça anaven mal dades i no tot eren flors i violes, ja vam parlar sobre quin havia de ser el nostre horitzó. A llarg termini, s’havia de posar la vista a la final de Champions del 2010 al Bernabéu. Què més ens pot passar després del triplet de la passada temporada? Hi ha alguna cosa més gran? Es pot superar? Sí, és possible somiar volar més alt. Els més prudents diran que no se’n pot parlar, que falta molt, que ens pot portar mala sort. Típic del català-culé conformista-pessimista. Qui confiava en el Guardiola i en guanyar Copa, Lliga i Champions? Hem d’aspirar a tot i posar el llistó ben amunt.

Enxanetes

Això és insuportable: ja fa més d’un mes que el Barça no juga cap partit i al Tour avui descansen. Estic tan malament que, navegant a la deriva, he anat a parar en un lloc on mostren la vulgar manera de jugar a futbol que tenen les nostres enxanetes. Els que es passegen pel centre del camp amb el 6 i el 8 a la samarreta. Aquells que, jugant junts a l’onze titular del Barça -al bar ho teníem claríssim-, ens havien de conduir fins al bell mig del fracàs.

El mindundi del Senyor de les Porres

Avui fa 4 anys…

Els Brams van dir-nos… fins sempre més

La minoria radical

Uns senyors reparteixen amb les seves porres a tort i a dret. I què passa? El Saura talla algun cap, el Montilla fa el que pot, una mica de sorra a sobre i tal dia farà un any. Tema sanjat i puntu. O no.

Els estudiants vagos, penjats, amb rastes, que van amb xandall i fumen porros han fet aquest videu. Com que no van mai a classe i viuen dels calers dels papis es dediquen a fer aquestes coses. Clar…

Senyor de les porres

Càrrega dels Mossos

Avui a Barcelona.

M’agraden més un altre tipus de porres.

Senyor de les porres

Targeta vermella

El futbol pot regalar-nos minuts de plenitud com els d’ahir o, per contra, mostrar-nos imatges esgarrifoses. En aquest vídeo no veureu barraques, bicicletes ni croquetes. Només violència. Això -ens agradi o no- també forma part del món del futbol.

Sergi

Joan Pipa

El somni és un documental sobre la darrera transhumancia d’en Joan “Pipa”, un pastor català que condueix el seu ramat d’ovelles del pla fins als pirineus i viceversa. En el documental, en Pipa, encarnació filmada del personatge planià, recorre els camins de pastura en companyia d’un pastor més jove. Emb la seva cara vermeia, en Pipa renega fotograma sí fotograma també, fuma com un carreter, canta ranxeres, desafina, dorm, menja, beu a porró, assenyala amb el gaiatu i torna renegar.

Fa pocs dies el van entrevistar a El Club.

Xavi Pipa

Sóc calbu

El Lopes de Plats Bruts ens vol adreçar unes paraules carregades d’emoció i sinceritat. Si el voleu veure i escoltar, mireu-vos els últims 45 segons del vídeo (des del minut 04:20 fins el final).

No estem sols. No tingueu por. Sóc calbu. Som calbus.

Sergi

Si no sabeu què fer, Plats Bruts

La passada nit de l’1 al 2 de gener, sense son i amb els horaris “destirotats” per culpa de la nit anterior, vaig remenar entre els vídeos vells que tinc per casa i vaig trobar-ne un que a l’etiqueta hi diu “Plats Bruts”. Perfecte. Just el què estava buscant.

Vaig apretar el “play” i se’m van aparèixer el David, el Lopes, el Ramon, la Carbonell i tota la colla per regalar-me un dels grans capítols d’aquesta magnífica sèrie que, durant anys, setmana rere setmana, un milió de catalans van seguir fidelment.

El capítol que vaig retrobar es titula “Tinc un dia normal” i ens situa en el dia de Nadal. Espectacular. Us recomano que us el mireu sencer (dura una mitja hora escassa), però -per si voleu anar per feina- us el peixo en tres actes i en subratllo els moments més brillants (per a mi) de l’espectacle.

La primera part la titularem “El Nadal és una puta merda”. Tota ella és molt bona, però el moment culminant és el fragment que va del minut 4:30 al 5:30.